ITE-120. Tema Clau: ONG: solidaritat i transparència - I

Eduard Ballester
Director de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament

Les últimes enquestes del CIS confirmaven que les ONG eren les institucions en què més confiava la ciutadania, molt per davant dels mitjans, els partits o les empreses. Les investigacions obertes a dues ONGD per les seves suposades pràctiques irregulars, poden afectar aquesta confiança? La FCONGD a través del seu president i principal portaveu, Eduard Soler, ha aprofitat l’atenció mediàtica que han despertat aquestes investigacions per intentar fer pedagogia de la tasca de les ONGD perquè tot i ser un sector molt valorat és també molt desconegut.
El treball de cooperació internacional té una llarga història al darrere i ha evolucionat molt, tant que es parla de “generacions” d’ONGD. De manera molt resumida podríem dir que hem passat d’un model ini-cial de cooperació centrat en la transferència de recursos i coneixements, que s’ha considerat que prolongava la dependència dels països empobrits (que no pobres) i mantenia les estructures socials i econòmiques que provocaven les desigualtats, a un model més orientat a reforçar la capacitat i autonomia dels propis països empobrits i dels seus governs i organitzacions socials per tal de fomentar una autèntica co-operació, capaç de transformar no només les estructures sinó els valors i les actituds de la gent a tot el món, i també als nostres països.
Però el consens polític sobre tot allò relacionat amb l’ajuda als països empobrits, les cobertures me-diàtiques massa centrades en els desastres humanitaris i la utilització de certes fórmules publicitàries per captar fons no han ajudat a explicar a l’opinió pública aquesta evolució o la complexitat del treball solidari professional. És per això que la majoria de la gent reconeix clarament la vessant més caritativa i assisten-cial de la nostra tasca, però no entén tan bé la part més burocràtica i administrativa, o aquella més relacionada amb la necessària incidència política a casa nostra.
El sector de les ONG de desenvolupament i cooperació és molt heterogeni i hi conviuen realitats molt diverses: a la Federació Catalana d’ONGD hi ha 86 entitats de diferents orígens, mides, especialitzacions i posicions. Tenen en comú, però, que han signat un Codi ètic i de conducta que afirma, entre altres coses, que com a entitat cal abraçar “una voluntat d’actuar com a agent de canvi social tot contribuint a transformar la societat”.
La forma en què han estat administrades Anesvad o Intervida no és l’habitual. Però tampoc la transparència d’una ONG és quelcom per què calgui necessàriament un ens extern de certificació o que haguem d’esperar l’opinió dels mitjans de comunicació, sinó que requereix de la implicació i participació de donants informats, compromesos i exigents, per fer-se efectiva. Hem de preguntar (i exigir una resposta clara) a les nostres ONGD si hi arriben els diners... però també d’on i com s’aconsegueixen aquests diners, en quina mena de coses es gasten, en quins països es treballa i amb quin tipus de socis, si es fan prou activitats per explicar les causes reals dels problemes atesos, o si pertanyen a xarxes o coordinadores de qualsevol tipus.
Crear empreses per aconseguir més diners, tenir presidències vitalícies o no implicar-se mai en cap mena de demanda col·lectiva de millores socials o polítiques no és il·legal, però no és l’ètica per la qual haurien de regir-se les autèntiques ONGD: les que volen canviar les coses de debò, per poder desaparèixer.

ITE-120. Tema Clau: ONG: solidaritat i transparència - II

Montse de Paz
Fundación ARSIS
montse@arsis.org

Las últimas noticias sobre supuestos escándalos financieros que pesan sobre conocidas ONG han provocado reacciones diversas entre la ciudadanía. Por un lado, rebrota la desconfianza hacia estas iniciativas solidarias; por otro, en seguida han saltado voces muy cualificadas defendiendo el mundo de las ONG en general y señalando que estos casos son excepciones desafortunadas en el amplísimo campo de la solidaridad.
Desde la perspectiva de las ONG, y como miembro fundador de una entidad del llamado “tercer sector”, estas situaciones me hacen reflexionar y meditar en la importancia, no sólo de mantener nuestra labor, sino de saber demostrar nuestra honestidad y comunicar con transparencia los resultados de nuestra gestión.
En primer lugar, destacaría que, tal como han señalado representantes de importantes ONG, como Intermón Oxfam o la Fundación Lealtad, estos casos, aunque llamativos, son excepcionales. La gran mayoría de ONG son honradas y trabajan haciendo maravillas con recursos muy limitados, consiguiendo una rentabilidad social altísima, muy por encima de los gobiernos y administraciones, con unos fondos mucho menores.
De cara a los ciudadanos, conviene remarcar que todas las ONG estamos obligadas a rendir cuentas ante nuestros socios, ante la administración y las instituciones que nos apoyan, por lo cual una gestión clara y limpia se impone, no sólo como imperativo moral, sino como obligación legal. Por tanto, nada más seguro que invertir en solidaridad, puesto que las entidades estamos muy controladas y fiscalizadas en este sentido. La cultura de la calidad y una gestión cada vez más profesional se está extendiendo cada vez más en el tercer sector.
En segundo lugar, creo que los bien intencionados ciudadanos que deciden apoyar una causa solidaria, o apadrinar un niño, o hacerse socios de una gran ONG, deberían informarse un poquito y conocer bien la entidad a la que van a ayudar. Conocer la historia es más importante de lo que parece. Porque en esa historia, en los orígenes de una organización solidaria, subyacen los valores claves, la motivación y todo el potencial de lo que puede llegar a ser. No es lo mismo, por poner dos ejemplos extremos, una ONG que nace como iniciativa de un grupo de misioneros, con unos valores humanitarios muy claros, que una ONG creada por una empresa o un grupo de empresarios, con una intención muy buena, seguramente, pero cuyos criterios de fondo y últimas intenciones pueden ser diferentes.
Tampoco podemos comparar las pequeñas ONG locales, que surgen de la iniciativa de grupos de ciudadanos y vecinos sensibles, asociados para resolver las necesidades de su entorno, con las macro instituciones que operan a gran escala y que, a menudo, funcionan como órganos para-gobierno, con estructuras y métodos totalmente empresariales.
Por eso a los donantes y cooperantes les conviene conocer la historia, el cómo y el porqué nació esa institución, y cuáles son su misión y sus valores. Algunos expertos en marketing de ONG insisten en que los donantes, del mismo modo que cuidan no ser engañados en la compra de un producto, deberían ser más exigentes en cuanto a sus aportaciones y tomarse el tiempo para comprobar que, realmente, aquella organización cumple su cometido.
En cuanto a la honradez e integridad en la gestión de una organización, es cierto que una ONG con grandes recursos puede falsificar su contabilidad e incluso vender una imagen magnificada e irreal de su obra. Pero también existen recursos para comprobarlo. Algunas ONG ofrecen la posibilidad de viajar a los países donde cooperan, e incluso de conocer a los niños apadrinados. Estas ocasiones, para quien tiene la posibilidad, son excelentes para comprobar el cumplimiento de los fines de la organización.
Finalmente, quisiera romper una lanza a favor de las pequeñas y medianas ONG (aquellas cuyo presupuesto no sobrepasa el millón de euros anuales y, en la mayoría de los casos, ni siquiera llega al medio millón). Aunque pequeñitas, son la mayoría, en número. En cambio, reciben una mínima parte de los fondos de los gobiernos destinados a solidaridad y aún menor porcentaje de ayuda privada. Hablo de muchas asociaciones locales, agrupaciones vecinales con vocación solidaria, iniciativas agrícolas, culturales, sociales, diseminadas por la geografía de muchos países en vías de desarrollo. Grupos de mujeres, de campesinos, cooperativas rurales, artesanales, iniciativas surgidas de parroquias, de misiones, de escuelas, de comunidades locales… Todas estas, que nunca llegan a las pantallas de televisión ni a las grandes vallas publicitarias, que no pueden permitirse campañas mediáticas para captar a miles de socios y padrinos, que sobreviven haciendo auténticos milagros con escasísimos recursos y enorme riqueza de creatividad, entrega y entusiasmo, todas estas, merecen nuestra atención, y quisiera recalcarlo en estas líneas.
Uno de mis trabajos dentro de la Fundación ARSIS es el de profesora on line. Imparto cursos a través de Internet y he tenido la gran suerte de contactar con alumnos de muchos lugares y países, de toda clase de ONG. La mayoría de ellos pertenecen a estas pequeñas ONG, que me gusta llamar con cariño las “ONG David” frente a las grandes “ONG Goliat”, que acaparan toda la atención pública y gran parte de los recursos económicos destinados a la cooperación. A mis alumnos los animo a ser como el David bíblico: valientes, entusiastas y perseverantes. Los animo a moverse en su entorno, a salir a la calle y comunicar su misión y lo que están haciendo. A darse a conocer y a demostrar a los ciudadanos solidarios que ayudar a éstas entidades vale la pena, porque son serias en su trabajo, están beneficiando a muchas personas y, además, son “cercanas”. Cualquiera puede visitarlas y conocer su gran labor.
Por esto, como final de este artículo, y sin menoscabo de la gran labor que hacen esas grandes organizaciones, multinacionales de la solidaridad, quiero lanzar un cabo a las pequeñas ONG locales y llamar la atención sobre ellas. Casi todos nosotros conocemos o tenemos referencias de alguna. Ayudar a quienes tenemos cerca puede llegar a ser mucho más efectivo y gratificante. La solidaridad comienza en casa, con aquellos que conocemos.

ITE-120. Tema Clau: ONG: solidaritat i transparència - III

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General
Fundació Pere Tarrés

Qualsevol iniciativa adreçada a terceres persones ha de mostrar-se creïble. Com diu un dels principis del marketing, tot producte o servei ha de satisfer els clients o usuaris i, a la vegada, aquests han de percebre la solvència i rigorositat de la marca. Les empreses inverteixen quantitats importants per tal de posicionar les seves marques i defensar-ne els atributs, un dels quals és sempre la qualitat del producte. Quan el que s’ofereix són productes intangibles, com algun tipus de servei, propostes de formació, de cooperació, o de difusió de missatges nobles, la credibilitat de l’organització impulsora és fonamental. Això és el que succeeix en el cas de les l’ONG, fundacions i associacions. Si no es té una percepció positiva d’aquest tipus d’entitats i, a la vegada, el seu treball i manera de fer estan valorats com a rigorosos, els missatges i accions que en provinguin difícilment aconseguiran adhesions i obtindran la confiança suficient per rebre les contribucions econòmiques necessàries.
La credibilitat l’ha d’aconseguir cada organització no lucrativa per ella mateixa. Així i tot, la valoració general del conjunt repercuteix en cadascuna d’elles i, al mateix temps, si una falla en la seva acció quotidiana la valoració de la resta d’entitats queda afectada. La desqualificació d’una, a mig termini, repercuteix en la desqualificació del conjunt. És per això que és molt important la responsabilitat de totes i cadascuna de les fundacions, associacions i ONG, tant per a elles mateixes com per al conjunt del sector. El rigor en la gestió, la claredat en l’exposició de les finalitats i accions, la transparència en la gestió i els òrgans de govern adequats afavoreixen aquesta credibilitat.
La societat catalana ha estat especialment rigorosa pel que fa a l’associacionisme i a la iniciativa social de tot tipus. Possiblement aquesta realitat és fruit, entre altres raons, de la manca d’un estat propi, fet que ha afavorit una societat més dinàmica a l’hora d’atendre les necessitats socials i les inquietuds culturals. D’aquí que les ONG, les entitats d’àmplia base social i les fundacions tinguin un reconeixement social significatiu. La cura extrema de comportaments ètics ha de ser un principi inamovible en la direcció de qualsevol organització no lucrativa.
Davant de noves iniciatives de fundar o constituir entitats és bo reflexionar sobre el veritable objectiu que es persegueix. El naixement d’algunes funda-cions d’empreses, concebudes sobretot des de la perspectiva del marketing, pot debilitar el conjunt del sector. Si a la presència d’aquestes entitats hi afegim les què estan sota sospita de frau, ens trobem amb l’aparició d’un cert descrèdit del sector no lucratiu. S’imposa, doncs, una acció positiva i conjunta de les veritables ONG, fundacions i associacions amb una sòlida trajectòria. Així la societat podrà diferenciar les entitats constituïdes amb una finalitat honesta de les que es mouen per altres interessos. El ràpid creixement de les entitats no lucratives en la nostra societat obliga a defensar-ne la seva naturalesa i a presentar-les amb transparència. Si no es fa d’aquesta manera, totes en sortiran perjudicades i, el que és pitjor, afectarà negativament aquelles causes tan necessàries per a les quals treballem.

ITE-120. Tema Clau: ONG: solidaritat i transparència - IV

Lluís Martí i Bosch
Associació Internacional de Voluntariat

Des de sempre m’ha semblat bàsic que en el món de les ONG, de les associacions de voluntariat i de totes les entitats sense ànim de lucre, es vigili escrupolosament i de manera continuada la qüestió dels diners, amb l’objectiu d’aconseguir que es destinin a la o les finalitats per les quals s’han obtingut.
La nostra associació va participar ja fa uns anys en la redacció d’un codi ètic, si bé després ens hem adonat de la proliferació d’aquestes normes les quals, malgrat tot, no aconsegueixen que, en la pràctica, algunes entitats o algunes persones de determinades ONG es saltin a la torera la normativa a la qual ha-vien donat suport.
Per aconseguir que a tot arreu s’actuï amb honradesa i responsabilitat, és necessari que les persones siguin honrades i responsables i avui, com està muntada la nostra societat, aquestes característiques salvant excepcions, no s’ensenyen ni a les famílies ni a l’escola i, a més, no són valorades a la nostra societat. La manca d’aquestes característiques és, al meu entendre, la principal causa de que, gairebé a tot arreu, i fins i tot a les ONG, passin coses com les que s’estan denunciant aquests dies.
L’honradesa, com tants altres valors ètics que fan a la persona més persona, és una virtut que el món d’avui no valora, que ha anat perdent i no s’està fent pràcticament res per la seva recuperació; i, quant a la responsabilitat, que consisteix en fer bé el que es faci malgrat que ningú ens ho controli, tampoc està en el seu millor moment, com reflecteixen la baixa competitivitat, els defectes de fabricació, la manca de compromís i la relaxació general que es viu en molts aspectes.
En la nostra compte particular, tenim censats els codis ètics següents:
- Codi ètic impulsat i editat pel Consell Municipal d’Associacions de Barcelona.
- Codi ètic del Voluntariat Social, promulgat i editat per la Plataforma Valenciana d’Entitats de Voluntariat Social.
- Codi de conducta de les ONG de Desenvolupament de la Coordinadora de ONG pel Desenvolupament d’Espanya.
- Continguts ètics de Voluntariat i ONGD, consensuat a l’Euroforo Mediterrani del Voluntariat.
- Codi ètic dels voluntaris, promogut i editat per l'Associació IUVE.
Considerant alguns dels punts que conté el Codi ètic impulsat i editat pel Consell Municipal d’Associacions de Barcelona, amb els quals coincidim, detallem els següents:
- Les associacions assumeixen els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans i altres Declaracions similars.
- Les associacions adherides proscriuen qualsevol ànim d’obtenir beneficis econòmics per la seva intervenció.
- No es considera lucre l’abonament de les despeses realitzades pels representants de les entitats en la realització de les seves activitats.
- Tampoc es considera lucre el pagament a persones contractades que col·laboren en la realització d’activitats.
- L’estat de comptes i el balanç estaran a disposició de qualsevol membre de l’entitat.
- La relació d’activitats no pot ser contrària als fins de l’entitat ni es pot produir en condicions no adequades per a les persones que les porten a terme.
- El voluntariat té aquesta condició sense cap tipus de contraprestació. Qui col·labora esperant obtenir alguna cosa a canvi, més enllà de la satisfacció pel treball ben fet, no es considerarà personal voluntari.
- El personal remunerat ho serà en condicions normals del mercat laboral, evitant la precarietat.
- No es produirà cap tipus de discriminació entre els beneficiaris de les activitats de l’entitat.
- Les entitats vigilaran expressament la seva informació i actuacions exteriors, per evitar difondre conductes contraries als drets humans i als principis democràtics.
Nosaltres, com a mesura pràctica, hi afegim que tota entitat sense ànim de lucre hauria de sotmetre anualment la seva comptabilitat a una auditoria seriosa i rigorosa.
Em sembla un deure primordial de tot dirigent d’una ONG o associació d’acció social sense ànim de lucre, exercitar la seva responsabilitat i avaluar la pròpia honradesa, establint i mantenint constantment una estreta vigilància sobre la destinació i l’administració dels diners de que es disposi, tot i emprant una fórmula senzilla:
- Els diners que es rebin s’han de destinar al fi pel qual s’han rebut.
- Cada despesa ha de comptar amb el seu justificant.
- Cada soci ha de tenir accés a la comptabilitat de l’entitat.
Si no ho fem així no serà estrany que se’ns demanin responsabilitats.

ITE-120 Tema Clau: ONG: solidaritat i transparència - dibuix

Dibuix original de Míriam Ruiz Martínez

ITE-120. Llum i aliment

Les obres que els homes fan són davant el Senyor clares com el sol, ell sempre sap com es comporten.
(Siràcida, 17, 19).

ITE-120. El món infantil: L’adopció (2)

Sara Antoja Xirau

Les persones que ara volen un nen de Catalunya ho tenen molt difícil, gairebé impossible, a causa de la baixa natalitat i de la bona situació econòmica del país. Adoptar un nadó a Catalunya és gratuït; en canvi, el procés d’adopció d’un infant a l’estranger és força costós. Depenent del país del menor, el cost, sense incloure-hi desplaçaments i extres, pot rondar entre els 6.000 i els 12.000 euros. Pel que fa als terminis del procés, l’entitat pública es compromet a donar el certificat d’idoneïtat, com a molt, en vuit mesos. Després, una vegada acceptada l’assignació del nen, l’habitual és que al país del menor se celebri un judici o que hi hagi una resolució administrativa per concedir l’adopció. Els adoptants hauran de viatjar allà abans del judici. L’estança es pot prolongar entre 15 i 90 dies, depenent dels diferents països, però aquests terminis cada vegada s'allarguen més a causa de l’increment de sol·licituds. Així doncs, un procés adoptiu normal pot prolongar-se entre un any i un any i mig si no sorgeix cap problema.
En tot el procediment es conjuguen dues legislacions diferents i la intervenció dels organismes competents de dos països: els del país originari del menor i els del país receptor. La normativa d’adopció internacional exigeix la valoració de les persones que volen dur a terme l’adopció i, d’altra banda, que els infants que s’adoptin tinguin una situació personal i familiar que hagi portat a una declaració d’adoptabilitat per part de l’organisme competent del seu país. Abans de començar el procés, els futurs adoptants hauran de tenir molt clar quin nen volen adoptar (sexe, edat, salut, país d’origen...). Per triar el país s’ha de saber que les normes aplicables a l’adopció internacional depenen de si l’adopció es realitza en un país que sigui o no part del Conveni de l’Haia de 1993 sobre protecció de l’infant i cooperació en matèria d’adopció internacional. L’objectiu d’aquest conveni és evitar el tràfic de nens i assegurar la idoneïtat dels pares i del fill adoptius.
Espanya, Mèxic, Romania, Sri Lanka, Xipre, Polònia, Equador, Perú, Costa Rica, Burkina Faso, Filipines, Canadà, Veneçuela, Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Noruega, Andorra, Holanda, França, Colòmbia, Austràlia, Moldàvia, Lituània, Paraguai i Nova Zelanda són els països que integren aquest conveni. Si es vol adoptar un infant en un d'aquests països s’ha de trucar al Departament de Justícia de la Generalitat on se’l passarà a l'ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció), que el convocarà per anar a una reunió informativa. A aquest Institut, com a organisme competent de la Generalitat de Catalunya en l’àmbit de l’adopció, li correspon la formació i la valoració de les famílies candidates, i a l’organisme del país d’origen de l'infant, la proposta d’adopció. Un cop donada la sol·licitud, directament o a través d’una Entitat Col·laboradora d’Adopció Internacional (ECAI), és obligatori passar per unes entrevistes amb uns psicòlegs i amb uns assistents socials els quals, els consideraran aptes o no aptes per ser pares adoptius. Aquest paper, és el que es coneix com a certificat d’idoneïtat.
La Generalitat de Catalunya tramita adopcions a 42 països, entre els quals la Xina és el que ofereix més facilitats, tot i no formar part del Conveni de l’Haia, a causa, sobretot, de l’estructura social del país que fa que moltes famílies pobres abandonin les nenes a cases d’acollida per tal d’evitar l’obligació de donar-los la dot matrimonial. Els països de l’Est també ofereixen moltes facilitats, no tenen tantes sol·licituds i els processos de tramitació són més breus. Als països africans la demanda és inferior tot i que hi ha molts nens sense llar perquè les famílies no solen optar per aquests països espantats per l'alta incidència de malalties com la sida.

ITE-120. Noticia-Misión

“Tener un corazón grande para llegar a todos sin ahorrar esfuerzos para lograrlo”. Es la indicación del prefecto de la Congregación vaticana para la Evangelización de los Pueblos a las Obras Misionales Pontificias (OMP). Las OMP son una institución de la Iglesia universal y de cada Iglesia particular, surgidas con el objetivo de apoyar la actividad misionera de la Iglesia en las regiones no cristianas y dependen de este dicasterio misionero, cuyo prefecto es el cardenal indio Ivan Dias. Se configuran en una única institución con cuatro Obras diferentes: la Obra de la Propagación de la Fe, la Obra de San Pedro Apóstol, la Obra de la Infancia Misionera y la Unión Pontificia Misional.
Se ha celebrado en Roma, la Asamblea Anual de las OMP que ha contado con la participación de 115 directores nacionales de los cinco continentes. Son los encargados de decidir la distribución de los fondos que se han recogido en el último año en todo el mundo, atendiendo a criterios de equidad, justicia y necesidad. El secretario adjunto del dicasterio misionero y presidente de las OMP, monseñor Henryk Hoser cerró la Asamblea recordando las palabras del cardenal Dias: “trabajar corazón a corazón; estamos aquí al servicio de la Iglesia misionera”, recordando a los directores nacionales que su primera tarea no es tanto la recogida de donativos para las distintas necesidades, aún siendo numerosas en el mundo, sino sobre todo la animación misionera. “Debéis tener un corazón grande para llegar a todos sin tener en cuenta los esfuerzos necesarios para lograrlo”, les pidió, exhortándoles igualmente a llevar adelante su labor con responsabilidad y transparencia como administradores de los bienes recibidos.
El presidente de Brasil, Luis Inácio Lula da Silva, destacó la importancia de la visita de Benedicto XVI, subrayando la muy relevante acción de la Iglesia católica en el país y en el continente americano. En un programa radiofónico oficial del Gobierno, Lula afirmó que la llegada del Papa para inaugurar la Quinta Conferencia General del Episcopado Latinoamericano y del Caribe en Aparecida es un hecho sumamente trascendental, pues la Iglesia católica tiene un papel extraordinario en América Latina. No sólo tiene un papel en la evangelización de las personas, sino también un sentido muy intenso de elevar el nivel de la conciencia de la gente. También afirmó Lula que la Iglesia participa en casi todas las actividades públicas y privadas a favor de pueblo más pobre, de los oprimidos.

Benedicto XVI ha dado su apoyo a la campaña promovida por once cardenales y obispos, junto a otras organizaciones católicas, para pedir que el desarrollo de los países pobres se convierta en una prioridad en la agenda de la próxima cumbre del Grupo de los siete países más industrializados y Rusia (G8), prevista para el mes de junio en Alemania. La delegación del grupo del que salió esta iniciativa, encabezada por el arzobispo de Tegucicalpa, el cardenal Óscar Andrés Rodríguez Maradiaga, informó al Papa sobre los encuentros que ha mantenido con los jefes del gobierno británico, alemán e italiano. La iniciativa se propone, en particular, enviar a la canciller alemana, Angela Merkel, y a los gobiernos de los países más industrializados, un comunicado en el que explicarán y recordarán las promesas que han hecho a los más pobres. El cardenal Rodríguez Maradiaga ha declarado que el Papa ha pedido a la canciller alemana que ponga la pobreza en el corazón de la cumbre del G8 de 2007 y esta iniciativa ha de ser forzosamente aceptada porque no se puede tolerar que los pobres mueran cada día porque no tienen un techo, medicinas básicas y agua potable. El mundo tiene los medios para eliminar la pobreza. La delegación está apoyando la campaña internacional “Haz que la ayuda funcione, ¡el mundo no puede esperar!”, coordinada por CIDSE, una alianza de 15 organizaciones católicas de ayuda de Europa y América del Norte, y por Caritas Internationalis.

ITE-120. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

Enrenous en les Primeres Comunions

La Primera Comunió d’un infant, a més del seu significat religiós, té un component social inevitable, i en torn a aquest fet habitualment s’organitza una trobada familiar que comença al temple on es fa la cerimònia i acaba en una festa a casa o en un restaurant.
Fa anys, per exigències de l’ambient polític i social, la Primera Comunió no es qüestionava i la feien tots els infants, fins i tot els de les famílies no creients. L’acte al temple, reunia una multitud de gent que, amb fe o sense, seguia respectuosament la cerimònia. Ara, els pares que no consideren oportú que els seus fills combreguin perquè ells tampoc ho fan, no els inscriuen a la catequesi i, com a conseqüència, no fan la Primera Comunió. Això fa pensar que, si només hi participen els fills de les famílies creients, aquestes cerimònies han de ser més intenses i viscudes, però la realitat és ben diferent. Massa sovint l’actitud d’alguns assistents enterboleix el seu desenvolupament i provoca enrenous que a vegades són intolerables.
Com que estem vivint en la civilització de la imatge, tothom considera imprescindible enregistrar tot el que passa a l’altar. Pares, avis tiets, germans i demés família competeixen per aconseguir el màxim de fotografies o vídeos de tots els moments de la cerimònia; el desplaçament de persones i la multitud de flashos són constants i no permeten que es faci una celebració tranqui-la.
Els rectors i catequistes ja adverteixen que això no s’ha de fer i contracten un fotògraf professional, que sap on s’ha de col·locar i en quins moments ha de fer funcionar la càmera. Però hi ha una desobediència contumaç i massiva. A diferència dels teatres, on abans de començar la representació s’avisa que està prohibit fer fotografies per no molestar els actors i els altres espectadors, i tothom en fa cas, a les esglésies aquest avís no serveix i, a vegades, fins i tot ha passat que, quan un rector s’ha mantingut inflexible, ha estat acusat de pesseter perquè, com que no deixava fer fotos als familiars, el seu “soci” fotògraf podia fer més negoci.
Pels cristians que volen seguir amb interès i respecte la cerimònia d’una Primera Comunió, aquests actes multitudinaris són un autèntic malson. Els nens i nenes que combreguen per primera vegada es deuen desconcertar veient alguns dels seus familiars competint amb altres persones per aconseguir un lloc des d’on fer una foto. Aquests i els que proclamen ostensiblement, amb els seus gestos, una indiferència per tot el que succeeix, constitueixen un conjunt francament decebedor.
Ara que presumim tots de ser més sincers i autèntics que mai, fora bo que els convidats que no li veuen un sentit transcendent a la Primera Comunió però l’accepten com un pretext per fer una celebració tradicional i familiar, s'abstinguessin d’assistir a la cerimònia religiosa i anessin directament al lloc de la posterior celebració lúdica. Potser, d’aquesta manera, es guanyaria en recolliment, encara que disminuís la quantitat d’assistents.
També es podria reflexionar sobre la conveniència d’organitzar una celebració amb un nombre alt de participants. Si, durant l’any, lamentablement, els temples estan bastant buits a les hores de les misses, ¿és lògic que només un diumenge a l’any estiguin tan farcits de gent? Potser es podrien programar les Primeres Comunions de forma escalonada, amb pocs participants cada diumenge, i així, potser també seria més fàcil controlar els que fan fotos i hi hauria una mica més d’ordre. L’argument que és bo que tots els que s’han preparat junts a la catequesi han de fer junts la Primera Comunió es pot acceptar si el grup és reduït però, si és nombrós, el sentit de comunitat que es pot transmetre als infants es tergiversa i potser ells el que perceben és més aviat competició on hi ha d’haver germanor.

ITE-120. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

El desgavell del tren d’alta velocitat

Com és habitual en aquest país, els grans projectes es proposen, es discuteixen, es fa polèmica i es perd el temps amb paraules, sovint massa absurdes, sense avançar en el més important, que és la realització del projecte.
Amb el tren d’alta velocitat i Barcelona, s’ha arribat a un nivell de despropòsits gairebé insuperable. Volen tenir una estació a l’aeroport, i una altra al centre de la ciutat i, per això, s’han de fer molts túnels en els carrers més cèntrics, amb les molèsties que això comporta, perquè aquestes obres solen durar molts anys: a Badalona, les obres del metro al centre de la ciutat fa molt de temps que van començar i no tenen encara una data fixa d’acabament, i això que són de menys envergadura comparades amb el tren de Barcelona.
A Madrid el tren d’alta velocitat només hi té una estació i no passa per l’aeroport. A París no entra a la ciutat.
A més, la construcció dels túnels planteja un seriós problema de seguretat, i s’ha de contemplar no únicament com una amenaça per la Pedrera o la Sagrada Família, sinó també pels habitants dels edificis que hi ha en els carrers afectats.

ITE-120. El do de l’Esperit Sant

Mn. Miquel

Com els apòstols, com Maria, que esperaven units en la pregària la promesa de Jesús, que els enviaria l’Esperit Sant, també nosaltres l’esperem i l’invoquem perquè ens ompli amb la seva força, il·lumini el nostre camí amb la seva llum, i que ens faci conèixer aquelles veritats que han d’omplir i donar sentit a la nostra vida.
L’Església el necessita. La nostra comunitat el necessita. Cadascú de nosaltres el necessita.
Amb les paraules d’una molt antiga pregària, que s’ha incorporat a la litúrgia del dia de la Pentecosta, alcem el nostre cor i diem: Veniu Esperit Sant!

Veniu, oh Sant Esperit
des del Cel al nostre pit
amb un raig de llum divina.

Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu,
oh Sol que el cor il·lumina.

Vós sou consolador,
de l’ànima habitador,
i dolcíssim refrigeri.

En els treballs sou confort,
en les penes sou conhort,
en el calor sou temperi.

Oh divina claredat,
visiteu la intimitat
del cor que ja us ansia.

Res tindrà l’home si vós
no li deu vostre socors,
divinal, que bé li sia.

Tot el que no és net renteu;
tot el que ja és sec regueu;
cureu tota malaltia.

Tot l’indòmit endolciu;
tot el fred encalentiu;
regiu el qui s’esgarria.

Deu els fidels confiats
dels vostres dons esperats
la sacrosanta setena.

El mèrit de la virtut,
el camí de la salut,
la joia immortal i plena.

Podríem acabar amb aquesta bonica oració del dimarts VII de Pasqua:
Concediu-nos, Déu omnipotent i misericordiós, que vingui l’Esperit Sant, habiti en nosaltres i ens converteixi en temples de la seva glòria.

ITE-129. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

Càritas parroquial
En els mesos de març i abril s’ha recaptat la quantitat de 457 euros (76.254 pessetes). En el mateix temps s’ha distribuït en concepte d’electricitat, aigua, gas, butà, lloguers i altres, la quantitat de 340 euros (56.571 pessetes). Aquesta vegada hi queda un remanent de 117 euros (19.467 pessetes). Donem les gràcies a tots els que, amb la seva ajuda econòmica, ho fan possible i que el bon Déu els hi recompensi.

Primeres Comunions
El diumenge 20 de maig, festa de l’Ascensió, reberen a Jesús sagramentat, per primera vegada, quatre nenes i dos nens de la catequesi parroquial.
Donem-ne gràcies a Déu.

Dia del malalt
Aquest any ens hem retardat i és el diumenge 3 de juny en totes les misses, però especialment a les 11,15. Organitza el Grup de Pastoral de la Salut de la parròquia.

Festivitat del Corpus
És el diumenge 10 de juny. Per la tarda, ales 18,00, Exposició Major del Santíssim fins a les 19,30. A aquesta hora hi ha la processó fins al jardí i litúrgia de la paraula, benedicció solemne i reserva. En aquest dia hi ha la col·lecta per Càritas Diocessana.

Festivitat de Sant Lluís de Manresà
Es celebra el diumenge 17 de juny a la missa de les 11,00 h. en la capella de Sant Lluís a la barriada de Manresà.
Presidirà la celebració el vicari episcopal Mn. Salvador Bacardit.

Pelegrinació a Lourdes
Tindrà lloc els dies 22, 23 i 24 de juny. El seu preu, tot inclòs, és de 160 euros. La inscripció s’acaba el dia 14, a les 21,00 h. A la primera planta de l’edifici parroquial. Els atendrà el Sr. Josep Sala. Esperem ser, com cada any, un bon grup.

ITE-120. La pel•lícula recomanada

Sara Antoja Xirau

¿Qué se está cociendo?

Títol original: What's cooking?
Director: Gurinder Chadha
Intèrprets: Julianna Margulies, Kyra Sedgwick, Alfre Woodward, Joan Chen
Guió: Gurinder Chadha i Paul Mayeda Berges
Música: Craig Pruess
Durada: 109 minuts
Nacionalitat: EUA i Regne Unit, 2000

És el Dia d’Acció de Gràcies, data en què les famílies dels Estats Units es reuneixen per recordar els seus avantpassats, però també és un dia en què es produeixen baralles intergeneracionals, traumes emocionals i excessos en el menjar. Les protagonistes són quatre famílies de diferents ètnies que viuen a Los Angeles.
La família Nguyen, d’origen coreà, va emigrar als EUA per aconseguir un futur millor pels seus fills, però aquests, nascuts ja al país d’adopció, creixen d’una manera molt diferent al que havien esperat. El fill gran, en Jimmy, els enganya dient que no pot anar-hi perquè s’ha de quedar estudiant a la universitat, quan en realitat va a un altre lloc; i la Jenny i en Gary tenen moltes coses per amagar als seus pares.
L’Audrey Williams es desviu per preparar una celebració perfecta, intentant ser el model ideal de família afroamericana benestant. Però descobrim que tot és una façana quan es fan palesos els conflictes latents que hi ha entre ella i el seu marit Ronald, entre el seu marit i el seu fill, i entre ella i la seva insuportable sogra.
La Ruth i en Herb Seeling s’esforcen per assumir la realitat que la seva filla Rachel és lesbiana i que ha vingut a passar les festes amb la seva “companya d'habitació”. No obstant això, durant l’àpat típicament jueu, intentaran que la resta de la família no se n'adoni.
L’Anthony Avila, d’origen hispà, està decidit a ajuntar tota la família malgrat que el seu pare faldiller va abandonar la seva mare fa uns mesos. El problema és que encara no sap què ha passat a la vida de la seva mare. A més, la seva germana porta el nòvio per presentar-lo a la família, però resulta que no és com esperaven.
Les quatre famílies al voltant de la taula, els prejudicis, el masclisme d’alguns, el reconeixement d’una infidelitat, una relació inesperada, un embaràs i altres revelacions, precipiten en una crisi que obliga cada família a trobar el seu centre.
És un relat coral costumista protagonitzat per dones; són elles els puntals en què se sostenen les famílies presentades. Les actrius són totes cares conegudes que van participar en la pel·lícula pel guió, cobrant molt menys del que és habitual en elles, ja que aquest és un film de baix pressupost. Les històries d’aquestes quatre famílies podrien qualificar-se d’estudis sociològics, s’entrellacen i es complementen, però cada una podria protagonitzar una pel·lícula ella sola.
El guió està molt ben escrit, doncs encara que passin per la pantalla més de 40 personatges rellevants, s’aconsegueix dotar d’una personalitat definida a cada un d’ells, se’ls dóna una dimensió realista, podrien ser persones que coneixes. El menjar és un dels altres grans protagonistes de la pel·lícula. Veiem com cada una de les famílies prepara l’àpat que reunirà a la família amb tot de detalls.
En resum, Chadha, directora índia casada amb un japonès i que viu al Regne Unit, amb un to que bascula entre la comèdia i el drama, ens presenta un divertit retrat de la societat multicultural nordamericana. Però tot plegat no deixa de ser una excusa per parlar de la capacitat d’entendre l’altre, sent més difícil a vegades comprendre el del costat que el que està més lluny.

ITE-120. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb


11. VIVINT UN IDEAL
La vida és plena de problemes. I el meu problema més urgent és saber què faré de la meva vida. Al costat d’aquest, tots els altres problemes no tenen cap importància.
Mai no podrà una generació de joves tous, aburgesats i sense cap ideal, donar una solució als problemes de la nostra època. Per què no ser jo un dels qui arrisquen la vida per l’ideal d’una vida de servei?
Tu has dir, Senyor, que ningú té un amor més gran que aquell que dóna la vida pels seus germans; i jo entenc que “donar la vida” no vol dir només deixar-se matar, sinó més aviat donar cada dia part dels teu ser, del teu saber i del teu tenir.
Jo no vull ser “un de tants”. Vull sentir a l’ànima la crida dels cims, la força alhora de mil primaveres. Voldria sembrar inquietuds, despertar els adormits, portar la pau als qui tenen la guerra i guerra als qui tenen pau.
M’agradaria tenir un ideal d’acord amb la teva voluntat, caminar cap a on i per on Tu vols que camini, saber viure l’Evangeli amb l’exigència de cada una de les seves sentències.
Senyor, poso totes aquestes intencions a les teves mans.
El desig hi és, però jo sóc molt feble. Dóna’m a cada moment la força i la llum que necessiti per convertir aquests desigs en realitat.

ITE-120. Què deiem ara fa 10 anys?

Un dibuix abstracte d’Elena Antoja Xirau constituïa la portada del número 60 de la revista ITE de maig-juny de 1997. L’editorial de Mn. Miquel portava el títol “El Jubileo del año 2000”.
Vicenç Benedicto signava l’article “La festivitat del Corpus”. La secció “Selección de lecturas” de M. Carme Samaranch ofereix un fragment del llibre “El regreso del hijo pródigo” de J.M. Henri Houwen.
Hi ha un anunci del IV Congreso de la Sociedad Internacional Tomás de Aquino.
Es publica la “Oración del Día del Enfermo 1997” i un nou fragment de l’encíclica “Tertio milennio adveniente”.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. tracten els temes següents: “La succesora de la Mare Teresa” comentant el nomenament de la germana Nirmala Joshi per succeir la Mare Teresa de Calcuta, en un estat de salut força delicat; “Justícia igual per a tothom” lamentant que els autoanomenats progressistes reaccionin de diversa manera quan un empresari és condemnat per fer abocaments contaminants o quan dos metges ho són per practicar avortaments il·legals; “La beatificació d’un gitano” glossant la recent beatificació de Ceferino Giménez, el Pelé; “De veritat som solidaris?” criticant les actituds de determinats ciutadans de Móstoles que negaven el dret d’un home minusvàlid a construir una rampa al seu habitatge i uns altres de Tortosa que s’oposaven a l’existència de semàfors amb senyal acústica pels cecs.
A la secció “Opinions” es va plantejar el tema: “La disposició dels joves per l’oració i la pregària”. Es va rebre respostes de Andrés Segarra, estudiant de BUP; Gabriel López, estudiant de COU; Maria Teresa Romeu Comas, excatequista; i Joaquim Coll i Tort, O.S.B. de la Pastoral del Santuari de Montserrat.
Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
Hi havia diversos anuncis: la III Campanya de segells usats, una nova taula de ping-pong al casal del carrer Antoni Maura, el calendari de les properes activitats del Grup Missioner, la segona fase de l’Objectiu Tananarive, campanya de suport a la missionera Sor María Pons, i una petició de col·laboradors per la Biblioteca Bisbe Capmany.
La Informació parroquial, la secció “Què dèiem ara fa 10 anys?” i el “Diccionario de pensamientos” tancaven el número.

ITE-120. Endevinalla bíblica

Joan B. TrifaoEn el llibre de Job es poden llegir els discursos i les explicacions que li fan els seus tres amics que el volen consolar davant el sofriment que pateix d’una manera que ell considera incomprensible. Després d’un diàleg de Job amb aquests amics, intervé un quart personatge que vol fer aportacions noves, però Job no li respon. Quin és el nom d’aquest personatge?
A - Elihú
B - Jafet
C - Nicodem
D - Putifar

Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint aquest llibre de l’Antic Testament. Després, la pots comprovar a la pàgina 12 d’aquest mateix número de la revista.

ITE-120. L'acudit

─ Com és que de dia no veiem les estrelles?
─ Perquè el sol no vol companyia, sinó ja no seria sol.

ITE-120. ITEglífico

E.F.


La respuesta a este jeroglífico es el tipo de diccionario cuyo extracto ha constituido, durante mucho tiempo, una sección fija de la revista ITE.

exprime - R + engaño + S

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-120. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: A
Solución al ITEglífico: PENSAMIENTOS