ITE-113 Tema Clau: 125è aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya - dibuix

Dibuix original de Míriam Ruiz Martínez

ITE-113 Tema Clau: 125è aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya -I

P. Josep-Enric Parellada
Rector del Santuari de Montserrat

La idea de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat i la seva proclamació com a Patrona de Catalunya va sorgir en les festes del Mil·lenari que se celebraren l’abril de 1880, sota l’impuls dinamitzador del qui era el bisbe de Barcelona, Josep Maria Urquinaona, nascut a Cadis, que s’identificà des del seu nomenament amb les necessitats i els anhels del nostre poble i que sentí una gran devoció i estima per la Moreneta, de tal manera que va morir invocant el seu nom.
En una al·locució publicada en el Butlletí del Bisbat de Barcelona, el 20 de gener de 1880, per tal que es pogués fixar a les portes de totes les esglésies, el bisbe Urquinaona fa veure el que representa per a Catalunya el Santuari de Montserrat:
“Superior sin duda a todo encarecimiento, es la gloria que ha proporcionado a Cataluña la Virgen de Montserrat, lo que han acrecido sus intereses temporales, con motivo de las visitas que de todas partes del mundo se hacen a la sagrada imagen, las lágrimas que ha enjugado su mano benéfica, los beneficios que ha prodigado a sus hijos, a sus vecinos, a sus familias, a sus pueblos, al Principado entero, que en ella por lo mismo se goza estimándola como su mayor riqueza; y con santo entusiasmo levanta sus ojos a la montaña y dice: Allí está nuestra Madre, allí está nuestra Reina; allí está el fundamento de nuestras consoladoras esperanzas”.
El 8 de desembre del 1880 s’anuncià ja com un fet la concessió per part del papa Lleó XIII, de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. A partir d’aquesta data es començà a promoure arreu de Catalunya una subscripció popular per a oferir a la Mare de Déu una corona. Gent de tota classe i condició contribuí generosament a aquesta ofrena que simbolitzava el poble català.
Mentre l’abat Miquel Muntadas anava al front de tot aquest moviment popular que preparava la festa de la coronació, els bisbes catalans s’encarregaren de fer els tràmits oportuns per tal que Lleó XIII declarés Patrona de Catalunya la Mare de Déu de Montserrat. I així fou: el 14 de juliol sortí el decret que declarava Patrona de Catalunya la Mare de Déu de Montserrat.
El dia 11 de setembre de 1881, festa del Santíssim Nom de Maria, la santa imatge fou coronada pel legat pontifici, el cardenal Benavides, arquebisbe de Saragossa.
En celebrar el 125è aniversari del patronatge fem memòria agraïda de la vida, de la fe i de les accions dutes a terme per la comunitat de monjos, sota l’abadiat del P. Miquel Muntadas, pel bisbe Urquinaona i per molts sacerdots i laics. La memòria agraïda del passat, dels qui en foren protagonistes, de la seva fe i del seu entusiasme, esdevé compromís per al present i esperança per al futur.
Montserrat és avui, com a llarg dels segles un fogar d’oració i de fe cristiana. Són molts els qui en el nostre temps -complex i difícil per a tantes persones, a nivell personal o social- cerquen, en aquest lloc sant, resposta a tants interrogants.
Maria, la mare de Jesús, és la mare que acull, que consola, que és font d’esperança certa. Per això, sota el lema “Maria, mare de consol i d’esperança”, la invocarem d’una manera especial, monjos, pelegrins i visitants, al llarg de tot aquest any.

ITE-113 Tema Clau: 125è aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya -II

Joan Serra Fontanet
Sacerdot

Maria, la Mare de Jesús, s’acosta a nosaltres sota diverses advocacions, i ella ho accepta perquè sap que d’aquesta manera es fa més propera a nosaltres. Avui la veiem on el Senyor li ha posat el palau, en aquesta muntanya tan esvelta i admirada per tothom, i l’anomenem la Mare de Déu de Montserrat. Imaginem-nos que avui, que fa un bon sol, hem agafat el cotxe, i, en arribar a Montserrat, hem oït la missa pontifical, celebrada pel pare abat, i hem escoltat l’homilia, que ha parlat sobre l’evangeli, tot fent-hi ressaltar tres aspectes: - Que Jesús, en portar-nos la salvació, ens produeix una gran alegria. Va dir Elisabet: “Tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes” (Lc 1,41).
- La humilitat de Maria, en anar a servir la seva cosina Elisabet. “Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?” (Lc 1,43).
- La fe de Maria. “Feliç tu, que has cregut allò que el Senyor t’ha anunciat” (Lc 1,45).
Hem escoltat l’escolania, que ens ha delectat amb els seus cants, i la celebració, tan acurada i perfecta, dels monjos. Deixem el temple i anem al cambril, on, amb tranquil·litat, mirem la imatge de Maria i repassem la història de la devoció del poble català. La profecia de santa Elisabet a Maria, dient-li que serà beneïda entre totes les dones, es compleix en aquesta meravellosa imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Són incomptables les persones que han pujat a Montserrat per venerar-la i besar-la. La imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, bellíssim exemplar de l’art romànic de la darreria del segle dotze, o del començament del tretze, és tallada en fusta. En la mà dreta sosté una bola; la mà esquerra és aplicada suaument a l’espatlla del Nen Jesús, que seu a la falda materna, i coronat com la Verge; la mà dreta del Nen beneeix; l’esquerra sosté una pinya. La imatge, asseguda, fa uns noranta-cinc centímetres d’alçada. És minsa de cos, segons l’estil de l’època, la qual cosa li confereix un aire d’honor i d’espiritualitat que encisa.
La Mare de Déu de Montserrat i l’Infant són negres de rostre. Aquest color no prové pas de la fusta, que no és negra, ni de la pintura primitiva. La causa d’aquesta morenor cal cercar-la, principalment, en el fum dels ciris innombrables que nit i dia cremaven en l’altar de la nostra Madona, en l’antiga i reduïda església.
La imatge de la Mare de Deu de Montserrat és una imatge ben de casa: de la fusta dels nostres arbres; d’estil romànic, tan arrelat a la nostra història; amb una pinya, fruit típicament mediterrani; amb una fesomia serena que ens invita a ser un poble pacífic, acollidor i dialogant. Verdaguer deia a Madona Bruna:
Els sants de nostra terra
passen per vostra serra
quan pugen cap al cel.
Heus, aquí, alguns sants que pujaren a Montserrat per venerar aquesta devota imatge i demanar-li la seva benedicció, ajut i protecció: Ignasi de Loiola, Lluís Gonzaga, Francesc de Borja, Joan de Mata, Pere Nolasc, Josep de Calassanç, Pere Claver, Antoni Maria Claret, Enric d’Ossó, el beat Ramon Llull, i d’altres.
Sant Salvador d’Horta havia pujat a la muntanya, sovint d’una manera incògnita; però, cap al 1540, els malalts, que el seguien arreu, el descobriren a Montserrat. La nova es divulgà aviat, i els hospitals es buidaren de malalts que anaren també a Montserrat. Mai no hi havia hagut tants visitants malalts al nostre monestir. En sortir a la plaça del santuari, la pobra gent assetjà el sant, demanant-li a crits la salut. Salvador d’Horta imposà silenci i els digué graciosament: "Teniu tant a prop vostre la deu abundosa de totes les gràcies, i veniu a mi, que no sóc més que un degotís d’aquesta font? Farem una cosa. De primer us anireu a confessar; després jo vindré amb vosaltres i tots plegats pregarem a la Verge per la vostra curació". Hom assegura que no feu cap miracle a Montserrat, però que tots els malalts que ell encomanava a Madona Bruna restaven guarits.
Molts han estat els cardenals, bisbes, sacerdots, religiosos i religioses que han pujat a Montserrat. Hi cal destacar la visita del papa Joan Pau II, quan visità Espanya, l’any 1982. També, molts reis i governants hi ha pujat.
Personalment sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Després de la meva ordenació sacerdotal, hi vaig pujar, amb molta devoció, a dir una de les primeres misses, al cambril de la Verge. Sempre que he tingut alguna dificultat, personal, o de la parròquia, he pujat a Montserrat a demanar ajut a la Mare, i moltes vegades hi he tornat per donar-li les gràcies. La meva vida sacerdotal està unida a Montserrat. L’any 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat patrona principal de les diòcesis de Catalunya, en acabar-se la celebració del mil·lenari del suposat trobament de la imatge. Va dir: "Catalans, a la muntanya de Montserrat hi teniu la vostra Mare".
Innombrables són les peregrinacions que s’hi han fet, i que s'hi fan, a la muntanya de Montserrat, per venerar la Mare de Déu. Perquè, com ens diu el papa Lleó XIII, hi tenim la nostra mare i sabem que, tal com està escrit en el Llibre Vermell de Montserrat, hi trobarem consol i alegria. "Aquells que són tristos i desconsolats per qualsevulla raó, aquesta Mare de consol els consola i els dóna alegria".
A més de les peregrinacions i per- sones que particularment pugen a Montserrat, hi hem de contar els turistes, ja que totes les agències de Catalunya, en la seva ruta, hi tenen Montserrat. Encara que molts hi van per turisme, no deixen de visitar la Mare de Déu, i ella, sens dubte, els beneeix.
Acabem amb la pregària feta pel gran bisbe de Vic, Torres i Bages: “Senyor, Vós que heu volgut que la vostra Mare tingués un tron a la muntanya de Montserrat, feu que el poble català, sota el seu guiatge, s’encamini cap a la glòria del cel.”

ITE-113 Tema Clau: 125è aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya -III

Josep Vicenç Marín
Voluntari-membre de la Junta Directiva de l'Associació Ciutadana Anti-Sida de Catalunya

Els mesos d’estrès estatutari català finalment s’han resolt amb correcció política, i una oposició políticament incorrecta -en el sentit literal de l’expressió-, i molta paciència de la ciutadania, els electors i els usuaris dels mitjans de comunicació... siguin fidels a la Verge Negra o no ho siguin.
El diàleg interreligiós ha fet més passes en els últims anys per la cohesió social ─esperem “amb candeletes” el Parlament Català de les Religions, a Manresa, el maig─ que el diàleg polític
dels darrers mesos. Intents, n’hi han hagut, de passes. Però d’agendes ocultes, també. Esperem dels polítics una veritable fe en la ciutadania, igual com Montserrat porta segles ─deixem-ho en un segle i quart─ sent una observadora del “conflicte de les vinyetes”, les últimes setmanes.
Rosa d’Abril, Morena de la Serra: segueix sent la nostra patrona de Catalunya, fes missió des de teu turó, al bell mig d’aquesta terra, que és la teva, que és la nostra. Siguem d’aquí o d’allà.

ITE-113. Pregària feta en català pel Papa Joan Pau II a Montserrat l’any 1982

Us preguem, oh Pare!, que en aquesta basílica on demora el vostre Fill Jesucrist, Fill de Maria, atorgueu abundosament la pau, la concòrdia i el goig a totes les tribus peregrines del nou Israel.
Feu, Senyor, que tots els homes encertin a descobrir el profund sentit de llur existència peregrina a la terra; que no confonguin les etapes i la meta; que modulin la marxa segons l'exemple de Maria.
Ella serà llur Auxiliadora; perquè aquí, a tot arreu i sempre, Maria és Reina poderosa i Mare piadosíssima. Amén.

ITE-113. Llum i aliment

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
(Evangeli de sant Lluc, 1, 48)

ITE-113. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao
Un dia, estant en una població de Galilea, Jesús va fer un miracle per intercessió de la seva mare. S’havia produït una situació poc transcendent, però Maria, segura que Jesús la voldria resoldre, va dir a les persones afectades pel problema: “Feu tot allò que ell us digui”. Quina va ser aquesta situació?
A - La preparació de l’últim sopar
B - La falta de vi en unes noces
C - La multiplicació dels pans i els peixos
D - La guarició d’uns malalts

Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint el capítol 2 de l’evangeli de sant Joan. Després, la pots comprovar al final d'aquest mateix número de la revista.

ITE-113. Sant Antoni Maria Claret i Fàtima

Aida Bets

El pelegrí que visita per primera vegada la basílica de Fàtima descobreix que, a l’altar major, hi ha una imatge de sant Antoni Maria Claret.
Aquesta presència tan destacada del gran sant de Sallent en el santuari portuguès s’explica per la seva devoció profunda al rosari, que ja resava quan era petit, i que el va portar de gran a consagrar-se a l’Immaculat Cor de Maria. Aquesta devoció va culminar quan va fundar la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, avui coneguts com a Missioners Claretians.
Més de cinquanta anys més tard, la Mare de Déu, en els missatges de les seves aparicions a Fàtima expressa el desig que la humanitat es consagri al seu Immaculat Cor. Això és precisament el que el sant havia estat predicant.
No és estrany doncs que el Papa Pius XII, en un missatge radiat a l’illa de Cuba, dediqués aquest elogi a Sant Antoni Maria Claret: “Amb raó s’ha dit d’ell que ha estat el precursor de Fàtima”. En una altra ocasió l’havia qualificat de “gran servidor de l’Església” i “el sant de tothom”,
Efectivament, el decret d’aprovació dels seus miracles per la canonització declarava que va ser “precursor insigne, i hàbil i infatigable divulgador de la devoció al Cor de Maria”.
La imatge de sant Antoni Maria Claret es va col·locar a l’altar major de la basílica de Fàtima el dia 18 de juliol de l’Any Marià de 1954, en una cerimònia que va ser com la seva segona canonització.

ITE-113. II Parlament Català de les Religions

El II Parlament Català de Religions tindrà lloc a Manresa el proper 28 de maig. Aquesta segona edició està organitzada pel Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa, sota la convocatòria de la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós amb el suport de l’Ajuntament de Manresa, la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i la Xarxa de Manresa. El tema que es proposa per a aquesta segona edició és: “Religions i humanització”.
El Parlament Català de les Religions es una trobada interreligiosa d’un dia de durada, amb una dinàmica de treball similar a la del Parlament de les Religions del Món. Les activitats es portaran a terme en diferents espais de Barri Antic de Manresa i el punt de trobada central serà el claustre del Museu Comarcal. La participació és oberta a totes les persones interessades, siguin o no seguidores d’una tradició religiosa.
Una quinzena d’entitats i grups interreligiosos estables de l’àrea territorial de llengua catalana es van constituir l’any passat com a Xarxa Catalana d'Entitats de Diàleg Interreligiós, amb la coordinació de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós-Unescocat. Aquesta Xarxa agrupa iniciatives que reuneixen persones de, com a mínim, dues confessions religioses diferents i que tenen com a objectiu principal la pràctica i la difusió del diàleg entre les diverses confessions religioses. A banda de l’intercanvi d’informació i la coordinació entre les diverses entitats membres, la Xarxa té com a objectiu convocar cada any un Parlament Català de les Religions.
Formen part d’aquesta xarxa les següents entitats i grups membres: Entesa Judeo-Cristiana de Catalunya, Centre Ecumènic de Catalunya, Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, Càtedra Tres Religions de la Universitat de València, Taula Interreligiosa d’Alacant, Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa, Grup de Diàleg Interreligiós del Moviment Ecumènic de Sabadell, Grup de Diàleg Interreligiós de l’Associació d’Amics de la UNESCO de Lleida, Grup Interreligiós del Raval, Grup Contemplatiu de Diàleg Interreligiós, Grup de Diàleg Interreligiós de Perpinyà, Vivarium–Gerisena (Girona), CREA–UB-Grup de Diàleg Interreligiós, CETR (Centre d’Estudis de les Tradicions Religioses i Grup Interreligiós Tradició i Progrés.
La primera edició del Parlament Català de les Religions es va celebrar a Barcelona el 29 de maig del 2005. Va aplegar vuit-centes persones procedents de tota l’àrea territorial de llengua catalana, des de Perpinyà fins a Alacant, i des de Lleida fins a Mallorca.
Informació:
Telèfon: 93 875 15 79
parlamentreligions2006@yahoo.es
http://www.audir.org

ITE-113. Noticia-Misión

Cáritas Internacional, la confederación de 162 organizaciones católicas de ayuda, desarrollo y servicio social presente en más de doscientos países y territorios, ha lanzado un llamamiento para recoger fondos en favor de la población de la isla de Qeshm, en el sur de Irán, golpeada por un terremoto el 27 de noviembre pasado.
El seísmo, de intensidad 6,1 de la escala Richter, ocurrió en una zona habitada por unas 123.000 personas y provocó muertos y heridos, destruyendo unas 2.500 casas. Cáritas Irán informa que ha levantado ciudades hechas con tiendas de campaña para quienes se han quedado sin casa y pretende ofrecer letrinas y cisternas de aguas. A continuación, pretende lanzar un proyecto a largo plazo para la reconstrucción o construcción de casas. La isla de Qeshm ha sufrido largos períodos de sequía. La falta de agua, así como de estructuras sanitarias, hace que la vida de los damnificados sea particularmente dura y que se den riesgos sanitarios.
Todos estos problemas se han agravado porque el 31 de marzo un nuevo terremoto sacudió al país, siendo esta vez Boroujerd la ciudad más castigada. Cáritas insiste en pedir el envío de agua y otros bienes de primera necesidad para ayudar a las víctimas. Cáritas concentra ahora su acción en ayudar a entre mil y mil quinientas familias de tres de los pueblos más golpeados, situados en los alrededores de Boroujerd: Darbe Astaneh, Bozazna y Gnanjineh.
Estos pueblos han sido destruidos en un 70% o en un 100% y lo que todavía queda en pie probablemente sea inutilizable. Unas quince mil familias se han quedado sin casa tras el terrible terremoto. Se han contabilizado unos setenta muertos. La tragedia hubiera podido ser mucho más grave si no fuera porque el terremoto fue precedido por sacudidas que habían llevado a los habitantes a salir de sus casas.
Los servicios de salud de la región tuvieron graves problemas para responder a la catástrofe, pues numerosos hospitales y centros médicos han quedado destruidos a causa de su instabilidad estructural. Algunos hospitales de campaña ya han sido levantados, pero han quedado desbordados por la afluencia de heridos y enfermos.

Se ha inaugurado un nuevo orfanato en la diócesis de Baucau, en Timor Oriental, promovido por la Iglesia local y los Salesianos, en cooperación con las autoridades civiles, que podrá hospedar a 60 huérfanos. Está dedicado a Santa Teresa del Niño Jesús, se encuentra en el territorio parroquial de Laga y se presenta como el mejor orfanato de la nación: una estructura completa, dotada de servicios médicos y de espacios para la instrucción, compuesta por seis secciones para acoger a niños entre 10 y 13 años, con uno amplio entorno para el estudio, un refectorio, una enfermería y un espacio para el recreo.
La joven nación de Timor Oriental que celebrará el próximo 20 de mayo el cuarto año de independencia, vive en una situación de preocupante subdesarrollo económico y pobreza. La mitad de la población (en total 900.000 habitantes) carece de agua potable, es analfabeta y vive por debajo del umbral de pobreza. Más de 60 niños de cada mil mueren antes de haber cumplido un año y la esperanza de vida está alrededor de los 55 años.


Imad El Atrache, jefe de redacción de la sede de Bruselas del canal Al Jazeera, considera la figura de Juan Pablo II “muy cercana y humana” y afirma que “no era sólo el Papa de los católicos”.
Este periodista, que participó en un Congreso organizado por la RAI en la Universidad Pontificia Gregoriana con motivo del primer aniversario del fallecimiento del Pontífice, recordó que la emisora televisiva panárabe decidió cubrir sin interrupciones la muerte de Juan Pablo II porqué “estaba claro que se trataba de una noticia mundial de mucho interés también para nosotros y, por eso, la cobertura mediática que ofrecimos fue grandiosa”.
Según la apreciación del periodista, Juan Pablo II se preocupó, en la primera fase de su pontificado, por alentar a los católicos para que no tuvieran miedo y, a partir de 1985, amplió su mirada a los hombres de todas las religiones. El abrazo a todos los pueblos, independientemente de su credo, hizo que su figura sobrepasara las fronteras de su Iglesia y que Juan Pablo II dejara de ser, en el lenguaje periodístico de la emisora, el Papa de los católicos para ser simplemente “el Papa”.
En Marruecos, el 18 de agosto de 1985, en un estadio con 45.000 jóvenes, el Papa dijo que los musulmanes y los cristianos pueden colaborar basándose en el mismo Dios-amor, aunque, al mismo tiempo, no escondió la grande y profunda diferencia sobre la persona de Jesús y sobre su papel en la historia de la salvación.

ITE-113. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

ELS AJUTS ALS PAÏSOS POBRES DE L’ÀFRICA
Certament, no és fàcil acceptar el grau d’implicació dels països rics en l’ajut pel desenvolupament de l’Àfrica, especialment pel que fa a l’actitud dels Estats Units i del seu president que, moltes vegades, més aviat sembla disposat només a provocar conflictes allà on potser en pot treure un profit i, en canvi, a ignorar els territoris que no li han de proporcionar cap benefici a curt o mitjà termini.

No obstant, el darrer informe de la Organització de Nacions Unides sobre la pobresa a Sudan proporciona unes dades aparentment inesperades: Estats Units va donar durant l’any 2005 un total de 468 milions de dòlars, la major part destinats a la regió occidental de Darfur. Aquesta aportació va significar el 53% de tota l’aportació estrangera i equival al doble del pes que representa aquest país africà en l’economia mundial.
Els altres països que també han contribuït han estat: Noruega, Holanda, Suècia, Dinamarca i Gran Bretanya. Sorprèn que França, sempre tan orgullosa de la seva presència a Àfrica, només ha aportat 2 milions de dòlars. Xina i Japó hi han contribuït amb quantitats insignificants.
Però hi ha un fet encara més vergonyós: en la llista no hi consten els països com Aràbia Saudí, els Emirats Àrabs o Qatar, que, gràcies al petroli, són molt rics. Es dóna la circumstància que aquests països són gairebé veïns de Sudan i també tenen la mateixa religió. Però es veu que això no s’ha tingut en compte. Hi ha rics que, quan ho són tant, no es poden distreure contemplant els pobres.
És un autèntic escàndol que diu molt poc en favor de la germanor que a vegades ens fan creure que hi ha entre els països àrabs.

ITE-113. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

LA NOVA LLEI DE REPRODUCCIÓ ASSISTIDA

El govern espanyol ha redactat recentment la Llei de Reproducció Assistida. Experts cristians en bioètica han criticat molts aspectes d’aquesta llei, especialment els següents:

1. S’inventa la paraula pre-embrió, que no respon a cap realitat biològica, i que només serveix per treure-li a l’embrió preimplantat el seu caràcter d’ésser humà viu i així poder manipular-lo sense cap responsabilitat ètica.
2. Afavoreix l’increment del nombre d’embrions congelats, perquè permet que es generin tants embrions com vulgui el metge responsable del procés reproductiu, depenent només de la major eficiència tècnica. Com que, per altra part, es prohibeix que se n’implantin més de tres, hi haurà un excés inevitable d’embrions que s’hauran de congelar o destruir.
3. Obre el camí a la clonació humana ja que només es prohibeix la reproductiva i, per tant, implícitament permet les altres.
4. Permet el diagnòstic genètic preimplantatori, amb dues finalitats concretes: evitar el naixement de nens malalts, fills de pares que tenen una malaltia hereditària o que són portadors d’un gen de risc de malaltia, i obre la possibilitat a la creació de nens-medicament. Donat que aquests dos objectius s’aconsegueixen destruint els embrions malalts i deixant sobreviure només els sans, tot plegat això té una clara connotació eugenèsica. En cap cas, el fi no justifica els mitjans.
5. Permet fecundar òvuls d’animals amb gamets masculins humans, és a dir, obre la possibilitat a la creació d’híbrids entre home i animal.
6. Afavoreix la utilització d’embrions humans sobrants de les tècniques de fecundació in vitro per a experimentacions biomèdiques, al permetre la creació de bancs d’embrions congelats.
7. Permetrà utilitzar directament embrions humans “frescos” per a investigacions biomèdiques, generats específicament per a aquest fi.
8. Propicia la desaparició de la necessària tutela jurídica de l’embrió que hi hauria d’haver en un ordenament legislatiu just.
9. S’oposa a les disposicions del Codi Penal espanyol i als acords internacionals subscrits por l’Estat Espanyol en matèria de protecció de la vida humana, especialment el Conveni de Drets Humans i Biomedicina del Congrés d’Europa i a les resolucions del Parlament Europeu i la Declaració de l’Assemblea de les Nacions Unides sobre aquest tema.
10. Afavoreix els interessos econòmics de les clíniques de reproducció assistida, perquè inclou alguns dels responsables d’aquests centres en la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida, que és l’organisme científic que preceptivament ha d’emetre els informes tècnics sobre la legalitat d’aquestes pràctiques i, per això, serà difícil que es proposin normes contràries als seus propis interessos.
11. Permet la fecundació assistida sense cap límit. N’hi ha prou que una dona ho vulgui, amb independència de la seva situació social, de salut i edat. El nen deixa de ser el subjecte fonamental de la protecció legal i es converteix en un simple objecte de desig.
Una vegada més, el Govern espanyol ha elaborat una llei que és singular i no precisament en sentit positiu. La singularitat neix d’aquesta acumulació de transgressions. Alguns d’aquests temes conflictius es poden trobar de manera aïllada en la legislació d’altres països, però coincideixen tots en aquesta llei espanyola.
En la redacció d’aquesta llei s’hi veu la influència dels propietaris de les clíniques de reproducció assistida que, amb la autorització de la investigació amb embrions, tenen una nova àrea de negoci on fins ara només hi havia el cost del manteniment en vida dels embrions. També han fet sentir la seva força els científics que prediquen des de fa temps, sense resultats evidents, que les cèl·lules embrionàries són les úniques que es poden aplicar per guarir malalties.
Una vegada més, la voluntat legisladora de l’actual govern espanyol ha optat per la ruptura antropològica per satisfer l’anomenada “cultura del desig”, que eleva uns simples interessos particulars a la categoria drets encara que siguin raonablement il·lògics i moralment reprovables.

ITE-113. El món infantil: El bullying

Sara Antoja Xirau

• El bullying és quan un o varis companys de classe es burlen i humilien a un altre, li posen sobrenoms, li treuen les seves coses, li fan bromes pesades, es riuen del seu aspecte, etc.
  També és quan aquests companys, sabent que tenen més força, peguen al seu company o l’amenacen amb fer-li coses horribles a l’hora del pati, als passadissos o al lavabo. Però també és quan aquests acusen el seu company de dir mentides davant de tota la classe, aixequen rumors falsos, parlen malament d’ell i fan creure als altres companys que no seran guais si parlen amb ell. Llavors aquest company es queda ben sol i ningú no vol ser amic seu.
  I per què ho fan tot això aquests companys? Doncs perquè es creuen més forts, més llestos i millors que la persona de la qual abusen, tot i que, a vegades, de forts, de llestos i de millors no en tenen res. A vegades, aquestes persones molesten el seu company, simplement perquè aquest no vol fer el que ells li manen, o no vol formar part del seu grup o perquè es volen divertir i agafen aquesta persona per burlar-se’n. El o els agressors (bully o bullies) no molesten el seu company sense voler, sinó que ho fan amb tota la intenció d’humiliar-lo.
  Perquè es consideri que hi ha bullying, aquesta violència física i/o maltractament psicològic s’ha de produir repetidament a una mateixa persona i durant un llarg període de temps. És a dir, no és una baralla o una broma i prou.
  La persona que pateix bullying sovint creu que el o els companys que es fiquen amb ell ho fan perquè li han agafat mania. Acostuma a callar-se el que li passa perquè se sent avergonyit i culpable, i per això no ho explica ni als pares ni als mestres. La víctima de bullying acostuma a no tenir gaires amics, juga sol, o es posa al costat dels mestres a l’hora del pati perquè així evita que l’agafin sol i se’n burlin o el peguin.
  Aguantar aquestes situacions de dilluns a divendres no ha de ser gens fàcil i, lògicament, acaba per causar trastorns en les víctimes. Una persona que pateix aquests assetjaments sovint no vol anar a l’escola, diu que està malalt o posa qualsevol excusa a casa per no haver d’anar-hi, demana als pares que el canviïn d’escola, i s’acaba creient el que li diuen els seus companys: que és lleig, poc intel·ligent o que té defectes, per exemple. És a dir, no té autoestima. En casos més extrems, aquesta persona pot patir ansietat i, fins i tot, depressions. A més a més, la situació que viu és tant angoixant que això fa que no es pugui concentrar a classe, que tregui males notes i perdi l’interès per aprendre.
  Aquest no és un problema recent, però actualment sembla que la nostra societat en va prenent consciència. És important treballar aquest tema amb els infants perquè no passi, i en el cas que succeeixi i que presenciïn algun cas, que el denunciïn a mestres i pares per tal que aquests hi puguin fer alguna cosa i no siguin els últims en saber què pas sa.
  

ITE-113. Cómo piensa Benedicto XVI

Del libro LA SAL DE LA TIERRA, publicado por Ediciones Palabra. Reproducido con permiso del editor.

Alegría en la fe

El periodista Peter Seewald dice:
─ La verdad sobre Dios y el hombre, vista desde fuera, casi siempre parece triste y difícil de comprender. ¿La fe es, tal vez, sólo para naturalezas fuertes? ¿Cómo es posible entonces encontrar alegría en la fe?
Joseph Ratzinger responde:
─ Yo afirmaría lo contrario: la fe es una fuente de alegría: Cuando Dios falta, el mundo queda en tinieblas, todo resulta aburrido y nada satisface. En la actualidad se comprueba fácilmente que un mundo sin Dios se vacía cada vez más, y más necesidad tiene de consumismo, y se convierte en un mundo sin alegría. El máximo gozo se da siempre que hay un gran amor, y en eso consiste exactamente la afirmación esencial de la fe: somos amados por Dios de modo absoluto. Él es un amante fiel. También por eso el cristianismo tuvo su primera difusión sobre todo entre los débiles y los enfermos.
Claro está que también se podría dar de esto una interpretación marxista, y decir que sólo son palabras de consuelo y no de revolución; pero no veo justificado que nos preocupen ahora estos eslóganes ya superados. El cristianismo ha logrado crear entre señores y esclavos una relación totalmente nueva; de tal modo que Pablo pudo ya escribir a un amo: “no castigues a tu esclavo, porque ahora es tu hermano”.
Así que podemos decir que la alegría es el elemento constitutivo del cristianismo. Alegría, no en el sentido de diversión superficial, que puede ocultar en su fondo la desesperación. Sabemos bien que el alboroto es, a menudo, una máscara de la desesperación. Me refiero a la alegría propiamente dicha, que es compatible con las dificultades de nuestra existencia, y contribuye a hacerla más fácil. En el Evangelio, la historia de Jesucristo empieza con las palabras que el ángel dirigió a María, en forma de saludo: “¡Alégrate!”. Y, en la noche de su Nacimiento, los ángeles también repetían: “os anunciamos una gran alegría”. Y el propio Jesús dice que viene a traernos una buena nueva, es decir, que el reiterado núcleo de su mensaje es siempre este: vengo a anunciaros una gran alegría, Dios está aquí, os ama y esto es para siempre.

ITE-113. ITEglífico

E.F.


La respuesta a este jeroglífico es el nombre de la Virgen patrona de Cataluña.


suma - O + beato (al revés)

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-113. La mujer como agente de cambio en la empresa

Nuria Chinchilla Albiol
Directora del Centro Internacional Trabajo y Familia del IESE

La presencia de la mujer en puestos de gestión y administración pasó del 15,9% al 34,5% en Canadá; del 8,8% al 20% en Suecia; del 18,5% al 37% en Estados Unidos; del 15 al 20% en la RFA. En nuestro país el proceso es más tardío. Aunque la media anual de crecimiento de empleo ha sido casi el doble que la masculina, en lo que respecta a la presencia en puestos de responsabilidad, sólo el 17,76% de los gerentes de empresas con más de 10 trabajadores eran mujeres. Si bien la media aumenta cuando hablamos de empresas con menos empleados (hasta un 25,52%), las diferencias entre hombres y mujeres siguen siendo notorias en las capas altas de las empresas.
Las mujeres directivas constituyen un grupo peculiar dentro de las mujeres profesionales. Las largas jornadas laborales a las que se ven sometidas por la naturaleza de su función, su condición de minoría más marcada aún que en el resto del mundo laboral y el carácter marcadamente competitivo de la actividad directiva y ejecutiva, las sitúa en el punto de mira de nuestra investigación realizada en el Centro Internacional Trabajo y Familia entre antiguas alumnas y directivas.
En la muestra utilizada para el estudio realizado entre directivas, antiguas alumnas del IESE, los porcentajes son superiores: 18% en dirección general, el 53% directoras de departamento y el 13% jefas de sección. Para seguir abundando en el tema, próximamente tendrá lugar en el IESE de Madrid la Conferencia Internacional sobre el tema: “Mujer y Empresa en el siglo XXI”
El objeto del estudio era, por tanto, describir la situación actual y analizar en qué medida es capaz de ser agente de cambio en la empresa, evaluando para ello los criterios de decisión tanto a nivel personal como profesional; el conflicto o las tensiones derivadas de la dedicación simultánea al trabajo y a la familia y finalmente el desarrollo de competencias directivas como resultado de este marco vital.
Las directivas españolas afirman sentirse muy satisfechas (85%) de su vida familiar; sin embargo, también dicen estar “divididas por una doble jornada” en el 67% de los casos. A pesar de ello, el 70% no cree estar sacando la familia sola, ni acusa a su marido o a los compañeros de trabajo de apoyarle poco en esta situación. No quedan en tan buen lugar las políticas de empresa (3%), y los mentores profesionales (10%) entre los que probablemente se incluyen los jefes como factores determinantes en su carrera y en su armonía entre estos dos mundos.
A nivel personal reconocen que sólo un 13% reconoce haber utilizado una estrategia profesional y tan sólo un 4% ha sabido hacer útil la red de contactos, algo que los hombres sin embargo saben utilizar estupendamente. Tampoco la gestión del tiempo parece un punto fuerte, tan sólo en un 31% a pesar de ser una competencia altamente desarrollada.
Como obstáculos en el desarrollo de su trayectoria profesional señalan la escasa representatividad de la mujer en puestos de dirección, el que consideran como primer obstáculo en su desarrollo profesional (43%). A mayor distancia quedan otros obstáculos como los estilos de dirección (32%), las reuniones a última hora de la tarde (13%) y la discriminación salarial (12%).
Sin embargo no podemos echar toda la culpa al “techo de cristal” o, lo que es lo mismo, ese conjunto de normas no escritas o cultura de empresa que dificultan su acceso. Es posible que se dé, pero, de hecho los datos lo corroboran en parte, un “techo de cemento” autoimpuesto por elecciones personales, tales como rechazar la promoción. De hecho, al hacer la pregunta “¿qué criterios son importantes para ti a la hora de tomar decisiones sobre tu carrera profesional?”, el 68% afirma que el equilibrio entre vida personal, familiar y profesional.
Respecto al hecho o la posibilidad de dejar de trabajar, queda claro en la encuesta que en muy pocas ocasiones han dejado de hacerlo, tan sólo se han planteado dejar de trabajar definitivamente por cuidar a los hijos el 15% de ellas, cifra que se eleva al 22% cuando incluimos a las que lo han hecho de un modo temporal. De hecho, sólo el 3% ha tomado una excedencia y el 5% ha reducido jornada. Un tema más preocupante son las bajas maternales: tan sólo el 65% de ellas la tomó y, si hablamos de excedencias, nunca lo hacen para dar la vuelta al mundo o por colaborar con un proyecto solidario en el Tercer Mundo sino más bien por motivos como enfermedad propia (65%). En este estudio, fue la reducción de jornada el mayor factor de conflicto (la tomó un 3% y le causó conflicto al 43% de ellas) seguido de las escasas excedencias (tomadas en un 3% de los casos, aunque con una conflictividad del 29%).
En cuanto a los motivos por los que dejaban de trabajar, llama la atención que fue la salud (65% de los casos) la causa más común por encima del cuidado de los hijos (22% de las ocasiones). No en vano, hay más bajas por estrés que por maternidad, y ésta es la muestra de ello.
A la vista de estos datos no puedo menos que recordar las palabras del profesor Juan Antonio Pérez López, profesor y ex-decano del IESE, ya fallecido: “Si el siglo XXI funciona, será porque la mujer tendrá una participación cada vez mayor en la organización de la sociedad, la cual se halla en un estado deplorable, está mal concebida y soporta las consecuencias de un racionalismo decadente y absurdo. Pero esta misión sólo será aceptada por la mujer si no conduce a su deshumanización, si no pierde su feminidad. Porque la mujer es el núcleo de la familia, y ésta, la base de la sociedad”.
La mujer no está incorporando problemas a la empresa sino que más bien está forzando a que la reflexión sobre las personas y los valores sea real. Siendo madre reconcilia al hombre con la vida y le ayuda sin duda a ser padre y a poner en su justo lugar el trabajo dentro de la vida de las personas.

ITE-113. DICCIONARIO DE PENSAMIENTOS

(Del libro del mismo título de Ricardo Bartrés, Editorial Fama, Barcelona)

La virtud está en hacer beneficios que de cierto no se han de corresponder. - Séneca

La vida es como una partida de dados: si no caen como conviene, hay que saber aprovechar lo mejor posible como cayeron. - Terencio

ITE-113. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

CARITAS PARROQUIAL
En els dos primers mesos de l’any s’han repartit per lloguers, aigua, electricitat, gas i alguns altres conceptes, la quantitat de 462 euros (103.082 pessetes) i al mateix temps s’ha rebut la suma de 648 euros (107.981 pessetes). Donem les gràcies a tots els donants i que Déu els hi recompensi.
En aquest mateix temps s’han repartit, per a unes 20 famílies, uns molt bons lots de queviures. També cada dimarts s’ha distribuït roba de segona mà, però en bones condicions, a tots els qui venien a buscar-ne.

CELEBRACIONS DE SETMANA SANTA
Diumenge de Rams: benedicció de palmes i palmons a les 12,15 h a la plaça de Lluís Solà Escofet. Les misses seran a les hores de sempre.
Dijous Sant: Sant sopar del Senyor a les 20,00 h.
Divendres Sant: Via Crucis a les 12,30 h. Acció litúrgica a les 17,00 h.
Vetlla Pasqual: a les 21,30 h.
Diumenge de Resurrecció: Misses pasquals a les 11,15 i 12,30 h.

PEREGRINACIÓ A LOURDES
Tindrà lloc els dies 24, 25 i 26 de juny. Per més informació, truqueu al número 93 389 15 41.

COL·LECTA DEL SEMINARI
Tingué lloc el diumenge 19 de març i es recaptaren 941,38 euros (153.304 pessetes).

ITE-113. La resurrecció del Senyor

Mn. Miquel

Aquest és el clam que, en el dia de Pasqua, l’Església proclama joiosa arreu del món: Crist, el Senyor, el crucificat, el sepultat, no ha quedat sota el domini de la mort, sinó que l’ha vençuda i ha ressuscitat per sempre a la vida.
Ho hem proclamat en el pregó Pasqual en la celebració de la vigília: “Aquesta és la nit que, trencades les cadenes de la mort, Crist puja victoriós de l’abisme... Quina nit tan gloriosa! Només ella ha conegut el moment en que Crist ressuscita d’entre els morts.
Avui celebrem el pas del Senyor per la mort, que és també un anticipi del nostre. Sant Pau ens ho recorda amb aquesta aclamació: “On és mort la teva victòria?, on és el teu fibló?”
Ja en el baptisme recordem aquest fet. Els qui hem estat sepultats amb Crist pel baptisme, també ressuscitem amb Ell a una vida nova.
Sant Pau torna a insistir en la resurrecció del Senyor Jesús, referint-se a nosaltres: “Si Ell no hagués ressuscitat, vana seria la nostra fe. Però sí! Crist ha ressuscitat!”
Com diu l’Escriptura, Jesús és la pedra que rebutjaren els arquitectes i que s’ha convertit en la pedra angular.
Ningú no ha estat testimoni visible del moment de la seva resurrecció; ho hem proclamat en el pregó Pasqual. Les santes dones, quan hi anaren, veieren el sepulcre buit, i també Pere i Joan, però aquest ens diu en el seu evangeli que “va veure i cregué”. Segurament va recordar les profètiques paraules de Jesús: “Al tercer dia ressuscitaré”.
Ens diu l’evangeli de sant Marc que les santes dones “entraren en el sepulcre i hi veieren un jove vestit tot de blanc i s'espantaren. Però ell els digué: “No us espanteu, Busqueu a Jesús, el Natzarè, el crucificat, però no hi és aquí. Ha ressuscitat! Mireu el lloc on l’havien posat. Aneu a dir-ho als seus deixebles i a Pere que us precedeix a Galilea. Allà el veureu tal com us ho havia dit” (Mc 16,6).
Nosaltres tampoc no l’hem vist, però creiem en el testimoni que donaren aquestes santes dones i els apòstols, i tots els deixebles de Jesús d’aquell temps. L’església, al llarg de tots aquests dos mil anys de fe, ha proclamat en totes les successives generacions humanes el mateix fet, la mateixa vivència, la mateixa paraula. Crist ha ressuscitat i ha vençut la mort! Al·leluia! I d’aquesta victòria n’han participat tots els qui creuen en Ell.
Santes i bones Pasqües!

ITE-113. Visita del P. Pedro Togni

El P. Pedro Togni es un misionero de origen italiano que ha ejercido su apostolado en Argentina y Colombia y ahora se encuentra en Barcelona desempeñando tareas de animación misionera. Para ello, se desplaza a distintas parroquias del arzobispado y participa en sus misas dominicales, explicando en las homilías el sentido actual de la misión “ad gentes”, es decir, la difusión de la palabra de Dios en lugares donde aún no se le conoce, que algunos ahora cuestionan alegando que en los propios núcleos urbanos de la vieja Europa también existe la pobreza, la marginación y la ausencia de Dios en la vida cotidiana.
El P. Pedro visitó la parroquia de Ntra. Sra. de Lourdes de Badalona el domingo 5 de febrero y, en un encuentro con miembros del SerMis, se interesó por la existencia de este grupo misionero parroquial y mostró su interés por sus actividades, especialmente por la revista ITE, animándole a perseverar en sus actividades y exhortándole a fomentar la participación de los más jóvenes, por ejemplo en actos organizados en torno a jornadas del tipo de la Infancia Misionera. Por otra parte, recordó que los misioneros combonianos ofrecen todo tipo de material que puede ser útil como soporte en determinadas campañas.
Más allá de posibles desánimos locales, el P. Pedro, con una visión optimista, invita a los cristianos a contemplar la Iglesia en el conjunto de las actividades que lleva a cabo en todo el mundo, lo que constituye una auténtica riqueza espiritual, por las numerosas comunidades nuevas cuya vitalidad es reconfortante.

ITE-113. XXII Congrés mundial de metges catòlics

Barcelona, 11-14 de maig de 2006

Organitza: Federació Internacional d’Associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC)

La FIAMC està constituïda per unes 60 associacions nacionals de metges catòlics d’arreu del món. La seva missió se centra en la salvaguarda, la defensa i la promoció de la vida humana en les diverses cultures. És necessari un treball col•lectiu, intel•ligent, ben planificat, generós i constant a cada país i també a nivell internacional. La coordinació a nivell mundial permet una defensa més eficaç del compromís cristià de mils de professionals de la medicina en la investigació científica i en l’exercici de la seva professió.
El Congrés tindrà una especial atenció sobre Medicina Missionera amb una gran mostra de tot el que fa l’Església pels malalts a les missions. A més del tema científic, la resta és d’interès general a l’Església, amb 4 exposicions:
El Dr. Tarrés. Més enllà del metge
El sant sudari de Tori. Aspectes mèdics de la passió de Crist
Vides minades. Els nens de les mines antipersonals
Telemedicina i forces armades espanyoles

ITE-113. Subscripcions a ITE

Últimes renovacions:

Sra. Rosa Casamajó Cuixart

ITE-113. La pel•lícula recomanada

Sara Antoja Xirau

Orgull i prejudici






Títol original: Pride and prejudice
Direcció: Joe Wright
Intèrprets: Keira Knightley, Matthew Macfadyen, Donald Sutherland, Brenda Blethyn
Guió: Deborah Moggach a partir de la novel·la homònima de Jane Austen
Fotografia: Roman Oshin
Música: Dario Marianelli i Henry Purcell
Nacionalitat: EUA, 2005
Durada: 127 minuts

Què passa quan jutgem les persones pels seus orígens i per la primera impressió que ens donen? Aquesta és la premissa d'aquesta clàssica història d’amor i malentesos que té lloc a l’Anglaterra de finals del segle XVIII. A les cinc germanes Bennet, Jane (Rosamund Pike), Elizabeth o Lizzy (Keira Knightley), Lydia (Jena Malone), Mary (Talulah Riley) i Kitty (Carey Mulligan) les ha criat una mare (Brenda Blethyn) obsessionada amb la idea de trobar un marit ric per cada una d’elles. Però l’Elizabeth, intel·ligent i amb caràcter, desitja una vida amb unes perspectives més obertes, anhel que compta amb el suport del seu pare (Donald Sutherland).
Quan el ric i solter senyor Bingley (Simon Woods) s’instal·la en una mansió propera amb el seu amic Darcy (Matthew Macfadyen), i arriben joves oficials al poble, les germanes Bennet comencen a revolucionar-se. La Jane, la germana gran, de seguida sembla que conquista el cor del Sr. Bingley. La Lizzy comença a conèixer l’atractiu i aparentment orgullós Sr. Darcy amb qui sempre acaba discutint.
L’arribada d'un cosí llunyà, el senyor Collins (Tom Hollander), que en un futur heretarà la propietat dels Bennet, la sobtada marxa del Sr. Bingley a Londres i la crisi familiar que provoca la Lydia, la germana més petita, compliquen encara més les coses. No obstant això, tot és a fi de bé, doncs d’aquesta manera la Lizzy pot adonar-se’n de la naturalesa de la seva relació amb el Sr. Darcy. La família Bennet i tots els que els envolten, després de tots aquests esdeveniments i emocions que no han deixat indiferent a ningú, comprenen allò que realment és important en aquesta vida.
El que realment mereix elogis en aquesta pel·lícula és l’habilitat de la guionista, Deborah Moggach, per saber condensar una novel·la extensa en la qual hi apareixen una gran quantitat de personatges diferents, en una pel·lícula de només dues hores. El mèrit també és de l’Emma Thompson, actriu que ja adaptà pel cinema una altra novel·la de la Jane Austen, Sentit i sensibilitat, que també protagonitzà, i que en aquest cas va fer una revisió exhaustiva del guió. El fet de concentrar tota una novel·la en una pel·lícula té els seus inconvenients, com ara que el caràcter de determinats personatges sigui descrit de manera arquetípica i exagerada, i s’opti per desenvolupar amb major profunditat la manera de ser de la Lizzie i del Sr. Darcy.
Els que han llegit la novel·la trobaran llacunes en la narració i salts que es produeixen en la trama per adequar-la al format cinematogràfic, però l’essència de la història roman intacta. És una exposició sobre com d’errònies poden ser les nostres opinions sobre altres persones si les jutgem a la primera impressió i no ens aturem a comprendre la naturalesa de la seva personalitat. Això és precisament el que els passa a la Lizzie i al Sr. Darcy, els quals es deixen portar pel seu orgull i pels seus prejudicis, creient la primera que ell és un arrogant sense cor i pensant el segon que ella és una nena consentida i maleducada que no té problemes a l’hora d’exterioritzar les seves opinions, per molt que algunes disgustin a la gent de l’alta societat. Tot això se’ns mostra mitjançant uns diàlegs enginyosos en els quals no falten la comèdia i els equívocs tan habituals en les obres de Jane Austen.
A destacar també la fotografia, els meravellosos paisatges i els moviments de càmera lents però realistes, seguint un ritme com si fos un ball per la vida dels protagonistes. La música també és preciosa i fa un homenatge al compositor Purcell en el moment del ball de la Lizzie i el Sr. Darcy. En resum: molt bons actors, bona posada en escena i bon argument. Una altra pel·lícula imprescindible.

ITE-113. L'acudit

― Tinc molt mala memòria. Sobretot, hi ha tres coses que em costa recordar. No recordo els noms, no recordo les cares... i ara no recordo quina és la tercera cosa que no recordo.

ITE-113. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb

4. SERÉ JO
De tant en tant, Senyor, penso que la fita de la meva joventut és SER i no SEMBLAR.
SER amb tota l’ànima amb tot el cor, amb tot el cos. SER davant jo mateix, davant els altres, davant Tu, Senyor.
M’agradaria ser autèntic com el pa i la sal, abandonar les estances exteriors i superficials de la vida i submergir-me en les profunditats de mi mateix, on tot és veritat.
Voldria ser capaç de ser sincer, encara que la sinceritat no em doni l’èxit que em donaria el SEMBLAR.
Per què aquesta por de ser jo mateix? Per què aquest gust a voler semblar el que no sóc?
Senyor: Desperta’m les ganes de voler SER i no SEMBLAR; i dóna’m forces perquè, a cada pas, camini vers l’objectiu de ser jo mateix.

ITE-113. Què deiem ara fa 10 anys?

Amb el títol “Abril, llibres i rosa” a la portada del número 53 de la revista ITE, de març i abril de 1996, hi havia una composició feta per F.D.M. que representava una biblioteca amb una bonica poncella.

L’editorial de Mn. Miquel parlava de la Pasqua. Àngela Casas signava l’article “María, Reina de Cielos y Tierra”.
En un article escrit a petició del Grup Missioner, D. José Luis Irízar, director nacional de les Obras Misionales Pontificias, definia el sentit de la Infància Missionera.
Un petit anunci dels editors de la revista donava les gràcies als anunciants i subscriptors pel seu recolzament i recordava, als qui agafen la revista a l’entrada del temple parroquial, que la poden ajudar deixant un donatiu a la bústia. Això avui segueix vigent.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “Un nou monument”, comentant la inauguració d’una escultura dedicada a la família en la ciutat de Tortosa; “Tots contra el terrorisme” celebrant una trobada de dirigents mundials en un lloc a prop del Mar Roig per unificar criteris sobre aquest lamentable fet que malauradament en els anys següents encara havia de ser més sagnant; i “Llarga vida” felicitant una dona badalonina, mare àvia i besàvia que acabava de complir 105 anys.
Es publicava la continuació del capítol I de l’encíclica “Tertio Milennio Adveniente”.
“Noticia-Misión” de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
A la secció “El nostre Concili” es publicaven les propostes prioritaries corresponents al Tema 3.
El tema de la secció “Opinions” era “Vigència actual de la Bíblia” i es van publicar les aportacions de Mn P-J Ynaraja, Mn. Jordi Sánchez Bosch i el P. Guiu Camps.
Hi havia una crònica de la inauguració de la biblioteca parroquial que ara, deu anys després no està en servei per manca de voluntaris que la mantinguin.
En tres pàgines es reproduïa el missatge de Joan Pau II amb motiu de la XII Jornada Mundial de la Joventid: “Señor, ¿a quién iremos? Tú tienes palabras de vida eterna.”
Una petita crònica comentava la visita a l’exposició “Àfrica, fes-la teva” organitzada a Barcelona pels pares combonians. La signaven Sara Antoja i Míriam Ruiz.
Vicenç Benedicto Navarro signava l’article “El camí cap a la resurrecció”.
Tancaven el número la “Informació parroquial”, una petita ressenya de la visita que el bisbe Daumal havia fet a la parròquia amb motiu de la festa patronal i la seva sempre generosa atenció vers el Grup Missioner i el “Diccionario de pensamientos”.

ITE-113. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: B
Solución al ITEglífico: MONTSERRAT