Francesc Nicolau i Pous
Professor de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya
Professor de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya
Tothom ha sentit a parlar del canvi climàtic. Però potser ningú no ha pensat que pugui influir en la vida dels missioners. Crec que se’n pot dir alguna cosa: molts dels pobles que són missionats veuen que cada vegada es troben més apurats a causa de la pobresa en què viuen, augmentada pel fenomen del canvi climàtic que es deu a la contaminació provocada pels països rics dels quals procedeixen la major part dels missioners. Com compaginar el missatge evangèlic amb el mal que també reben d’aquests països a causa del mal ús que s’hi fa dels recursos energètics? Potser creureu que això del canvi en el clima terrestre és de poca importància, per això us en vull parlar perquè, si en teniu una idea cabal, us pugueu fer més càrrec de la importància del tema.
El mal ve de l’efecte hivernacle. No n’heu vist cap, d’hivernacle? És un recinte tancat, amb molts vidres per deixar passar la llum solar i un conreu de plantes al seu interior en unes condicions de més escalfor que a l’aire lliure. Sense la llum solar els vegetals verd no podrien viure i per això es procura que n’entri ben abundosa. Ara bé, el fet de ser un lloc tancat fa que la temperatura sigui la adequada a les plantes que s’hi cultiven, més alta que a l’exterior. Sabeu per què? Molt senzill: el vidre deixa passar els raigs lluminosos d’ona més curta (més energètics i també productors de calor) que la dels calorífics i la llum del Sol entra amb tota la seva energia però la calor que es produeix en el recinte no se’n va, o se’n va poca, perquè el vidre ja no deixa escapar els raig calorífics, menys energètics. Al Maresme potser haureu vist hivernacles de clavells.
Doncs bé, això que passa als hivernacles,, també passa, en major escala, a la superfície de tota la Terra. I pobres de nosaltres que no fos així. Ens moriríem de fred! El Sol ens envia els seus raigs de llum i calor (només mitja milionèsima part dels que escampa cap al fons còsmic és el que ens arriba) i després d’arribar la llum i la calor a la Terra, en un 70% rebot cap a l’atmosfera, però els raig de calor es troben amb una capa natural de vapor d’aigua i gasos, sobretot dioxid de carboni, que fan com els vidres dels hivernacles, parcialment opacs als calorífics, i només deixen que es dissipi una part de la calor reflectida per la Terra. Així el planeta no es refreda tant. Tot està ben programat en la natura per fer possible la vida terrestre (sobretot la humana) a la temperatura que li convé.
Ara bé, d’ençà de la revolució industrial, l’home està llançant a l’atmosfera molta més quantitat de dioxid de carboni i altres gasos (metà, òxid nitrós, gasos fluorats) que no pas feia la natura abans, i la capa protectora es fa més tupida, més espessa, i reté més calor que la que naturalment retenia. conseqüència: augmenta la temperatura a la Terra. Això és el que s’anomena “efecte hivernacle”.
En les previsions dels científics que hi entenen, n’hi ha qui arriba a dir que el segle XXI serà el segle del canvi climàtic. Al segle XX ja va pujar la mitjana de les temperatures del planeta gairebé un grau. Em direu que això deu entrar encara dins dels límits tolerables. Sí, és cert, però no vol dir que no sigui perceptible. Moltes geleres han retrocedit, particularment les de l’Himàlaia ben visiblement. I si es fa un càlcul a partir del que ara llença a l’espai la indústria humana, resulta que, cada 10 anys, la temperatura mitjana augmentarà de 0,4 a 0,7 graus. Cap al 2070 haurà augmentat gairebé 5 graus. Quins són els efectes d’un augment de 5 graus?
Els casquets polars experimentaran un desglaç tan notable que el nivell dels oceans pujarà 68 centímetres, suficients per fer desaparèixer moltes platges. Els deltes del Llobregat i de l’Ebre quedaran inundats d’aigua salada gairebé en la seva totalitat.
El règim de pluges també variarà. Als països nòrdics augmentaran i causaran inundacions. També hi haurà més pluja encara les zones monsòniques, com a l’Índia, però sequera a les zones temperades i a les desèrtiques. El desert del Sàhara creixerà en extensió (ja ho està fent ara). Pobra gent que viu al Sahel! Pel que fa a casa nostra, plourà un 20% menys als estius, cosa que no quedarà pas compensada pel 10% més que plourà a l’hivern. Això farà que tinguem un 22% menys d’aigua a finals del segle. Hi haurà alteració dels corrents marins perquè el corrent càlid de l’Atlàntic nord pot acabar interromput. Les conseqüències són moltes.
Desapareixeran ecosistemes naturals. Plantes i animals patiran els efectes del canvi climàtic. Algunes espècies acabaran desapareixent. Els esculls de coral poden experimentar una calcificació ràpida, mentre que el permafrost de Sibèria pot disminuir notablement. I per a l’agricultura hi haurà també problemes: els nutrients del sòl minvaran amb l’augment de calor, la productivitat en terrenys de secà farà una davallada, la manca d’aigua serà cada any un problema més trasbalsador...
Com podeu veure, és tot el món que se’n ressentirà del canvi si no s’hi posa remei aviat. però on ja es comencen a sentir més els efectes, i encara s’hi aguditzaran, és als països pobres, els quals no cal dir que ja saben d’on prové el mal: dels països més industrialitzats; ell ben poc contribueixen al desastre. Què hi hem de dir? Que tots ens en hem de responsabilitzar. De fet, algun pas ja s’ha donat: el protocol de Kyoto comprometia a reduir d’un 5,2% l’emissió de gasos contaminants i es posà en vigor el 16 de febrer del 2005 firmat per 141 països que sumen el 61% de les emissions de gasos del planeta. Hi ha la contrapartida que els Estats Units d’Amèrica, que són els que més contaminen, un 23,5% del total, no el va subscriure. El desembre passat hi hagué la Cimera del Clima a Montreal (Canadà) que acabà només amb una firma de bones intencions, resultat força migrat, però almenys fou firmat també pels Estats Units i alguns efectes tindrà, creiem.
Tanmateix, el problema es manté i més val que tots ens n’adonem. I preguem perquè la mala fama que van tenint els països rics en els àmbits missioners no obstaculitzi gens la bona evangelització dels nostres esforçats missioners.
El mal ve de l’efecte hivernacle. No n’heu vist cap, d’hivernacle? És un recinte tancat, amb molts vidres per deixar passar la llum solar i un conreu de plantes al seu interior en unes condicions de més escalfor que a l’aire lliure. Sense la llum solar els vegetals verd no podrien viure i per això es procura que n’entri ben abundosa. Ara bé, el fet de ser un lloc tancat fa que la temperatura sigui la adequada a les plantes que s’hi cultiven, més alta que a l’exterior. Sabeu per què? Molt senzill: el vidre deixa passar els raigs lluminosos d’ona més curta (més energètics i també productors de calor) que la dels calorífics i la llum del Sol entra amb tota la seva energia però la calor que es produeix en el recinte no se’n va, o se’n va poca, perquè el vidre ja no deixa escapar els raig calorífics, menys energètics. Al Maresme potser haureu vist hivernacles de clavells.
Doncs bé, això que passa als hivernacles,, també passa, en major escala, a la superfície de tota la Terra. I pobres de nosaltres que no fos així. Ens moriríem de fred! El Sol ens envia els seus raigs de llum i calor (només mitja milionèsima part dels que escampa cap al fons còsmic és el que ens arriba) i després d’arribar la llum i la calor a la Terra, en un 70% rebot cap a l’atmosfera, però els raig de calor es troben amb una capa natural de vapor d’aigua i gasos, sobretot dioxid de carboni, que fan com els vidres dels hivernacles, parcialment opacs als calorífics, i només deixen que es dissipi una part de la calor reflectida per la Terra. Així el planeta no es refreda tant. Tot està ben programat en la natura per fer possible la vida terrestre (sobretot la humana) a la temperatura que li convé.
Ara bé, d’ençà de la revolució industrial, l’home està llançant a l’atmosfera molta més quantitat de dioxid de carboni i altres gasos (metà, òxid nitrós, gasos fluorats) que no pas feia la natura abans, i la capa protectora es fa més tupida, més espessa, i reté més calor que la que naturalment retenia. conseqüència: augmenta la temperatura a la Terra. Això és el que s’anomena “efecte hivernacle”.
En les previsions dels científics que hi entenen, n’hi ha qui arriba a dir que el segle XXI serà el segle del canvi climàtic. Al segle XX ja va pujar la mitjana de les temperatures del planeta gairebé un grau. Em direu que això deu entrar encara dins dels límits tolerables. Sí, és cert, però no vol dir que no sigui perceptible. Moltes geleres han retrocedit, particularment les de l’Himàlaia ben visiblement. I si es fa un càlcul a partir del que ara llença a l’espai la indústria humana, resulta que, cada 10 anys, la temperatura mitjana augmentarà de 0,4 a 0,7 graus. Cap al 2070 haurà augmentat gairebé 5 graus. Quins són els efectes d’un augment de 5 graus?
Els casquets polars experimentaran un desglaç tan notable que el nivell dels oceans pujarà 68 centímetres, suficients per fer desaparèixer moltes platges. Els deltes del Llobregat i de l’Ebre quedaran inundats d’aigua salada gairebé en la seva totalitat.
El règim de pluges també variarà. Als països nòrdics augmentaran i causaran inundacions. També hi haurà més pluja encara les zones monsòniques, com a l’Índia, però sequera a les zones temperades i a les desèrtiques. El desert del Sàhara creixerà en extensió (ja ho està fent ara). Pobra gent que viu al Sahel! Pel que fa a casa nostra, plourà un 20% menys als estius, cosa que no quedarà pas compensada pel 10% més que plourà a l’hivern. Això farà que tinguem un 22% menys d’aigua a finals del segle. Hi haurà alteració dels corrents marins perquè el corrent càlid de l’Atlàntic nord pot acabar interromput. Les conseqüències són moltes.
Desapareixeran ecosistemes naturals. Plantes i animals patiran els efectes del canvi climàtic. Algunes espècies acabaran desapareixent. Els esculls de coral poden experimentar una calcificació ràpida, mentre que el permafrost de Sibèria pot disminuir notablement. I per a l’agricultura hi haurà també problemes: els nutrients del sòl minvaran amb l’augment de calor, la productivitat en terrenys de secà farà una davallada, la manca d’aigua serà cada any un problema més trasbalsador...
Com podeu veure, és tot el món que se’n ressentirà del canvi si no s’hi posa remei aviat. però on ja es comencen a sentir més els efectes, i encara s’hi aguditzaran, és als països pobres, els quals no cal dir que ja saben d’on prové el mal: dels països més industrialitzats; ell ben poc contribueixen al desastre. Què hi hem de dir? Que tots ens en hem de responsabilitzar. De fet, algun pas ja s’ha donat: el protocol de Kyoto comprometia a reduir d’un 5,2% l’emissió de gasos contaminants i es posà en vigor el 16 de febrer del 2005 firmat per 141 països que sumen el 61% de les emissions de gasos del planeta. Hi ha la contrapartida que els Estats Units d’Amèrica, que són els que més contaminen, un 23,5% del total, no el va subscriure. El desembre passat hi hagué la Cimera del Clima a Montreal (Canadà) que acabà només amb una firma de bones intencions, resultat força migrat, però almenys fou firmat també pels Estats Units i alguns efectes tindrà, creiem.
Tanmateix, el problema es manté i més val que tots ens n’adonem. I preguem perquè la mala fama que van tenint els països rics en els àmbits missioners no obstaculitzi gens la bona evangelització dels nostres esforçats missioners.
