ITE-126. Tema Clau: Esperit olímpic i democràcia - I

Xulio Ríos
Director del Observatorio de la Política China
(Casa Asia-IGADI)

En vísperas de los Juegos Olímpicos de Beijing, múltiples voces, que a la par inciden en la asociación de movimiento olímpico con valores como la paz, la comprensión, la cooperación, etc., han reclamado la disociación entre el evento deportivo y la política. Quizás no debieran politizarse los juegos, o al menos no instrumentalizarlos de forma pérfida jugando con las palabras y ocultando otros intereses menos nobles, pero es difícil evitarlo en un tiempo en que no solo se diluyen las fronteras físicas. En China, el país que dio pábulo a la diplomacia del ping-pong como paso previo a la normalización de relaciones con EEUU, el gran “tigre de papel”, se ha venido insistiendo hasta la saciedad en dicho mensaje, a sabiendas de que las presiones exteriores irían a más a medida que se acercara el mes de agosto y que sus carencias en el dominio político, muchas de ellas reconocidas, ni son pocas ni son leves, aunque cada vez se hable más de democracia en el país y desde el propio poder.
Más allá del circo deportivo y sus insaciables dividendos económicos, si el espíritu olímpico condensa y sintetiza nobles valores que todo ser humano debe incorporar a su dignidad mínima, es evidente que entre ellos debieran incluirse los derechos elementales de todo tipo, incluidos los civiles y políticos, entendidos como un compromiso y una voluntad irrenunciables. Otra cosa es, no obstante, que la uniformidad de ese reconocimiento deba traducirse en todo tiempo y lugar en una misma identidad práctica. El respeto a la pluralidad y a la diversidad debe incluir el derecho a elegir fórmulas y sistemas apropiados que integren las respectivas tradiciones culturales y civilizatorias sin que ellas sirvan de argumento para eludir la plenitud de su efectividad. En un país de la magnitud de China, las condiciones de desarrollo y el magma cultural son factores de una intensidad y repercusión tal que no pueden ser ignorados a la hora de desbloquear el ritmo político, hoy claramente desfasado en relación a los cambios económicos introducidos en las tres últimas décadas.
El olimpismo es competición y no confrontación. En ese marco, no debiera obviar su aporte al progreso de los derechos democráticos en todo el mundo, favoreciendo iniciativas y compromisos gestionables que permitan avances sustanciales en el reconocimiento de esas libertades básicas a las que todo individuo tiene derecho. Las reformas introducidas en China en los últimos años han permitido una considerable liberalización en algunos aspectos, lo que no siempre se ha traducido en más derechos y mejor respetados, pero queda mucho por hacer para alcanzar una suficiencia democrática aceptable. Las propias autoridades lo reconocen y por ello el debate acerca del futuro político de China está abierto, aunque las incógnitas respecto al rumbo a seguir son considerables. A ese proceso se puede contribuir desde el exterior fortaleciendo los valores democráticos de nuestros propios sistemas, superando sus múltiples carencias y acompañando los procesos y exigencias que en todo tiempo y lugar sugieren la primacía de los valores cívicos frente a los abusos de poder. La riqueza derivada de un desarrollo sin democracia siempre será pobre.

ITE-126. Tema Clau: Esperit olímpic i democràcia - II

Àngels Jiménez Tejedor
Estudiant de Geografia

Ja fa dies, el famós director de cine Steven Spielberg va provocar un daltabaix quan va anunciar que renunciava a formar part de l’equip artístic que ha de fer la pel•lícula dels propers Jocs Olímpics de Pequín, protestant així pel recolzament del règim polític xinès al genocidi de Sudan a Darfur. Aquest gest potser va ser l’inici, a escala internacional, de les manifestacions contràries a l’actitud dels mandataris xinesos d’oberta oposició a la implantació de la democràcia en el seu país.
Posteriorment, s’ha parlat molt del conflicte amb el Tibet, tot i que el Dalai Lama, dirigent espiritual i polític dels tibetans, no vol que hi hagi un boicot. Però dues personalitats tant significatives com el Príncep Carles, hereu de la Corona Britànica i el president francès Sarkozy han declarat que no aniran a la cerimònia d’inauguració.
Vuit persones que han obtingut el premi Nobel de la Pau, diversos polítics i artistes han enviat cartes al president xinès mostrant el seu rebuig per l’actuació del seu país en els casos de Darfur i Tibet.
L’organització “Reporters sense fronteres” recolza diferents campanyes demanant que persones famoses facin servir, en actes públics, una samarreta que s’ha dissenyat com una denuncia de la falta de llibertat de premsa a Xina.
El trasllat de la torxa olímpica des de Grècia a Pequin s’ha volgut transformar en una desfilada inacabable per 37 països de tots els continents, un acte de propaganda que s’ha tornat en contra dels organitzadors perquè, en bastants llocs, hi ha hagut protestes portades a terme per defensors dels drets humans. I és que, tal com estan les coses, per a molta gent dir “Pequin 2008” és recordar que allà hi ha violacions dels drets humans.
La principal dificultat per avançar en aquest conflicte és que el règim xinès no té tradició de defensar els drets humans. Els actuals dirigents son fills de la generació postmaoista i ja són molts els anys d’estil dictatorial i no democràtic.
Els Jocs Olímpics ofereixen a Xina l’oportunitat de reformar positivament les lleis però les notícies que ens arriben són més aviat contràries. Es prenen mesures repressives de tota mena i es persegueixen els dissidents polítics i religiosos.
Alguns dirigents de Comitès Olímpics de diversos estats democràtics han enviat missatges al president del Comitè Olímpic Xinès reclamant la seva intervenció perquè es facin efectives les promeses explícites que funcionaris del Partit Comunista van fer l’any 2001 sobre la millora en el reconeixement de drets humans. Però, fins ara, el règim xinès no ha fet pública cap acció seriosa per ampliar els drets bàsics i la llibertat dels ciutadans.
El Comitè Olímpic Internacional (COI) va atorgar els Jocs a Pequin basant-se amb que aquest honor seria la força del canvi. El mateix president del COI va dir públicament que estava convençut que els Jocs millorarien els drets humans a Xina. I el vice-president del COI va afirmar que els problemes de drets humans, si bé eren un tema important l’any 2001, amb el repte dels Jocs, el moviment olímpic tenia l’oportunitat de contribuir posant l’esport al servei de la humanitat en qualsevol lloc i provocar un canvi.
Durant l’època anterior a la designació de la seu dels Jocs de 2008, el COI havia rebut pressions insistents de diversos membres importants de la comunitat internacional de drets humans demanant que no es concedissin a Xina. Fins i tot el Parlament Europeu va aprovar una resolució declarant que el registre desastrós sobre drets humans a Xina feia de Pequin un lloc inadequat pels Jocs Olímpics. Aquest argument havia funcionat l’any 1993 quan Xina havia demanat els Jocs pel 2000 perquè la matança de Tiananmen encara era recordada per tothom, però aquesta indignació moral ja no es va tenir present l’any 2001.

ITE-126. Tema Clau: Esperit olímpic i democràcia - III

Carlos Trullás Arquer
Estudiante de Ingeniería Informática

David Kilgour fue miembro del Parlamento del Canadá que se dedica actualmente a promover la lucha en favor de los derechos humanos en todo el mundo. En febrero de este año dio una conferencia en Taipei (Taiwan) con el título: “Los Derechos Humanos en China y los Juegos Olímpicos del 2008”. Los párrafos más sugestivos se transcriben a continuación:
“Ser el anfitrión de una Olimpiada y al mismo tiempo incrementar la opresión, no es compatible con la Carta Moderna Olímpica, la Declaración Universal de los Derechos Humanos y ser signatario de otros documentos internacionales.
El gobierno chino cree que puede cambiar su reputación gastando enormes cantidades de dinero en las infraestructuras de los Juegos a pesar de sus bien documentadas violaciones sistemáticas a la dignidad humana. Lo opuesto es lo más probable. Hace unos meses, en Canadá, 9 de 10 encuestados estaban a favor de cambiar la Ley Mercantil con China, debido al abuso en los derechos humanos. En 2006, el año más reciente con cifras disponibles, hubo el doble de arrestos en China con respecto al año anterior, por el delito de “poner en peligro la seguridad del estado”, argumento que suelen usar los gobiernos totalitarios para silenciar a periodistas, abogados de derechos civiles y defensores de la libertad religiosa. Entre estos arrestos se encuentran el del abogado Gao Zhisheng, que fue nominado para el Premio Nobel de la Paz el año pasado y que ha sido detenido y golpeado continuamente, el abogado de derechos humanos y del medio ambiente Hu Jia, el abogado ciego auto-didacta Chen Guangcheng, ahora en prisión por 4 años, y el abogado de derechos civiles Guo Feixiong, en prisión por un término de 5 años.
Hace cerca de 18 meses que, con mis colaboradores, empezamos nuestro estudio independiente sobre la extracción de órganos de los prisioneros de conciencia de Falun Gong. Mi ingenuidad acerca del partido-estado chino era muy lejana y profunda. Varias visitas al país, incluyendo algunas como secretario de estado para Asia-Pacífico, no la disminuyó significativamente por varias razones. Sólo cuando comencé a leer libros y otros materiales escritos por conocedores pro China de pensamiento independiente, mis ojos empezaron a abrirse. Nuestra investigación independiente concluyó que desde finales del año 2000, el partido-estado chino y sus agencias han matado a miles de practicantes de Falun Gong, muchos de ellos sin juicio, para luego vender sus órganos vitales por grandes cantidades de dinero, a menudo a “turistas de órganos” de países ricos. Los practicantes de Falun Gong realmente procuran vivir de acuerdo con sus principios de “Verdad, Benevolencia y Tolerancia”, que comparten virtualmente con todas las comunidades espirituales del mundo. Conseguimos hablar, en varios países con un pequeño número de practicantes de Falun Gong, que fueron llevados a campos de trabajos forzados desde 1991 y luego, ya reeducados, abandonaron después los campos y China. Nos dijeron que trabajaban en condiciones espantosas, durante más de 16 horas diarias, sin salario y con poca comida y muchos de ellos durmiendo en el mismo cuarto, elaborando productos para la exportación; desde clasificar prendas de vestir, palitos chinos para comer hasta adornos navideños para compañías multinacionales. Estos campos de trabajo, que existen en toda China desde hace cincuenta años, son muy similares a los de Stalin en Rusia y Hitler en Alemania. Operan fuera del sistema legal y permiten al partido enviar a cualquiera por más de 4 años sin audiencia y sin apelación, simplemente se los lleva la policía con una orden firmada.
La fase de propaganda de la persecución empezó a mediados de 1999 en contra de un colectivo de unos setenta millones de practicantes de Falun Gong en China, una práctica que fue satanizada, difamada y deshumanizada en todos los medios controlados por el partido. El fenómeno recuerda a una campaña de medios similar, por el partido-estado de Ruanda contra la minoría tutsi, anterior al genocidio entre abril y junio de 1994.
La Asociación Médica China está ahora de acuerdo con la Asociación Médica Mundial en que los “turistas de órganos” no obtendrán más trasplantes en China. Quizás no es nada más que relaciones públicas encaminadas a beneficiar a las Olimpiadas de Pekín, o es que los órganos secuestrados de los “donantes”, serán ahora para pacientes chinos adinerados, con su comercio grotesco continuando con el mismo volumen.
Los ojos del mundo están puestos en las Olimpiadas debido a que muestran lo mejor del talento atlético de nuestra familia de naciones. Lamentablemente, los juegos de verano de este año encaran una oposición que se incrementa debido a que el gobierno anfitrión es uno de los grandes violadores sistemáticos de la dignidad humana en el mundo.
El Comité Olímpico Internacional concedió a China las Olimpiadas, sólo después de que este país se comprometiera a respetar la Carta Olímpica y mejorar su expediente en derechos humanos. Muchas organizaciones independientes han observado que ese expediente en realidad ha empeorado conforme se acercan los Juegos de Pekín 2008.
El gobierno chino que ultraja a seres humanos, juzgándolos como “enemigos del partido”, en casa y en el extranjero mientras monta a toda prisa los Juegos Olímpicos, provoca una comprensible reacción de llamada al boicot. Tanto los Juegos Olímpicos como los Derechos Humanos en todo el mundo comparten un objetivo común: la unidad, la dignidad y la igualdad entre toda la familia humana. Cuando este precepto es violado sistemáticamente por el gobierno anfitrión de una Olimpiada, como es el caso de este año, el movimiento olímpico moderno como un todo se pone en tela de juicio.
La Carta Olímpica asigna al Comité Olímpico Internacional la vigilancia del acatamiento de su reglamento. El Comité Olímpico Internacional debería pedir a los organizadores de los Juegos Olímpicos del 2008 que acaten la Carta y frenen la discriminación contra cualquier grupo o individuo durante sus juegos.
Pero ahora los ciudadanos están adquiriendo cada vez más conciencia democrática y también de la grave corrupción entre el partido y los funcionarios del gobierno, siendo cada vez más urgente presionar de manera constante con reformas al sistema político. Asimismo se necesita restringir los poderes del partido y expandir los derechos de los ciudadanos, periodistas y creyentes religiosos. Esperemos que alguien esté escuchando.”
Hasta aquí las palabras del político canadiense.

ITE-126. Llum i aliment

El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau.
(Carta de Jaume 3, 18)

ITE-126. El niño Jesús de Praga

Fernando II, emperador de Alemania, para manifestar su gratitud a Nuestro Señor por la victoria alcanzada en una batalla, fundó en 1620, en la ciudad de Praga, un convento de padres carmelitas. En esa época, vivía en Praga la piadosa princesa Polixena Lobkowitz, quien les entregó una pequeña imagen de cera de 48 cm. que representaba un hermoso Niño Dios de pie con la mano derecha levantada en actitud de bendecir, mientras con la izquierda sostenía un globo dorado. Su rostro era muy amable y lleno de gracia, la túnica y el manto habían sido arreglados por la misma princesa, la cual, al dar la estatua a los religiosos, les dijo: “Padres míos, os entrego lo más caro que poseo en el mundo: Honrad mucho a este Niño Jesús y nada os faltará.”
Posteriormente, el ejército de Sajonia invadió Praga y destruyó el convento. La imagen fue rescatada de los escombros por el padre Cirilo, pero le faltaban las mayos, cuya reconstrucción consiguió el buen carmelita a costa de muchas penalidades y sacrificios, porque sus superiores consideraban que los donativos que recibían debían destinarse a sufragar gastos más apremiantes.
La imagen alcanzó fama de milagrosa y nuevamente la princesa Lobkowitz intervino para sufragar la construcción de un nuevo santuario que se inauguró en 1644.
Los padres carmelitas extendieron la devoción al Niño Jesús de Praga a todos sus conventos situados por todo el mundo.
Entre sus muchos atributos se encuentra el de remediar la perdición de la infancia por causa de la educación anticristiana, un tema que precisamente en nuestra época y en nuestro país empieza a ser un mal endémico.
La festividad del Niño Jesús de Praga se celebra el primer domingo de junio.

ITE-126. Noticia-Misión

El miedo y las situaciones de urgencia continúan estando presentes en la vida de los fieles cristianos en Irak. Los atentados en lugares de culto se suceden. El 9 de enero estallaron simultáneamente dos bombas en Kirkuk, en la Iglesia Caldea del Sagrado Corazón y en la Siro Ortodoxa de Mar Efrén, provocando sólo daños materiales. Los estallidos siguieron a los atentados del 6 de enero contra siete lugares de culto cristianos, por fortuna sin ninguna víctima, pero con dos heridos, que han dejado a los fieles con el miedo de ir a sus templos obligándoles a una vida cada vez más aislada y segregada. Las difíciles condiciones de la comunidad cristiana en Irak provocaron que el Santo Padre expresara su preocupación en su discurso al Cuerpo Diplomático, en el que dijo: “En Irak, la reconciliación es una urgencia. Actualmente, los atentados terroristas, las amenazas y la violencia continúan, en particular contra la comunidad cristiana, y las noticias que nos llegan confirman nuestra preocupación; es evidente que todavía quedan por resolver aspectos esenciales de ciertas cuestiones políticas. En este marco, una reforma constitucional apropiada deberá salvaguardar los derechos de las minorías”.

La Conferencia Episcopal Peruana lamenta por medio de un comunicado la decisión del gobierno de aprobar políticas que facilitan y ayudan a la desintegración de las familias, ante la promulgación de una ley que regula el procedimiento no contencioso de la separación convencional y divorcio ulterior en las municipalidades y notarías. Los obispos manifiestan que “mientras en el país se vive un crecimiento económico y material, es triste que el gobierno ratifique una ley que permite la disolución de las familias por un camino rápido, que en nada las beneficia sino por el contrario las debilita y propicia su ruptura, en perjuicio de la niñez y la juventud que crecerán con el modelo y constitución del matrimonio como temporal, pasajero y circunstancial, lejos de los valores trascendentes de amor, unidad y estabilidad que deben cimentar el matrimonio entre un hombre y una mujer”. Ante esta lamentable decisión, los obispos mantienen la esperanza de que el gobierno también “se preocupe de concebir y aprobar leyes en favor de la familia, que la protejan y la orienten hacia caminos de integración, de educación y de éxito en el amor mutuo, de tal forma que puedan garantizar la constitución de hogares, verdaderas células de vida de la sociedad peruana” y pide a las a las autoridades que no pierdan de vista “el bienestar y desarrollo de todos los miembros de la familia y garantizar su estabilidad”.

La Iglesia Católica china, que está en primera línea desde el primer momento del terremoto, se adhirió a los tres días de luto por la tragedia, en comunión con todo el país. Durante estos tres días, en todas las comunidades católicas locales, a las 14,28 hora de la tragedia, mientras sonaban las campanas de los templos como signo de luto, se recitó la oración del Papa a Nuestra Señora de She Shan: “hoy venimos frente a ti para implorar tu protección”. De modo continuo y en todas partes se celebraron misas en sufragio de las víctimas, se rezaron oraciones, rosarios y novenas.
Según las religiosas de diversas congregaciones diocesanas chinas que están trabajando en los lugares del epicentro del seísmo bajo la coordinación de Jinde Charities, un ente católico caritativo chino, la situación es durísima. La hermana Zhai Jing Ai, de la Congregación de San José de He Bei dijo: “Estamos divididas en 6 grupos. Llevamos un atomizador de 20 kilos durante 6 horas, para desinfectar la zona. Siempre vestimos el hábito religiosos con la cruz en el pecho, que nos da fuerza y valor. Algunos nos preguntan quienes somos, nos piden la cruz y la Biblia y quieren conocer la fe”. “A pesar del ingente trabajo, encontramos siempre tiempo para rezar y compartir nuestra experiencia. Desde hace días que no nos lavamos ni siquiera el rostros porque falta el agua. Nos levantamos a las 6 de la mañana, rezamos y hacemos nuestra meditación. Trabajamos hasta las 23 o hasta la una del día siguiente”.

ITE-126. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

Àfrica exporta metges al món desenvolupat
A tots els països d’Àfrica hi fan falta metges. És habitual la imatge de centenars de persones fent cua a les portes dels hospitals o dispensaris esperant pacientment que els pugin atendre els escassos membres del personal sanitari.
Hi ha pocs centres sanitaris i pocs metges. La majoria dels hospitals i dispensaris, especialmetn en zones rurals, estan atesos per personal sanitari procedent de països desenvolupats. Quan un jove africà té possibilitats d’estudiar per ser metge o infermer ho fa en una universitat d’Europa, si aconsegueix els ajuts econòmics pertinents, o en una de les universitats que sortosament ja funcionen en els seu país natal.
Però els sous i les condicions de treball són tan diferents, que molts metges i infermers joves, formats o no en el seu país d’origen, busquen oportunitats per exercir la seva professió en un país desenvolupat. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que actualment un de cada quatre metges africans treballa a Europa, Amèrica del Nord o els Emirats Àrabs. Segons aquest mateix organisme, al món hi falten 4 milions de metges, infermers i llevadores, i tot i que el dèficit es nota a tot arreu, el problema és més notable en els països pobres. Només el 3% de personal sanitari de tot el món exerceix a Àfrica i molts dels pocs que hi ha estan mirant la manera de marxar. Cada any 20.000 metges i infermers africans emigren a països desenvolupats. Les conseqüències les paguen els propis africans que difícilment poden rebre una atenció sanitària de qualitat.
Hi ha dos exemples significatius: a la ciutat anglesa de Manchester hi ha més metges de Malawi que en tot aquest país africà i a Zàmbia, des que és un país independent, han acabat la carrera 600 metges, dels quals ha emigrat la meitat.
Els pa països desenvolupats haurien de tenir criteris més ètics i considerar que, quan afavoreixen l’arribada de personal sanitari africà, estan perjudicant els pacients més necessitats del món.

ITE-126. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

Polèmiques per manca d’aigua
S’està produint, un com més, un debat violent sobre l’aigua que té com a fons la contraposició dels interessos generals en front dels interessos locals. És un enfrontament que s’està repetint massa sovint i que fa necessària una reflexió profunda per situar realment els problemes en el seu lloc. La línia elèctrica d’alta tensió que ha de passar per l’Empordà fins a França, el quart cinturó de l’àrea metropolitana de Barcelona, la ubicació de molins generadors d’energia eòlica o l’emplaçament de les noves presons són exemples clars que reclamen un replantejament urgent dels arguments que han de fer possible la solució dels problemes i la garantia d’una bona convivència.
Sembla que l’ordre dels drets entre els habitants d’un territori i l’interès general està ara ben clarament resolt en favor dels interessos locals. Els qui es troben en un territori afectat per una actuació d’interès general només perceben els costos i no hi troben cap benefici. És més fàcil acceptar com una màxima progressista i legítima que es preservi l’interès particular i local i declinar el desenvolupament de propostes d’un major abast.
L’aigua és un bé d’interès general, de primera necessitat per a qualsevol ésser viu, i ara ens trobem que comença a ser un bé escàs en determinades zones. Tractant-se d’un bé d’interès general, és molt clar que tothom ha de poder disposar d’aigua. El govern l’ha de gestionar amb una visió global i adoptant decisions que tinguin en compte el compromís de conciliar, sempre que sigui possible, aquest interès general amb els interessos particulars implicats.
Les possibles solucions a l’episodi de sequera que acaba de viure Catalunya han provocat l’enfrontament entre els habitants de les terres de l’Ebre, del Segre i del Ter amb els de Barcelona i rodalies. També s’està estudiant l’opció del transvasament des del riu Roine, al sud de França. Però els pagesos francesos històricament han estat sempre contraris al progrés de l’agricultura espanyola i només cal recordar que molts camions carregats de fruita han estat bolcats a les carreteres franceses. Qui té la seguretat de que, quan es parli seriosament d’aquest transvasament, els ciutadans francesos de les rodalies del riu no s’hi oposaran aferrissadament?
Finalment, hi ha una altra proposta. Es construiran plantes desalinitzadores en diversos punts de la costa catalana. Però pot succeir que, aplicant estrictament el criteri de predomini dels interessos locals sobre els generals, els habitants de les localitats on funcionin aquestes plantes desalinitzadores pretenguin que l’aigua sigui només per ells amb el pretext que són ells qui han de suportar l’existència de la factoria en el seu territori.
En qualsevol cas, el problema de l’aigua l’ha de gestionar el govern i ho ha de fer pensant en que s’ha de complaure equitativament a tots els habitants del país. Per cert, a les Illes Canàries no hi ha cap riu i mai no han tingut problemes per manca d’aigua.

ITE-126. La felicitat

Sara Antoja Xirau

La felicitat és un sentiment complicat de definir. Però quin és el seu contingut? No podem tenir la plena felicitat, sempre hi ha coses que no van bé.
És una cosa que es desitja, es diu que cadascú ha de forjar-se-la, però no es pot aconseguir perquè no és objecte de decisió. La felicitat més aviat acompanya l’acció humana, n’és una conseqüència. S’experimenta de manera passiva, a partir dels resultats de les accions condicionades pels desitjos, la imaginació, el coneixement, les creences, etc.
L’infant difícil és l’infant infeliç. Està en guerra amb ell mateix i per tant en guerra amb el món. Cap persona feliç no ha pertorbat mai una reunió, ni ha predicat la guerra, ni ha linxat als que són diferents a ell, ni ha comès un assassinat o un robatori. Tots els crims, tots els odis, totes les guerres, es poden reduir a un sol mot: infelicitat.
Si la felicitat consistís en tenir coses materials no podríem arribar mai a ser feliços, perquè sempre hi hauria alguna cosa que ens mancaria. Si fos simplement tenir diners, les persones riques ho serien, i totes no ho són. I la gran majoria del món seria infeliç perquè la part privilegiada no és la major part del planeta. Perquè no has d’esperar que els altres et facin feliç, sigues feliç per fer feliços els altres.
Suposo que a vegades fa falta que ens passin coses a la vida per adonar-nos d’allò que realment és important. Des de fa un temps, m’adono que el que realment fa feliç són les petites coses. Observar-les, gaudir-ne i poder deixar de banda els grans reptes que sovint ens fan perdre el nord i el somriure, sembla ser la clau de la felicitat. Perquè la felicitat no és una estació a la qual s'arriba sinó una forma de viatjar.
Crec que per ser feliç s’ha d’aprendre a viure humanament. Hem de conviure amb la resta de persones el millor possible, sense envair la llibertat de l’altre, ni ferir els seus sentiments, i intentar fer que la vida dels que ens envolten sigui més fàcil. Cal intentar posar-se al lloc de l’altre; amb una visió de les coses no n’hi ha prou. Cal aprendre de tot, dels errors, d'allò que t’ensenyen els altres. Sentir que estàs en harmonia amb tot allò que t’envolta. Perquè no hi ha cap altra felicitat que la que prové de la pau interior.
Hem d’estar bé amb nosaltres mateixos, ens hem d’acceptar tal com som, amb les nostres coses bones i dolentes. I si alguna cosa de nosaltres ens agrada, hem de poder analitzar-la i, si estem disposats a canviar-la, fer-ho sense por. Perquè la felicitat sorgeix del descobriment del propi camí i de les pròpies limitacions.
És important tenir moments per un mateix, per a la soledat. Tot i que també és molt important tenir amics, estimar i sentir-se estimat. No seríem res sense l’amor dels que ens estimen. Gran part de la felicitat prové de sentir que algú t’estima. Perquè la felicitat només és real si és compartida.

ITE-126. Datos significativos

No se trata de proclamar con aires propagandísticos la importante tarea que la Iglesia Católica está haciendo en España. Pero sí conviene tener presentes unos datos, verdaderos y fiables, porque a la opinión pública, muchas veces desinformada, le están llegando actualmente, a través de medios interesados en fomentar el desprestigio, imágenes desfiguradas de la realidad.
Por una vez, y sin que sirva de precedente, los cristianos podríamos desobedecer a Jesucristo y haciendo públicas nuestras obras de caridad. Quienes utilizan regularmente Internet saben que es habitual el intercambio de archivos con contenidos más o menos jocosos. ¿Por qué no hacemos lo mismo con estos datos? ¿Por qué nos vamos a avergonzar de nuestra Iglesia?
Datos significativos del año 2005 muestran lo que la Iglesia Católica ahorró al Estado Español:
Con la titularidad de 5.141centros de enseñanza con 990.774 alumnos, el Estado ahorra 3 millones de euros por centro al año.
La gestión de 107 hospitales le supone al Estado un ahorro de 50 millones de euros por hospital al año.
A través de 1.004 centros entre ambulatorios, dispensarios, asilos, centros de minusválidos, de transeúntes y de enfermos terminales de SIDA, con un total de 51.312 camas, el Estado ahorra 4 millones de euros por centro al año.
Cáritas gasta anualmente 155 millones de euros que han salido de los bolsillos de los cristianos españoles.
Manos Unidas gasta anualmente 43 millones de euros que también han salido de los mismos bolsillos. Es una cantidad 10 veces mayor que el 0,2% programado en los presupuestos generales del Estado para promoción del tercer mundo. Por cierto, España no da el aún el prometido 0,7%.
Las Obras Misionales Pontificias repartió en un año 21 millones de euros. Este dinero salió también de los bolsillos de los cristianos españoles (Domund) y la cantidad total es 5 veces mayor que el ya mencionado 0,2%.
El mantenimiento de 365 centros de reeducación social para personas marginadas tales como ex-prostitutas, ex-presidiarios y ex-toxicómanos permitió la asistencia a 53.140 personas y el Estado se ahorró medio millón de euros por centro.
En España funcionan 937 orfanatos atendidos por religiosos y religiosas, que acogen un total de 10.835 niños abandonados. Ahorran al Estado 100.000 euros por centro.
El 80% del gasto de conservación y mantenimiento del patrimonio histórico-artístico eclesiástico corre a cargo de la Iglesia Católica.
El arzobispo de Zaragoza, monseñor Ureña, ha calculado que el gasto total ahorrado al Estado asciende a 36.060 millones de euros al año.
El prestigioso economista José Barea lo ha reducido a 31.189 millones de euros. Pero ¿qué más da la cantidad concreta? Lo importante es que nadie, o muy pocos, saben que se produce este ahorro imprescindible para que la economía española “vaya bien”.
A todo esto tenemos que sumar que casi la totalidad de personas que trabajan o colaboran con Manos Unidas, Cáritas, etc., son voluntarios sin sueldo realizando su labor para ayudar a los demás sin pedir nada a cambio. ¿En cuánto podríamos cuantificar su trabajo?
Estas cifras pueden dispararse y son incalculables e impagables por un Estado que estaría encaminado a abandonar a su suerte a los más desfavorecidos.
Aunque si reduce las aportaciones a la Iglesia y a sus ONGS los está abandonando en cierto modo ¿o no?
En cualquier caso, aunque en datos macroeconómicos España va bien, la economía de los más humildes no va; cada día tienen menos y de ellos sólo se acuerdan unos pocos.

ITE-126. Càritas Parroquial

Mn. Miquel

Aquest petit article aquesta vegada vol donar a conèixer als lectors i subscriptors d’aquesta revista el funcionament de Càritas Parroquial.
Està dividida en tres sectors: el rober, els aliments i les ajudes econòmiques.
El rober està instal·lat en el Casal parroquial del carrer Antoni Maura, 4, baixos. El composen una dotzena de dones que hi van sis el dilluns i sis el dimarts. Els dilluns es fa la recollida de roba que es classifica per talles i, sobre tot, es destria, doncs n’arriba molta que no es pot aprofitar. Volem que la roba que donem sigui digna de ser portada i per això se’n ha de llençar a les deixalles. A vegades ens arriba també roba bona, per estrenar, procedent d’alguna tenda o de particulars que no l’han utilitzat.
Els dimarts a la tarda es dóna la roba a tothom que ve a buscar-la. Es pot dir, sense exagerar, que servim a tot Badalona. Les assistentes socials de l’Ajuntament ens envien les persones amb una carta de referència, al igual que Càritas de Badalona. Cada districte social té determinat el seu dia del mes. Ara sovintegen els marroquins i d’altres nacionalitats d’Àfrica, i també els equatorians i d’altres nacionalitats del continent americà. També n’hi ha que són naturals del nostre país.
Els aliments els distribuïm dos cops per setmana a famílies del nostre entorn social, que coneixem i en tenim les seves dades. Alguna vegada ens arriba una carta de Càritas de Badalona demanant un ajut en aquest sentit. El grup és de quatre persones. Per Nadal fem una campanya d’aliments a tota la parròquia, alguns comerços i escoles. També un cop al trimestre anem a buscar aliments al Banc d’Aliments mitjançant una furgoneta d’un feligrès que ell mateix condueix.
L’últim servei que prestem és la donació econòmica a famílies necessitades que coneixem i resideixen a l’entorn de la nostra parròquia. Es troben en situacions precàries de treball temporal i inestable, o d’alguna malaltia, necessitats imprevistes. Normalment paguem els rebuts del lloguer, l’aigua, l’electricitat, el gas i alguns casos imprevistos.
Un d’aquest casos imprevistos pot ser el d’una senyora equatoriana, sense papers que, per aquest motiu, va ser detinguda pels mossos d’Esquadra. Li van obrir un expedient per falta de documentació i la varen deixar anar. Després li va arribar una multa governativa de 300 euros que havia de pagar per evitar ser expulsada del país. Com que es tracta d’una família coneguda de la parròquia, ens van demanar ajuda perquè ells malvivien i no podien pagar aquesta quantitat. Com és natural, Càritas Parroquial va cobrir aquest cost dels 300 euros. I així podriem explicar altres situacions.
Aquest servei el porto directament i tots els beneficiaris han de parlar primerament amb mi.
També fem una campanya per Càritas Parroquial i, a l’entrada del temple, els feligresos ja saben que tenen la bústia de Finestral/Ventanal on hi tiren lliurement la quantitat que creuen convenient. Cada dos mesos donem informació en el Full Parroquial de les entrades i sortides i els seus conceptes.

ITE-126. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

Cáritas parroquial
En els mesos de març i abril es va repartir la quantitat de 747 euros (124.290 pessetes) en concepte de lloguers, aigua, electricitat, gas i altres. Al mateix temps, s’han rebut 620 euros (104.257 pessetes). Donem les gràcies a tots els donants que fan possible aquesta obra de solidaritat amb els més necessitats del nostre entorn parroquial.
Igualment s’ha obert el rober tots els dimarts de la setmana per donar roba als qui ho necessiten i també s’han repartit uns 20 bons lots de menjar cada mes a unes 20 famílies.

Exposició Major del Santíssim
Té lloc tots els primers divendres de mes a les 19,00.
A les 19,45 hi ha la benedicció i la reserva
i a les 20,00 la Santa Missa.

Primeres Comunions
Aquest any hi ha hagut, en el mes de maig, dues tandes de primeres comunions, una en castellà i l’ltra en català.

Dia dels malalts
A la nostra parròquia ha tingut lloc aquest anys amb retràs, el diumenge 25 de maig. S’ha anat a recollir els malalts a casa seva i, al final de la missa de les 11,15, se’ls ha donat un dolç regal.

Peregrinació a Lourdes
Aquest any, que és el cent cinquanta aniversari de les aparicions de la Verge, la peregrinació ha estat els dies 31 de maig i 1 i 2 de juny. Hi han participat 43 persones.

ITE-126. Racó inter@ctiu

Per consultes i/o suggeriments per aquesta secció podeu enviar
un e-mail a Toni Morata

RECOMANACIONS

1. Dret a escollir: Llibertat d'ensenyament
És una plataforma promoguda per mares i pares de Catalunya, que reclamen el suport de totes les persones i de les entitats socials i ciutadanes, per defensar els drets fonamentals dels pares en l’educació dels nostres fills, en un marc de llibertats i pluralisme.
“La plataforma es constitueix al voltant d’una declaració de principis, amb l’objectiu que l’actual debat sobre educació i valors a Catalunya respecti en tot moment els drets fonamentals dels pares. Això suposa promoure el pluralisme, que cap família sigui discriminada i que tothom pugui exercir la seva llibertat amb tots els seus drets.
Qualsevol família ha de poder escollir el centre educatiu públic o d’iniciativa social, d’acord amb l’educació que desitgi per als seus fills. L’administració pública, la missió de la qual és col•laborar amb els pares però no substituir-los, ha de crear les condicions que facilitin aquest dret a totes les famílies.
Som contraris a aquells que promouen enfrontaments artificials. Volem que desapareguin les actituds agressives i intolerants, i que els poders públics de Catalunya governin per a tots.
Les famílies hem de reaccionar perquè no es vulnerin i marginin els nostres drets i perquè ningú, ni cap instància, pretengui suprimir o substituir el paper que ens correspon als pares sobre l’educació en valors, sexualitat o afectivitat dels nostres fills. Aquestes pretensions serien més pròpies d’un règim totalitari (d’escola única) que d’un país com el nostre, de convivència pacífica i democràtica, plural, que respecta les diferències, i que promou les llibertats. No podem romandre indiferents. El dret a escollir és el teu dret, el dret de tots.”

2. Associació de Famílies Nombroses de Catalunya
És una associació sense ànim de lucre, apolítica i aconfessional, que lluita per evitar la penalització i tracte injust de les famílies nombroses, i que ofereix a aquest col•lectiu avantatges i serveis adequats a les seves necessitats.
FANOC forma part de la Federació Espanyola de Famílies Nombroses i de la Confederació Europea de Famílies Nombroses.”
En els diferents apartats de la web s’hi poden trobar ajuts públics, ofertes d’empreses (entitats financeres, vehicles, subministraments domèstics, educació, hotels, viatges, etc), propostes de sortides en família, notícies d’actualitat de l’àmbit de la família, notes de premsa, legislació i altres enllaços d’interès.

ITE-126. Va de contes: La camisa de l’home feliç

Adaptació d’un conte original de Leo Tolstoi

En un regne molt llunyà hi vivia un rei poderós, estimat pels seus súbdits i respectat pels sobirans veïns. Va arribar un dia en què el rei es va posar malalt i va cridar els metges de la cort perquè posessin remei al seu mal. Tots els eminents doctors es van reunir en consulta, però no van poder esbrinar quina malaltia afligia el monarca.
Passaven els dies i les setmanes, i el rei estava cada vegada més trist.
─ Té la malaltia de la tristesa─ van concloure els metges reials.
I van començar a desenterrar vells pergamins i antics llibres de l’art de la medicina per trobar-hi el remei que guaria la malaltia de la tristesa. Els apotecaris del regne van elaborar els més estranys beuratges i pocions. Tot va ser en va: el rei estava cada vegada més malenconiós i la seva tristesa arribava a tots els racons del palau.
Un bon dia es va presentar un metge de llarga barba blanca i es va oferir a visitar el sobirà per buscar remei al seu terrible mal. El rei i els seus metges s’hi van avenir. El nouvingut el va examinar, el va auscultar durant una llarga estona, va preguntar quins eren els símptomes i solemnement va sentenciar:
─ Sa Majestat només es curarà si es vesteix amb la camisa d’un home feliç.
Immediatament van partir veloços els emissaris del rei per tots els camins del regne fins als racons més llunyans. Qualsevol persona que a cop d’ull els semblava feliç després els desenganyava: “Sí, però la vista em falla”; “Sí, però el meu fill va marxar de casa i no sabem on és”; “Sí, però la collita d’aquest any ha estat minsa”; “Sí, però de tant en tant tinc reuma”...
Fins que, per fi, van sentir un cant alegre que omplia mitja vall. Hi van acudir de seguida i van trobar un home que cantava a plens pulmons, mentre preparava un àpat frugal sota l’ombra d’un pont per resguardar-se del sol.
─ Ets completament feliç, bon home? ─li van preguntar.
─ Sí, completament feliç ─els va respondre el vilatà.
─ Doncs, dóna’ns la teva camisa. El rei la necessita per recobrar la salut.
L’home es va posar a riure, va obrir la seva pobra jaqueta i els emissaris del rei van veure amb gran sorpresa que no duia camisa.

ITE-126. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb


17. OCUPANT EL PROPI LLOC EN EL MÓN
He d’anar pel món amb l’ànima oberta a totes les seves meravelles, l’esperit verge, la mirada nova, assedegat de coms i perquès.
Jo penso que el món és bell i bo, perquè l’ha creat Déu.
És com una maqueta de la Veritat, la Bellesa i la Bondat de Déu.
Si ho sé mirar, al món tot parla de Déu. Les lleis de la naturalesa, la grandiositat del mar, la majestat de les muntanyes, el fet de la vida, els boscos, les flors, les bèsties, les persones.
El món, però, és el mitjà que ens dóna Déu perquè el descobrim, perquè l’admirem, perquè l’estimem.
He de fer servir tot el que ens ofereix el món per apropar-me a Déu i he de refusar tot el que em separi de Déu. El món no és el meu objectiu, no és la meva fi.
Tinc, Senyor, un embolic dintre meu. Dius que no hem de ser del món, em convides a ajudar-te a fer un món millor, i ens dónes el món perquè serveixi de trampolí cap a la vida eterna.
M’agradaria trobar el meu lloc en el món i et demano, Senyor, que em donis la llum necessària per descobrir-lo i saber-m’hi col·locar d’acord amb la teva Voluntat.

ITE-126. Què deiem ara fa 10 anys?

El número 66 de la revista ITE de maig-juny de 1998 va ser gairebé monogràfic dedicat a l’Esperit Sant. A la portada es podia llegir “L’Any de l’Esperit Sant” i una magnífica fotografia del vitrall que hi ha al finestral del darrera de l’altar major de la basílica de Sant Pere del Vaticà.
A l’interior, sota el títol “Tema clau” es feia una introducció a la secció “Opinions” que contenia comentaris sobre l’Esperit Sant del bisbe Ramon Dalmau i Serra, recentment traspassat, Mn. Joan Guiteras i Vilanova, degà-president del Capítol de la Catedral de Barcelona i Mn. Joan Serra i Fontanet, rector de la parròquia de l’Esperit Sant de Barcelona.
La frase de “Llum i aliment, les paraules de la Bíblia” era de la carta de sant Pau als romans, 8, 14-16.
Es publicava un nou fragment de l’encíclica “Tertio milennio adveniente”.
Mn. David Amado, antic membre del Grup Missioner, signava l’article “El pecado contra el Espíritu Santo”.
La “Selección de lectures”, a càrrec de M. Carme Samaranch, presentava el text “El gran desconocido” del llibre “Es Cristo que pasa” de Josemaría Escrivá de Balaguer.
Vicenç Benedicto signava l’article “Pentecosta: la vinguda de l’Esperit Sant”.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. tractaven els temes: “Camino de alegría” comentant les representacions teatrals que es celebraven a la parròquia de Sant Pau de Badalona, en les que es presentava el fet de la Resurrecció de Jesús; “Un altre màrtir” lamentant l’assassinat de Mn. Juan Gerardi,l bisbe auxiliar de Guatemala; i “Més bombes atòmiques” criticant que el govern de l’Índia fes proves amb aquestes armes mortíferes.
Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
Sara Antoja Xirau explicava, en l’article “Excursió solidària a Barcelona” la sortida que alguns membres del Grup Missioner i el Grup Infantil Missioner havien fet a Barcelona per visitar una exposició de Mans Unides, l’Ajuntament i la Catedral.
Estefania Vizcarro comentava la pel•lícula “Gattaca” que van anar a veure, com a fi de festa, els que havien assistit a l’excursió solidària.
El títol de l’escrit de Mn. Miquel era: “Pentecostés”.
La Informació parroquial, l’anunci de la IV Campanya de segells usats i la I Campanya de targetes de telèfon, el Diccionario de pensamientos” la secció “Què dèiem ara fa 10 anys?”, “El nostre calendari” i l’ITEglífico tancaven el número.

ITE-126. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao

Quan Judit es va presentar davant del general Holofernes i es va comportar com una heroïna salvant Betúlia del setge, no tenia marit. ¿Per què?

A - Era viuda
B - Estava divorciada
C - Encara no s’havia casat
D - Havia fet vot de castedat

Si no recordes la resposta, hauràs de repassar el capítol 8 del llibre de Judit. Després, la podràs comprovar al final d’aquest mateix número de la revista ITE

ITE-126. L'acudit

─ Jo, al matí, prenc dos vasos de vi.
─ I per què dos?
─ El primer vas de vi em rejoveneix i em fa sentit tot un altre home.
─ I el segon?
─ El segon és per l’altre home.

ITE-126. ITEglífico

E.F.


La respuesta a este jeroglífico es el título de un bonito artículo publicado en este mismo número de la revista ITE.



apóstol – PE + 101 + entregad

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-126. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: A
Solución al ITEglífico: FELICIDAD