23 de juny del 2006

ITE-114 Tema Clau: Els joves i el consum de drogues - I

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General
Fundació Pere Tarrés


Ens fumem un porro?
En força ambients adolescents i juvenils s’ha generalitzat el consum del “porro” pel component relacional, d’evasió, de transgressió que aquest suposa. Es tracta d’un tòxic que consumit en baixes dosis, sense combinacions, probablement té poques conseqüències immediates sobre la salut i en especial si la persona que fuma està sana. En determinats cercles és considerat com a quelcom habitual, modern, l’oposició al qual pot venir només de persones o grups conservadors, rígids, “molt establerts”...
A partir de certa edat, la societat reconeix a la persona autonomia suficient com per consumir productes i optar per estils de vida que poden anar contra la pròpia salut. Aquest criteri en general té com a limitació respectar als altres. No està prohibit prendre alcohol, ni tabac, però es controlen els límits d’alcohol en sang quan es condueix, ja que superar un màxim pot suposar un perill per als altres o no es deixa fumar en llocs tancats. Amb tot, si no es molesta als altres, la societat és “tolerant” i sembla gaudir dissimuladament aquells comportaments propis de l’admirada joventut. Al llarg de molts anys, el gran criteri educatiu vers la infància i l’adolescència ha estat “respectar l’espontaneïtat”, allò que surt de dins, limitar-ho només pel propi raonament que s’afavoria des de la reflexió i fent veure que s’havia de respectar l’altre.
Aquesta forma de respecte per l’infant, que no fomentava hàbits ni definia massa els límits, unit a una satisfacció excessiva de tots els desitjos personals, ha adobat un terreny on els tòxics arrelen i s’estenen amb excés de facilitat. I no es tracta de recordar velles condemnes morals o de fer prevenció de la salut, doncs ja se sap que l’organisme jove suporta excessos sense massa conseqüències immediates. Fins i tot, tampoc es tracta d’analitzar si el cannabis, en les proporcions que es pren, no és massa pitjor que els excessos d’alcohol tan habituals en la nostra cultura des de molt antic.
Qui estima l’adolescent és important que li faci notar que la veritable diversió ha de sortir de dins, de la plenitud personal, de la relació amb els companys; que la persona madura és aquella que té les coses clares, que sap posar-se límits i que té la personalitat suficient per dir no quan creu que ha de dir-ho, malgrat la pressió de l’entorn. Les reflexions poden ajudar des de la racionalitat. Però l’estima, la confiança en les seves capacitats el faran sentir segur i, si el model d’adult és serè i madur, també contribuirà a transmetre que no calen productes estranys per manifestar alegria o sentir-se integrat en el grup. Si superem les ganes de consumir hatxís haurem fet un pas més en el creixement personal, en un entorn no pas fàcil precisament perquè ho posa tot excessivament a l’abast. Procurem transmetre aquest missatge des del testimoni, des de la seguretat i sense massa discursos moralitzadors. La salut física, però per damunt de tot emocional, i l’equilibri personal dels joves mereixen aquest recolzament que els ajudi a saber dir no a prendre tòxics per diversió o per sentir-se integrant en el grup.

ITE-114 Tema Clau: Els joves i el consum de drogues - II

Rosa Agulló i Gasull
Doctora en Psicologia i Psicòloga Clínica
Col·laboradora de Familiaforum
http://www.familiaforum.net

Si bé l’ús de les drogues ha existit des de temps remots i en diferents races i cultures, és avui quan la drogodependència és percebuda com una problemàtica de grans dimensions. Les seves conseqüències afecten no tan sols a aquells que les prenen, sinó també al conjunt de la societat.
Les drogues creen una sensació de benestar i l’individu que les pren busca obtenir i mantenir aquesta sensació. Ara bé, per què algunes persones es fan addictes? Per què tants milions de persones d’arreu del mon, malgrat saber els seus efectes negatius, continuen consumint drogues? La resposta està en el cervell i en el món de les sensacions. Totes les drogues donen lloc a sensacions agradables i algunes, a més, redueixen o eliminen les sensacions desagradables. En aquelles persones amb predisposició a l’addicció, el fet de provar una vegada algun tipus de droga, li pot suposar la dependència, a la qual s’arriba pel desig de seguir sentint aquesta sensació inicial de benestar.
Malgrat que l’home des de l’antiguitat s’ha vist temptat a buscar la satisfacció de plaers, els canvis culturals que s’han produït a la nostra societat en els darrers anys, com la carència d’ideals, valors, metes i manca d’oportunitats, han afavorit l’aparició d’un camp propici pel desenvolupament de la personalitat addictiva. Molts adolescents i també adults usen o experimenten alguna vegada amb drogues; malgrat això no tots es converteixen en addictes. Aquells que esdevenen drogoaddictes serien aquells que tindrien una “predisposició preaddictiva”.
Les conductes compulsives per calmar l’ansietat van construint progressivament en el nen, adolescent o l’adult, un model on el pensar, esperar, contenir-se, etc. no existeix; i, en canvi, l’acció substitueix el pensament. L’addicte està sempre buscant la satisfacció immediata; no ha sabut mediatitzar l’impuls amb el pensament. La personalitat de l’addicte es caracteritza per un jo dèbil amb molt poca tolerància a la frustració, manca d’un repertori de recursos psicològics per enfrontar les dificultats de la vida; aspectes que juntament amb factors de caire sociocultural indueixen al desenvolupament de les addiccions. No s’ha demostrat que existeixi un trastorn de personalitat o condició psicopatològica en la base de les addicions, però sí que podríem parlar d’un perfil que el predisposa.
La família ha de ser el suport fonamental en el creixement del nen. Cal dialogar amb els fills sobre el tema de les drogues, conèixer les seves activitats, els seus amics, etc. Elements que indicarien el risc de predisposició a l’addicció serien: problemes de conducta, trastorn del comportament, problemes de depressió, trets de personalitat en relació a buscar el risc, poc control dels impulsos, etc. L’adolescència és una etapa des d’on es busquen noves experiències, aspecte normal i necessari per al desenvolupament maduratiu de l’adolescent, però que a la vegada requereix de l’acompanyament familiar per fer-hi front de manera adequada.

ITE-114 Tema Clau: Els joves i el consum de drogues - III


José Ángel Alda Diez

Doctor en Medicina, especialista en Psiquiatria
Cap de Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Sant Joan de Déu
Col·laborador de Familiaforum
http://www.familiaforum.net


Qualsevol substància de procedència natural o artificial que actua sobre el sistema nerviós central i l'ús del qual pot estimular o inhibir funcions pot considerar-se com a substància additiva.
Entre els adolescents és més freqüent trobar situacions d’abús, més que de dependència, de substàncies, ja que en moltes ocasions l’ocupació de tòxics és una resposta a factors d’estrès propis d’aquesta edat. Les substàncies són clau en el món relacional d'aquests joves i actuen com a eix de sociabilitat, ja sigui com a desinhibidors o estimulants. Hi ha una escassa consciència social dels riscos que comporta i una certa tolerància dels adults.
Quant a les substàncies més consumides pels adolescents, un 55,1% consumeixen habitualment begudes alcohòliques, un 28,8% tabac i un 22% cannabis.
Amb relació a l’alcohol, la cervesa és la beguda per excel·lència els dies laborals, encara que els caps de setmana els combinats, licors forts i licors de fruites se situen per davant. El consum es fa sobretot en pubs o discoteques, al carrer o en parcs (botellón) i en bars o cafeteries.
El cannabis és la droga il·legal el consum de la qual és més elevat entre els joves. La forma de consum més freqüent és fumada. La seva acció comença immediatament, és màxima als 30 minuts i disminueix a les 2 hores. Els efectes estan en funció de la dosi consumida, de la constitució biològica, de les expectatives posades, de les experiències passades, de l’ambient en què es consumeix o de l’estat d’ànim previ.
Els principals senyals d’alarma que poden aparèixer en l’adolescent que consumeix tòxics serien: canvi en l’aspecte físic (descuiden la seva vestimenta, es preocupen menys per la seva neteja personal, poden aparèixer ulleres o ulls envermellits), disminució del rendiment escolar, canvi en el comportament i en la seva relació amb els altres (canvis d’humor, agressivitat, canvi freqüent d’amistats). No obstant això, el quadre clínic pot estar emmascarat per diversos factors relacionats amb la “'crisi”' de l’adolescència, com ara la rebel·lia, la irritabilitat i la tristesa transitòries que solen formar part del procés de l'adolescència.
És molt important la identificació i el tractament precoç dels adolescents amb abús de substàncies, ja que presenten un risc més elevat de dependència greu a causa de la seva més gran impulsivitat i de la seva sensació d'invulnerabilitat, i perquè es troben en fase de desenvolupament.
És difícil que l'adolescent es consideri un individu malalt que requereix una abstinència permanent, i aquest aspecte complica el pla terapèutic, en què la família té un paper important.

ITE-114 Tema Clau: Els joves i el consum de drogues - IV

Lluís Martí i Bosch
Associació Internacional de Voluntariat

Et preocupa la droga? A mi, sí.
El tema és seriós. Pel camí que anem, d’aquí a pocs anys un elevat percentatge de les persones del nostre país estaran afectades per una pèrdua de facultats que repercutirà negativament en la seva rendibilitat a molts nivells.
Això, almenys, és el que a mi em sembla llegint els diaris, veient les estadístiques, sentint converses i constatant en alguns nois i noies la seva situació personal després d’un temps enganxats a la droga.
Els nois i noies del segle XXI saben els nefastos resultats que produeix l’apropament a la droga, i malgrat tot el nombre dels afectats va creixent. És inconsciència? Serà deixadesa? És la seguretat de que “només vull provar-ho” o “a mi no em passarà” o “convé experimentar-ho tot” o ...
Nosaltres, els de l’AIV, Associació Internacional de Voluntariat, fa temps que anem donant voltes sobre com hauria de ser l’espai joventut i oci. Perquè és evident que l’oci, el temps de diversió, és part essencial de la joventut. Tu, noi o noia que em llegeixes, quan programis el teu temps has de pensar en destinar un espai de la teva vida –de cada dia, de cada setmana- a l’oci i a la diversió. De la mateixa manera que has de destinar hores a la formació cultural, humana i espiritual.
Però la pregunta que cada jove s’ha de respondre a sí mateix és què és el que em diverteix més i el que m’agrada més fer? I obtinguda la resposta, cal plantejar-se un altre interrogant: em perjudica o em beneficia a mi com a persona?
Només analitzant els passos que anem donant i reflexionant de tant en tant arribarem a assolir el sa objectiu d’aconseguir una personalitat cabal i responsable.
Sabem que les drogues ens perjudiquen, però quines alternatives de sa oci ofereix la societat d’avui? La solució l’hauríem de trobar entre els propis joves. És per això que potser seria bo que els estudiants de secundària amb els seus professors al davant, portessin a terme estudis que acabessin en propostes dient què demana la joventut com alternativa al “botellon” i a d’altres mètodes introductoris a la droga.
L’entitat a la qual pertanyo estaria disposada a implicar-se amb els professors de secundària que s’oferissin a liderar en el seu institut un estudi d’aquesta mena; i, fins i tot, a promoure una publicació que recollís les propostes operatives fruit de l’estudi, per tal de donar a les autoritats competents la possibilitat de tenir-les en compte i orientar, en base a les mateixes, una actuació adient.
La droga és un perill que, tot i perseguit per la justícia, està viu i present en el nostre entorn i, de manera especial, en els àmbits més freqüentats per la joventut. Tots hem d’estar alerta i vigilants, però sobre tot els nois i noies que aspiren a arribar sans i forts a la seva maduresa.

ITE-114 Tema Clau: Els joves i el consum de drogues - dibuix




Dibuix original de Míriam Ruiz Martínez

ITE-114. Llum i aliment

Per què gasteu els diners comprant un pa que no alimenta i malgasteu el vostre sou en menjars que no satisfan?
(Isaïes, 55, 2)

ITE-114. Correspondència missionera

La hermana Ángela Valls nos escribe esta amable carta desde la República Dominicana:

Hace años que, sin descanso, me envían la revista. ¡Gracias! Me da ocasión de leer algo en catalán, cosa que no practico , sólo muy esporádicamente cuando los familiares me llaman o pasa alguno por aquí. No hay muchos y no me relaciono casi con ellos; he estado varios años en los campos y eso da cabida al aislamiento y de preocuparse sólo del diario vivir.
Ustedes están en la línea; saben bien todo lo que pasó, pasa y están atentos al futuro que se avecina y eso no parece nada fácil.
No se me da mucho tiempo para leer y menos para escribir ¡hay tanto que hacer y escuchar! Cuando una se mete entre la gente, te bloquean. ¡Tenemos tanto! y a ellos les falta todo.
Aquí hay niños que no pueden seguir en la escuela porque no están declarados y la madre tampoco, porque ha venido del campo. Hay poca luz, poca agua y pobreza
Tenemos elecciones con tres partidos que son iguales pero de diferente color: morado, blanco y rojo.
Nuestro país vecino es Haití. Esta isla tan pequeña es preciosa, de verdad que es bella, pero está partida y las dos partes la quieren. Veremos si, ahora que ya tienen un nuevo presidente, nos entendemos.
Hay unas puestas de sol bellísimas, playas, belleza y belleza. No es extraño que vengan tantos turistas y solamente quieren la explotación para recreo de tantos adinerados que quieren pasarlo bien. ¿Qué conlleva todo esto? Preparar gente sólo para los hoteles y la diversión. Dios y la Virgen nos ayuden porque con todo esto y los aguaceros, huracanes, tornados y desbordamiento de ríos podamos seguir adelante.
Gracias a que el pueblo es alegre y acogedor, con ello se ayuda a sobrevivir en las penurias; ésta es nuestra vida en este pedacito de globo en el que nos ha tocado vivir.
Repito las gracias y os felicito por la constancia, el aumento de artículos y propaganda y toda la mejora de vuestra revista, lo que me dice que hay madera buena en este grupo, en el que ya deben de haber algunos casados y padres de familia.
Dios les bendiga y les ayude en todo y no se cansen de hacer el bien. Él es un pagador con creces. Todo se multiplica con Él.
Un abrazo fuerte y oraciones.

Ángela Valls


ITE-114. Notícies que fan pensar




Comentades per G.B.S.

L’ABOLICIÓ DE LA PENA DE MORT
A finals de l’any de 2004, el països on no hi havia pena de mort eren 84. A més, en altres 12 pràcticament s’havia abolit però encara la reservaven per alguns delictes excepcionals. Afortunadament la tendència és a augmentar el nombre de països que la suprimeixen.
Darrerament, els països que l’han eliminat són: Butan, Grècia, Samoa, Senegal, Turquia i Filipines. Aquest darrer país és un cas meritori, perquè té una guerrilla molt activa amb grups vinculats al terrorisme islàmic i, tanmateix, la seva presidenta ha decidit combatre-la sense aplicar la pena de mort. És per això que ha promogut la seva “victòria per a la vida” i ha aconseguit convèncer la majoria de la Càmera de Representants i el Senat perquè votessin a favor de l’abolició. La presidenta ha explicat que la policia aplicarà estrictament les lleis i els criminals seran tancats a la presó i jutjats amb rigor, però sense aplicar-los-hi la pena capital.
Ara, el govern de Filipines vol treballar per millorar les condicions de les presons i, com que la població és majoritàriament catòlica, ha demanat ajuda a les esglésies cristianes per aquesta tasca de rehabilitació, especialment les instal·lacions destinades als condemnats a cadena perpètua. Aquesta participació integradora de les comunitats cristianes és molt valorada pels ciutadans que, malgrat els greus problemes socials, mantenen un índex de religiositat molt elevat.
Certament, l’acció constant i insistent de l’Església catòlica sobre aquest tema hi deu haver influït molt en la decisió dels governants de Filipines, perquè durant anys, els bisbes del país han estat demanant l’abolició de la pena capital i, finament la presidenta la va anunciar, en el seu missatge de Pasqua, quan va saber el resultat de les votacions en el tràmit parlamentari. S’ha canviat la pena de mort per cadena perpètua a uns 1.300 condemnats que havien de ser executats, entre ells un ciutadà espanyol.
La presidenta de Filipines que és catòlica, potser també ha volgut seguir el camí que incansablement marcava Joan Pau II, que va ser un capdavanter de la lluita contra la pena de mort: va recolzar la campanya Moratòria 2000, impulsada per Amnistia Internacional i la Comunitat de sant Egidi i també la creació de la Coalició Mundial contra la Pena de Mort integrada també per la Comunitat de san Egidi, Amnistia Internacional, Ensemble contre la Peine de Mort, International Penal Reform i la Fédération Internationale de l’Action des Chrétiens pour l’Abolition de la Torture (FIACAT).
El mes de gener de 1999, Joan Pau II demanava l’abolició de la pena de mort davant de més de 100.000 persones a Saint Louis (Estats Units) perquè és un càstig cruel i innecessari i, aquell mateix any, la Comissió de Drets Humans de l’ONU va aprovar una resolució per a aconseguir una moratòria internacional, potser com una resposta positiva a la petició del Papa.

ITE-114. Noticia-Misión


Aún hoy sigue habiendo minas antipersona diseminadas sobre una superficie de 200 000 kilómetros cuadrados en 84 países del mundo; trece países fabrican minas o se reservan el derecho de hacerlo —entre ellos, Estados Unidos, Rusia, la India, Pakistán, China y Vietnam— y hay grupos armados que las utilizan en otras tantas regiones del mundo. Tal es la situación, en ligera mejora con respecto al pasado, que nos encontramos en este primer Día mundial de lucha contra las minas, promovido por la ONU. Esta iniciativa pretende llamar la atención sobre la difícil labor de desactivar las minas, que se lleva a cabo en 37 países donde, en 2004 se peinaron 135 kilómetros cuadrados de terreno (las mayores operaciones tuvieron lugar en Afganistán y en Camboya) para permitir a los ciudadanos llevar una vida normal. Para el año 2009 se prevé que se hayan desminado completamente los campos de Bosnia, el Chad, Níger y Tailandia, aunque parece un objetivo difícil de cumplir. El coste humano de las minas es muy elevado: según la Campaña italiana contra las minas antipersona, cada año mueren entre 15.000 y 20.000 civiles víctima de las minas aún existentes.

El continente africano necesita aproximadamente un millón de nuevos trabajadores del ámbito sanitario para alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio de aquí a 2015, según declaró el secretario general de la ONU Kofi Annan, con motivo de la celebración del Día Mundial de la Salud. “Aunque la población mundial está creciendo, el número de trabajadores sanitarios está disminuyendo en muchos países en vías de desarrollo. Para mejorar la salud de la gente hay que invertir en el personal.” Annan instó a los Gobiernos, las organizaciones y la sociedad a que promuevan y defiendan la sanidad pública y recordó que, en el sur del mundo, el sector depende de las enormes dificultades económicas y que, a menudo, las pocas infraestructuras existentes se encuentran en ruinas. Si no se responde con rapidez al problema africano, añadió el Secretario General, no podrán emprenderse muchos programas necesarios, como el de inmunización pediátrica, por lo que muchas enfermedades de fácil curación, además de las muertes causadas en el parto, seguirán estando entre las principales causas de muerte en el continente. En la Declaración del Milenio, firmada en septiembre de 2000, los 191 Estados miembros de la ONU se comprometieron a detener, para el año 2015, la expansión del síndrome de inmunodeficiencia adquirida (sida) y la incidencia de la malaria y otras enfermedades; también se fijaron como prioridad erradicar el hambre y la pobreza, garantizar una educación primaria universal, y garantizar el respeto al medio ambiente y la participación mundial en el desarrollo.

Los cristianos nigerianos, que han perdido a decenas de seres queridos en ataques motivados por la religión, han sorprendido a sus agresores al renunciar a las represalias y al comprometerse aún más con su fe. En sus revelaciones sobre las estremecedoras dimensiones de la ráfaga de violencia que barrió en febrero el norte de Nigeria, la hermana Christiana Akpah explicó a Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN) que los islamistas del Estado de Borno (nordeste de Nigeria) son incapaces de entender la determinación de las comunidades cristianas de perdonar a sus agresores.
Más de tres meses después de los ataques, la hermana Christiana de la localidad de Shuwa (a unos 170 kilómetros de Maiduguri) describe cómo los cristianos están intentando superar una de las peores sucesiones de actos violentos en la historia reciente de la región.
El viernes 17 de febrero, 58 personas fueron asesinadas en Borno, y casi 50 iglesias fueron asaltadas. Cientos de tiendas y negocios también fueron objeto de la destrucción. La violencia se desató a raíz de las viñetas del profeta Mahoma aparecidas en los medios de comunicación occidentales. Los ataques, que fueron especialmente numerosos en Maiduguri, la capital regional de Borno, formaban parte de un ciclo de violencia más amplio que acabó con la vida de 300 cristianos en todo el norte de Nigeria.
No obstante, y según la hermana Christiana, los católicos y protestantes de Maiduguri hicieron caso del llamamiento a la no violencia de sus líderes. La religiosa, perteneciente a las Hermanas Agustinas de Jesús Misericordioso, explicó que sobre todo desde los ataques, los templos están llenos a rebosar, hasta tal punto que han tenido que colocar toldos para la gente que se queda fuera. Según la hermana: “Esto nos anima a todos sobremanera porque los musulmanes dicen que los cristianos deben de tener algo especial porque a pesar de lo que nos han hecho, nosotros seguimos acudiendo a la iglesia sin buscar represalias.
Como asociación dedicada al apoyo a los cristianos que sufren, Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN) está subvencionando la reconstrucción de la casa parroquial adyacente a la catedral de Kontagora, una de las zonas del norte de Nigeria que padeció los ataques.

En el 50º aniversario de su fundación, el San Javier College, instituto surgido en Ahmedabad (India), continua siendo considerado por todos, católicos o no, como un ejemplo de buena instrucción. El Colegio recibió (único entre los Colegios del Estado en Gurajat) una mención entre los 50 “institutos de excelencia” seleccionados a nivel federal. Es un reconocimiento prestigioso, asignado por la comunidad civil, que reconoce el óptimo trabajo, la seriedad y la competencia que ha distinguido siempre al instituto fundado y dirigido por los jesuitas.
El San Javier College es uno de los dos colegios cristianos en Gujarat: el otro es el que se levanta en Rajikot, y está dirigido por la Congregación de las Carmelitas de María Inmaculada.
El actual presidente, el jesuita Padre Francis Pramar, declaró que el Colegio, en el año de sus bodas de oro, quiere ampliar sus infraestructuras y su oferta formativa para estar siempre al paso de los tiempos, en una cultura en continuo cambio. Esta escuela ha sido elogiada también por la prensa local del estado de Gujarat, que con frecuencia es crítica respecto a la Iglesia católica, en un estado donde los movimientos integristas de matriz hindú veces son incluso violentos hacia las instituciones cristianas.

La beatificación de Pedro Kassui Kibe y de otros 187 mártires japoneses del siglo XVII será un acontecimiento extraordinario para la Iglesia japonesa, que traerá entusiasmo, inmensa alegría y consuelo espiritual al pequeño rebaño de fieles católicos del país del Sol Naciente. Según declaraciones del Padre Fuyuki Hirabaschi, secretario de la Conferencia Episcopal del Japón, la Congregación Vaticana para la Causa de los Santos acaba de dar su aprobación para la beatificación de 188 miembros de la comunidad nipona.
El teólogo filipino Jose Vidamor Yu, en una intervención sobre los mártires de la Iglesia en Asia, observó: “Los mártires, luminosos modelos cristianos, han mostrado un testimonio de fe y una obra extraordinaria para el crecimiento de la Iglesia en Asia. Los asiáticos elevados al honor de los altares han plantado la fe cristiana en el seno de las más antiguas tradiciones y religiones del mundo. Su sangre ha contribuido al crecimiento de la Iglesia. Su martirio ha sido una fuente fecunda de riqueza espiritual y un gran instrumento de evangelización”.
Según el teólogo, “los ejemplos de los mártires cristianos son un estímulo para los misioneros que incansablemente dedican la propia vida a la obra evangelizadora de la Iglesia en Asia. Los misioneros deberían inspirarse también en cuantos han vivido la esencia del mensaje cristiano. La vocación al martirio o al testimonio no es sólo un don de la persona a Dios, sino también un don a la Iglesia y a Asia”.

ITE-114. ¿En qué piensan las mujeres?

Nuria Chinchilla Albiol
Directora del Centro Internacional Trabajo y Familia del IESE

La prensa, la opinión pública e incluso la literatura barata nacida de algunos medios de comunicación, intenta recordarnos constantemente que las mujeres nos hemos vuelto locas y sólo pensamos en reivindicar derechos y banderas.
Antes, en los años sesenta, la píldora y la revolución sexual; ahora la realización profesional a toda costa y por encima de todo. ¿Qué quieren estas mujeres, a las que sus abuelas consiguieron ya el derecho a votar a principios de siglo?
Aunque vayamos al gimnasio y suspiremos por un cuerpo de infarto, aunque soportemos sobre nuestras espaldas, separaciones, divorcios, disputas, romances, e incluso carreras por el poder; lo que de verdad queremos es poder guardar en el bolsillo la piedra filosofal de Harry Potter, y mirarla embobadas de vez en cuando pensando que somos felices.
En la era post-yuppie y con algunas patologías laborales que darían risa si no fuese porque son muy serias -como el workaholic y el síndrome del burnout- lo que de verdad nos preocupa a las mujeres -como a cualquier ser humano- es sentirnos amadas y por lo tanto seguras. Digo “sentirnos” porque la mayoría estamos ya felizmente insertas en una familia, en un entorno social y en una empresa pero apenas tenemos tiempo para “saborear” o “sentir” esta realidad.
Las mujeres del siglo XXI no demandamos votos, píldoras, bonus, direcciones generales ni siquiera hombres perfectos. Las mujeres, siempre tan realistas aunque parezcamos muy románticas, demandamos tiempo. Se han dado cuenta hasta los políticos y ahí está la ley de conciliación entre la vida profesional y laboral. Empiezan a analizarlo como fenómeno, los sesudos expertos en recursos humanos de las empresas; y hasta algunas recalcitrantes famosas, reinas del papel couché, se atreven a declarar en titulares que es la familia, más que el éxito, lo que las hizo de verdad felices.
Está claro -y esta es mi opinión- que nos encontramos ante una revolución silenciosa e inesperada: la revolución de la vida ordinaria. “¿En qué piensan las mujeres?” se preguntan algunos. Yo puedo responderles que en lo que más pensamos es en aquello que más deseamos: la vida familiar robada por el espejuelo de un status laboral que además casi siempre tiene techo de cristal.
Queremos la libertad de poder poner en un currículum vitae: casada y con un hijo; quedarnos embarazadas o decir que vamos a estarlo en breve; y ser además reconocidas como algo más que una fuerza de trabajo cualificada, interesante, eficiente y complementaria al varón. En definitiva aspiramos no sólo a no esconder nuestra familia sino a hacerla compatible con nuestro trabajo profesional; logrando a la vez que esto no sea el resultado de una batalla particular, sino el reconocimiento de un derecho social; porque el hombre, la mujer, tienen derecho a vivir en sociedad... y también en una familia.
Las mujeres pensamos, mejor dicho, soñamos con políticos, empresarios y agentes sociales que apuesten por ese valor de renta fija pero a largo plazo que es la maternidad. Que ingenien, que ingeniemos, soluciones y modos de reducir el “costo” -es triste decirlo así- de los hijos que una mujer pueda tener a lo largo de su vida laboral. Pongamos imaginación, huyamos de lo fácil. Apostemos señores, por la verdadera sociedad del bienestar.


ITE-114. L'avortament

Joan Serra Fontanet
Sacerdot

Recordo que, en una reunió de joventut, es va parlar de l’avortament i va sortir a relluir l’article 45,5 de l’Estatut de Catalunya tramès al Senat pel Congrés de Diputats.
L’article diu: Els poders públics, en l’àmbit de llurs competències, i en els supòsits que estableix la llei, han de vetllar perquè la lliure decisió de la dona sigui determinant en tots els casos que en puguin afectar la dignitat, la integritat i el benestar físic i mental, en particular pel que fa al propi cos i a la seva salut reproductiva i sexual.
El meu comentari va ser que solament Déu és l’amo de la vida i la vida d’una persona és sagrada.
El salmista diu: Res meu no us passava per alt, quan jo m’anava fent secretament, com un brodat, aquí baix a la terra ( Sl 139,15).
Jeremies escriu: Abans de formar-te al ventre de la mare, t’he conegut i abans que sortissis de sí, t’he posat a part (Jr 1,5).
La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.
Des del primer moment de la seva existència l’ésser humà ha de ser reconegut en els seus drets de persona i entre aquests drets hi ha el dret inviolable de tot ésser innocent a la vida (Catecisme de l’Església Catòlica, 2270).
Els drets de l’home no depenen dels individus, ni dels pares, ni tampoc representen una concessió de la societat i de l’Estat; pertanyen a la naturalesa humana i són inherents a la persona per raó de l’acte creador que li ha donat origen (Catecisme de l’Església Catòlica, 2273).
La reunió va acabar dient que el cristià no pot ni defensar, ni admetre l’avortament provocat expressament.

ITE-114. El món infantil: Els dos regals

Sara Antoja Xirau



  • Els proverbis orientals són un pou de saviesa. N'hi ha un que diu: “Hi ha dues coses perdurables que podem deixar en herència als nostres infants: les arrels i les ales”. És profund, i resulta suggerent pel que té de paradoxal. Sembla contradictori, però no ho és. Els infants necessiten arrels, com els arbres. Com les cases, necessiten fonaments. Necessiten creences i sentiments profunds sobre els quals puguin construir la seva vida. Les arrels o fonaments són, per exemple, la família, l’educació i la cultura, la fe, el món dels valors, la pertinença a una terra en concret... Són realitats que faciliten l’arrelament, que atorguen un pòsit, una identitat, un pes específic com a persones.
    Però les arrels ens poden atrapar, ens poden lligar, ens poden paralitzar. No han de ser mai realitats absolutes que empresonin les persones. Una persona madura, que necessita arrels, també necessita ales, necessita volar per poder ser lliure. Jesús, que complia la llei, va dir que l’home és més important que el dissabte. Jesús és, doncs, un model ideal de persona perquè és capaç de compaginar les arrels i les ales.
    La metàfora de les arrels i de les ales porta a pensar en una metàfora similar: la de l’arbre, que només endinsant-se en la terra, només arrelant profundament, només creixent cap avall pot créixer cap amunt. Les dues realitats es necessiten mútuament, es compensen. Hi ha persones que aparentment tenen moltes arrels, però els falten ales. Amb altres passa a l’inrevés. Sapiguem trobar l'equilibri i transmetre'l als infants.

ITE-114. Cómo piensa Benedicto XVI

Del libro LA SAL DE LA TIERRA, publicado por Ediciones Palabra. Reproducido con permiso del editor.

¿Dónde está Dios?

El periodista Peter Seewald dice:
─ ¿Dónde está Dios, dónde se le encuentra? ¿Se oculta en alguna parte? Al parecer, Dios se manifiesta muy pocas veces, y los hombres se desesperan porque creen que ya no habla con ellos, no les deja ver ninguna señal clara, no se manifiesta.
Joseph Ratzinger responde:
─ Generalmente, Dios no habla demasiado alto, pero sí nos habla una y otra vez. Oírle depende, como es natural, de que el receptor y el emisor estén en sintonía. Ahora, en nuestro tiempo, con nuestro actual estilo de vida y de forma de pensar, hay demasiadas interferencias entre los dos y sintonizar resulta particularmente difícil. Y, por otra parte, estamos tan distanciados de Dios que, aunque oyéramos su voz, tampoco la reconoceríamos como suya, así, sin más.
No obstante, yo diría que a cualquiera de nosotros qué esté atento, esté donde esté, puede acontecerle que perciba al Señor, “Dios me habla”. Y esa es la gran oportunidad que tengo para conocerle. Y si yo estoy vigilante y alguien me ayuda a descubrirlo, también en las desgracias puede, de pronto, irrumpir en mi vida. Es obvio que Dios no habla demasiado alto; pero a lo largo de toda la vida sí nos habla por signos o sirviéndose de encuentros con otras personas. Basta simplemente con estar un poco atentos y no dejarse impresionar por las apariencias.
─ ¿Cuántos caminos hay para llegar a Dios?
─ Tantos como hombres y mujeres. Porque, incluso dentro de una misma fe, cada uno tiene su propio camino personal. Tenemos las palabras de Jesucristo “Yo soy el camino”. Asi que, en definitiva, hay un solo camino y todo el que se dirija a Dios ya está de algún modo en ese camino, que es Jesucristo. Pero eso no significa que conscientemente, voluntariamente, todos los caminos sean idénticos; significa que ese único camino es tan ancho que puede convertirse en el camino personal de cada hombre y cada mujer.

ITE-114. XXII Congrés mundial de metges catòlics

La Federació Internacional d’Associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC) ha organitzat el seu 22è congrés amb el lema “La pobresa en la era de la globalització”. S’ha celebrat els dies 11 a 14 de maig a Barcelona i hi han assistit un miler de metges de 78 països. La seva principal conclusió ha estat el propòsit ferm de promoure la solidaritat amb el Tercer Món i la lluita contra la pobresa mitjançant la labor humanitzadora de la medicina.

Intervencions destacades
Una intervenció destacada ha estat la del cardenal Renato Martino, president del Pontifici Consell de Justícia i Pau, que va lamentar que només cinc estats d’Europa compleixen el compromís de dedicar el 0,7% del seu PIB per ajudar als països pobres en vies de desenvolupament: Dinamarca, Holanda, Luxemburg, Noruega i Suècia.
El cardenal va afirmar que els compromisos s’han de complir i, si s’han contret amb els més pobres, ens trobem davant d’una obligació moral greu, tot recordant que el Concili Vaticà II afirma l’opció preferencial pels pobres per part de l’Església, i aquesta és la seva missió principal perquè aquest és el manament de Jesús. També, sobre aquest tema, l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va dir que una de les injustícies més grans del món contemporani consisteix en que són relativament pocs els que posseeixen molt, i són molts els que no posseeixen gairebé res, per causa de la mala distribució dels béns i serveis destinats originàriament a tots.

Medicina Missionera
El Congrés ha tingut una especial atenció a la Medicina Missionera amb una gran mostra de tot el que fa l’Església pels malalts a les missions i s’han plantejat diverses accions per pal·liar els efectes inhumans de la pobresa d’una gran part del planeta: reafirmar el dret dels pobres a accedir a la sanitat, reiterar la petició que els països dediquin el 0,7% dels seus pressupostos al Tercer Món, reclamar que els organismes com l’ONU redueixin els seves despeses burocràtiques, incrementar els minicrèdits en sanitat, impulsar l’educació i la telemedicina, és a dir, la realització de diagnòstics a distància.
Una altra acció seria, fruit d’aquest congrés, és aconseguir el finançament pel projecte de crear un dispensari materno-infantil a Isiolo (Kenia), on actualment no hi ha assistència als parts. És una iniciativa de Matercare, una organització recolzada per la FIAMC, que té per objectiu aconseguir la millora del desenvolupament en el camp ginecològic a tot el món segons els estàndards ètics d’assistència a la salut.

Nou president de la FIAMC
El congrés ha acabat amb l’elecció de Josep Maria Simón nou president de la FIAMC, una associació que reuneix uns 40.000 metges catòlics d’arreu del món. El nou president té 43 anys, és doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona i especialista en oftalmologia. Ha presidit també el comitè organitzador del congrés i en diverses ocasions ha col·laborat com a autor d’articles a la revista ITE.
Durant el congrés, Josep Maria Simón Castellví va denunciar que hi ha institucions i empreses relacionades amb la medicina del privilegiat Primer Món que no es volen comprometre amb l’objectiu de lluitar contra la pobresa amb el món, com la indústria farmacèutica del nostre país que no col·labora absolutament en res, ni facilita medicaments al Tercer Món i ni tant sols els ha subministrat al congrés mundial per poder-los enviar a regions pobres on es necessiten amb urgència.
En un altre sentit, el nou president de la FIAMC ha afirmat que l’Església catòlica amb les esglésies cristianes germanes, atén els malalts i els desfavorits allà on la medicina no és un negoci, que és en gairebé tots els països no occidentals. L’ONU reconeix que el 27% dels centres d’assistència pels malalts de sida a tot el món són catòlics.

ITE-114. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao
En la carta als Hebreus es diu que gràcies a la fe, Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge (11,11). De qui va ser esposa i mare?

A - Esposa d’Isaac i mare de Jacob
B - Esposa de Jacob i mare de Josep
C - Esposa d’Abraham i mare d’Isaac
D - Esposa d’Abraham i mare de Jacob

Si no recordes la resposta, la pots trobar rellegint el capítol 21 del llibre del Gènesis. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.

ITE-114. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

CARITAS PARROQUIAL
En els mesos de març i abril s’ha repartit la quantitat de 630 euros (104.823 pessetes) per lloguers, aigua, electricitat, gas i alguns altres conceptes, i en aquest mateix temps s’ha rebut la suma de 544 euros (90.513 pessetes). Donem les gràcies a tots els donants i que Déu els hi recompensi. La diferència l’ha posat la parròquia.
En aquest mateix temps s’ha donat a famílies necessitades unes molt bones bosses de queviures. També cada dimarts s’ha distribuït roba de segona mà, però en molt bon estat, a tots els qui venien a buscar-ne.

PRIMERES COMUNIONS
En el passat mes de maig, uns nens i nenes de la parròquia varen celebrar la seva primera trobada sacramental amb Jesús.

LA PASQUA DEL MALALT
El diumenge, dia 28, festa de l'Ascensió, a la parròquia es va celebrar el dia del malalt. Portats per membres del Grup de Pastoral de la Salut o pels seus familiars, els malalts vingueren en bon nombre i participaren en l’Eucaristia de les 11,15 h. Després se’ls va donar un petit obsequi a cadascun d’ells.

DINAR DE GERMANOR DE FI DE CURS
Té lloc el dissabte dia 17 de juny a les 14 h. Cal inscriure’s uns dies abans. El seu preu és de 15 euros i serà en la planta soterrani de l’edifici parroquial.

FESTA DEL CORPUS
El diumenge dia 18 d’agost té lloc aquesta festivitat. Per la tarda, a les 18,00 h. Hi ha Exposició Major del santíssim fins a les 19,30. a continuació, processó, litúrgia de la Paraula i reserva.

PEREGRINACIÓ A LOURDES
Tindrà lloc els dies 24, 25 i 26 de juny. El seu cost és de 150 euros, inclòs el dinar del viatge. Per més informació, truqueu al número 93 389 1541.



ITE-114. Pentecosta

Mn. Miquel

En el diumenge de Pentecosta celebrem el gran regal, el gran do, que els deixebles reberen en l’adveniment de l’Esperit Sant, que els constituí en Església.

Ens diu els Fets dels Apòstols que “tots varen quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se” (Fets 2-4).
Aquest Esperit és el mateix que al principi de la creació va omplir de vida les aigües. “Al principi Deu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües” (Gènesi 1, 1-2).
És el mateix Esperit que davallà sobre la Verge Maria: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra” (Lluc 24, 5-6).
És el mateix Esperit amb el que Jesús donà la seva ànima al Pare: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc 23, 24).
És el mateix Esperit amb el que Déu ressuscita a Jesús: “Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és aquí. Ha ressuscitat!” (Lluc 24, 5-6).
És aquest mateix Esperit el que fa que els apòstols, tancats com estaven en el cenacle per por dels jueus, obrin de bat a bat les seves portes i es llencin a la predicació en el temple, en les sinagogues, que rebin els flagells, la persecució, la mort sagnant com Esteve, a mans d’un jove anomenat Saule.
És el mateix esperit que s’apareix a Saule, camí de Damasc, i l’ompli de nova llum, que el fa passar de ser perseguidor de cristians a evangelitzador dels pagans.
Ara, en el nou pontificat de Benet XVI, l’Església espera també rebre la força de l’Esperit Sant, com així ha estat al llarg de tots els segles, per poder donar a conèixer al món els esdeveniments de Crist, mort i ressuscitat que va pujar al Cel i seu a la dreta del pare.
Certament, l’Esperit Sant, al llarg de tots els segles, ha donat llum, al confessar la seva fe els màrtirs, els confessors, les verges i també els laics que han donat lliurament i voluntàriament la seva vida a Jesucrist en tots els cinc continents.
L’Església, en els moments actuals, també dóna signes convincents de la força de l’Esperit en l’evangelització dels pobles pels missioners, en obres caritatives i assistencials en favor dels pobres i desemparats, en figures tan preuades com Joan Pau II o la mare Teresa de Calcuta i, aquí, a Catalunya, amb Mn. Pere Tarrés i els màrtirs del període 1936-1939.


ITE-114. II Parlament Català de les Religions

Declaració del II Parlament Català de les Religions, que es va celebrar a Manresa el diumenge 28 de maig
  • Davant el xoc de civilitzacions que alguns pronostiquen, altres persones d’arreu del món, de diferents religions i tradicions espirituals, apostem per un món on el xoc es transforma en solidaritat i coneixença mútua, en enriquiment i avenç humà, fruit de voler compartir la vida des del respecte i la valoració de la diferència. Només el fet de poder celebrar aquest II Parlament és ja reflex que existeix aquesta voluntat i compromís de mantenir-lo.
  • Totes les tradicions religioses i espirituals –així com les formes de creença i convicció seculars- són camins de realització humana dels quals no podem prescindir, perquè s’interrelacionen i s’interfecunden mútuament. La humanitat és més rica amb la diversitat de tradicions espirituals i religioses que sense elles. Així, doncs, no s’ha de menysprear cap tradició religiosa i espiritual o convicció si no es vol escapçar el desenvolupament humà.
  • Tanmateix, hi ha un criteri de discerniment que s’ha d’exposar: la cura i la promoció d’allò que és més humà. Manifestem el nostre rebuig per la utilització fonamentalista de les identitats religioses, perquè empobreix les ments i crispa els cors, i demanem perdó per les vegades en que l’exclusivisme de les nostres tradicions ha estat causa de deshumanització. Saber reconèixer els errors i demanar perdó és el primer testimoni d’humanització que podem donar.
  • Testimoniem que les religions i tradicions espirituals són camins vers la plenitud, la qual cosa comporta dues dimensions: la cura i recerca de la interioritat, oferint eines per a la pacificació, la serenor i la saviesa, alhora que desenvolupen el seu vessant exterior, la solidaritat i la compassió, la qual cosa no es limita als éssers humans, sinó que arriba a tots els éssers vius i al planeta Terra que ens conté a tots.
  • Creiem fermament en la capacitat i potencialitat de les religions per ser co-inspiradores d’un nou ordre mundial, en el que no només es respecti els drets humans de tothom sinó que es fomenti la solidaritat amb els sectors més desafavorits.
  • Expressem també el nostre compromís davant el fenomen de la immigració, per tal que l’encontre intercultural i interreligiós que se’n resulta sigui fet cada cop més en condicions d’igualtat.
  • El que ens humanitza no és que pensem tots igual, sinó que sapiguem mirar tots plegats en la mateixa direcció, de forma que les nostres diferències, en lloc de ser obstacles, siguin fecundació, i alhora interpel·lació per una autocrítica honesta que ens impulsi a una major col·laboració.

ITE-114. La pel•lícula recomanada



Sara Antoja Xirau


La vida secreta
de les paraules




Títol original: The secret life of words
Direcció: Isabel Coixet
Intèrprets: Sarah Polley, Tim Robbins, Javier Cámara i Julie Christie
Guió: Isabel Coixet
Fotografia: Jean Claude Larrieu
Nacionalitat: Espanya, 2005
Durada: 122 minuts



Hi ha paraules que no s’haurien de pronunciar mai, hi ha secrets que haurien de mantenir-se ben guardats per sempre. Però a vegades, quan aquestes paraules es diuen i els secrets es revelen, el resultat n’és alleujament, comprensió i llibertat. D’això és el que podríem dir que va l’última pel·lícula, fins el moment, de la directora catalana Isabel Coixet, i que pràcticament deixa sense paraules a qui la veu, encara que això, tenint en compte el títol, pugui sonar com un acudit.
El film està rodat en anglès i amb actors anglosaxons, tal com la directora ja va fer amb dues de les seves anteriors pel·lícules, les inoblidables Coses que no et vaig dir mai i La meva vida sense mi, aquesta última protagonitzada per la Sarah Polley, que també és la intèrpret principal de La vida secreta de les paraules. Aquesta actriu que, malgrat la seva joventut, compta amb una extensa carrera i excel·lents crítiques, es transforma realment en el seu personatge, fins al punt que podria ser la protagonista d’un documental i no d’un relat de ficció. L’actor que li dóna la rèplica, en Tim Robbins, demostra una vegada més la seva solvència com a intèrpret, i junts posen en escena moments en què tan o més important és el silenci que les paraules que es puguin dir.
L’Isabel Coixet ens explica la història d’una dona que porta una vida extremadament monòtona i que és forçada pel seu cap a agafar-se un mes de vacances després de quatre anys seguits sense faltar cap dia. L’atzar fa que pugui posar en pràctica els seus coneixements d’infermeria quan s’ofereix per ocupar-se d’un home que ha tingut un accident laboral en una plataforma petrolífera. Allí, enmig del mar, sorgirà una relació especial que els portarà a conèixer-se més enllà del que ells mateixos, i l’espectador, puguin pensar. Les dificultats per relacionar-se són moltes, des d’un passat dolorós que no poden oblidar fins a les limitacions físiques, doncs ell està temporalment cec a causa de l’accident i ella és sorda per culpa d’un altre, fet que solventa amb audífons. Però la confiança que aconsegueixen establir farà que comparteixin amb l’altre el patiment que porten dintre.
La directora s’ha lluït amb un guió que podria haver caigut en el melodrama si no fos per la seva enorme capacitat per mostrar i narrar els fets d’una manera totalment sincera, sense manipulacions. La pel·lícula que comença amb una sèrie d’imatges d’accions de la protagonista que no entenem, va prenent cos a mesura que avança i acaba encaixant totalment totes les peces. Tot se’ns va mostrant al seu temps, sense presses, oferint-nos moments d’una forta emotivitat, fins que al final ja no hi ha secrets ni paraules no dites. Tot acaba tenint sentit, i és l’espectador el que es queda callat, pensatiu i emocionat.
Pel camí hi trobem uns personatges perduts, no només els protagonistes ho estan. Els altres són éssers que per una o altra raó volen estar apartats de tot, i no volen que se’ls molesti per res del món. El dolor és massa gran per arriscar-se, i la soledat i la monotonia són una assegurança per poder continuar vivint.

ITE-114. Finestra jove

Pregària tot caminant
per
llmb


5. SERÉ JO Mateix

SER, no SEMBLAR. Aquest és l’objectiu.

Recordeu, Senyor? Aquest era el tema de la pregària anterior.
Hi estic obsessionat!, perquè penso que és cabdal per a construir la meva personalitat.
Quan estic sol, quan els pares hi són presents, quan em miren els nois o les noies, quan algú es burla de mi, quan m’aplaudeix la galeria,... em resulta tan difícil ser jo mateix!
Penso, Senyor, que la ruïna de l’amor, de l’amistat, de la família, comença quan comença la manca de sinceritat, el fingiment astut, l’engany a si mateix.
Senyor: fes que, pobre o ric, més o menys dotat, sabent o no sabent fer determinades coses, sigui el que sóc. Ajuda’m a esforçar-me per ser el que Tu vols que sigui.
Sé que sense idees i principis personals, tard o d’hora tindré la temptació de ser fals, de jugar al doble joc.
Ajuda’m Déu meu, a adquirir i consolidar aquests principis, a programar la meva set de ser i a realitzar amb valentia el que Tu penses, esperes i vols de mi.

ITE-114. ITEglífico

E.F.


La respuesta a este jeroglífico es el nombre de la droga ilegal cuyo consumo es el más elevado entre los jóvenes.


perro + sodio + repetido

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-114. L'acudit


─ La pedra d’aquest anell és gòtica.
─ Vols dir que és tan antiga?
─ No; és una manera fina de dir que és un cul de got.

ITE-114. Què deiem ara fa 10 anys?


A la portada de la revista ITE, de maig i juny hi havia un dibuix titulat “S’acosta l’estiu” fet per l’Elena Antoja Xirau.
L’editorial de Mn. Miquel glossava la Pentecosta.
A la secció “Correspondència Missionera” es comentava una carta de la germana Adelaida Rovira rebuda des de Taiwan.
En una entrevista de tres pàgines, signada per S.F., la Teresa i en Ferran, una parella de Sant Celoni, explicaven l’experiència missionera a Togo que estaven a punt de viure durant els mesos d’estiu participant en un projecte de PROIDE, la organització no governamental de La Salle pel desenvolupament i la cooperació.
“Noticia-Misión” de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. portaven els títols: “Les bufetades dels esportistes”, comentant la mala educació i agressivitat d’alguns jugadors i seguidors d’equips de futbol; “Sobre la tolerància” elogiant unes frases del jesuïta P. Miquel Batllori; i “Pertorbats mentals armats” referint-se al fet que sovint hi ha persones que d’una manera indiscriminada i absurda disparen i maten altres persones, amb unes armes que inexplicablement posseeixen sense control.
El tema de la secció “Opinions” era “El malalt i el seu entorn familiar” i es van publicar les aportacions de Carmina Basagaña Dalmau, Alfons Gea Romero i Benito Valenciano Núñez.
També es donava a conèixer la oració pel dia del malalt de 1996.
Es publicava la continuació del capítol I de l’encíclica “Tertio Milennio Adveniente”.
Una crònica de dues pàgines explicava la inauguració de la Biblioteca “Bisbe Capmany” al soterrani de l’edifici parroquial de la parròquia de Ntra. Sra. de Lourdes de Badalona, al carrer Sant Bru. Ha estat un projecte que, malauradament no ha tingut continuïtat per falta de voluntaris i també, per què no dir-ho, per falta de lectors interessats.
A la secció “El nostre Concili” es publicaven les propostes prioritaries corresponents al Tema 4.
Vicenç Benedicto Navarro signava l’article “A la nostra mare, la Verge Maria”.
Tancaven el número la “Informació parroquial”, un anunci de la campanya de segells usats i el “Diccionario de pensamientos”.

ITE-114. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: C
Solución al ITEglífico: CANABIS