La vida secreta
de les paraules
Títol original: The secret life of words
Direcció: Isabel Coixet
Intèrprets: Sarah Polley, Tim Robbins, Javier Cámara i Julie Christie
Guió: Isabel Coixet
Fotografia: Jean Claude Larrieu
Nacionalitat: Espanya, 2005
Durada: 122 minuts
Hi ha paraules que no s’haurien de pronunciar mai, hi ha secrets que haurien de mantenir-se ben guardats per sempre. Però a vegades, quan aquestes paraules es diuen i els secrets es revelen, el resultat n’és alleujament, comprensió i llibertat. D’això és el que podríem dir que va l’última pel·lícula, fins el moment, de la directora catalana Isabel Coixet, i que pràcticament deixa sense paraules a qui la veu, encara que això, tenint en compte el títol, pugui sonar com un acudit.
El film està rodat en anglès i amb actors anglosaxons, tal com la directora ja va fer amb dues de les seves anteriors pel·lícules, les inoblidables Coses que no et vaig dir mai i La meva vida sense mi, aquesta última protagonitzada per la Sarah Polley, que també és la intèrpret principal de La vida secreta de les paraules. Aquesta actriu que, malgrat la seva joventut, compta amb una extensa carrera i excel·lents crítiques, es transforma realment en el seu personatge, fins al punt que podria ser la protagonista d’un documental i no d’un relat de ficció. L’actor que li dóna la rèplica, en Tim Robbins, demostra una vegada més la seva solvència com a intèrpret, i junts posen en escena moments en què tan o més important és el silenci que les paraules que es puguin dir.
L’Isabel Coixet ens explica la història d’una dona que porta una vida extremadament monòtona i que és forçada pel seu cap a agafar-se un mes de vacances després de quatre anys seguits sense faltar cap dia. L’atzar fa que pugui posar en pràctica els seus coneixements d’infermeria quan s’ofereix per ocupar-se d’un home que ha tingut un accident laboral en una plataforma petrolífera. Allí, enmig del mar, sorgirà una relació especial que els portarà a conèixer-se més enllà del que ells mateixos, i l’espectador, puguin pensar. Les dificultats per relacionar-se són moltes, des d’un passat dolorós que no poden oblidar fins a les limitacions físiques, doncs ell està temporalment cec a causa de l’accident i ella és sorda per culpa d’un altre, fet que solventa amb audífons. Però la confiança que aconsegueixen establir farà que comparteixin amb l’altre el patiment que porten dintre.
La directora s’ha lluït amb un guió que podria haver caigut en el melodrama si no fos per la seva enorme capacitat per mostrar i narrar els fets d’una manera totalment sincera, sense manipulacions. La pel·lícula que comença amb una sèrie d’imatges d’accions de la protagonista que no entenem, va prenent cos a mesura que avança i acaba encaixant totalment totes les peces. Tot se’ns va mostrant al seu temps, sense presses, oferint-nos moments d’una forta emotivitat, fins que al final ja no hi ha secrets ni paraules no dites. Tot acaba tenint sentit, i és l’espectador el que es queda callat, pensatiu i emocionat.
Pel camí hi trobem uns personatges perduts, no només els protagonistes ho estan. Els altres són éssers que per una o altra raó volen estar apartats de tot, i no volen que se’ls molesti per res del món. El dolor és massa gran per arriscar-se, i la soledat i la monotonia són una assegurança per poder continuar vivint.
