Sara Antoja Xirau
Els proverbis orientals són un pou de saviesa. N'hi ha un que diu: “Hi ha dues coses perdurables que podem deixar en herència als nostres infants: les arrels i les ales”. És profund, i resulta suggerent pel que té de paradoxal. Sembla contradictori, però no ho és. Els infants necessiten arrels, com els arbres. Com les cases, necessiten fonaments. Necessiten creences i sentiments profunds sobre els quals puguin construir la seva vida. Les arrels o fonaments són, per exemple, la família, l’educació i la cultura, la fe, el món dels valors, la pertinença a una terra en concret... Són realitats que faciliten l’arrelament, que atorguen un pòsit, una identitat, un pes específic com a persones.
Però les arrels ens poden atrapar, ens poden lligar, ens poden paralitzar. No han de ser mai realitats absolutes que empresonin les persones. Una persona madura, que necessita arrels, també necessita ales, necessita volar per poder ser lliure. Jesús, que complia la llei, va dir que l’home és més important que el dissabte. Jesús és, doncs, un model ideal de persona perquè és capaç de compaginar les arrels i les ales.
La metàfora de les arrels i de les ales porta a pensar en una metàfora similar: la de l’arbre, que només endinsant-se en la terra, només arrelant profundament, només creixent cap avall pot créixer cap amunt. Les dues realitats es necessiten mútuament, es compensen. Hi ha persones que aparentment tenen moltes arrels, però els falten ales. Amb altres passa a l’inrevés. Sapiguem trobar l'equilibri i transmetre'l als infants.
