Josep Oriol Pujol i Humet
Director General
Fundació Pere Tarrés
Director General
Fundació Pere Tarrés
Ens fumem un porro?
En força ambients adolescents i juvenils s’ha generalitzat el consum del “porro” pel component relacional, d’evasió, de transgressió que aquest suposa. Es tracta d’un tòxic que consumit en baixes dosis, sense combinacions, probablement té poques conseqüències immediates sobre la salut i en especial si la persona que fuma està sana. En determinats cercles és considerat com a quelcom habitual, modern, l’oposició al qual pot venir només de persones o grups conservadors, rígids, “molt establerts”...
A partir de certa edat, la societat reconeix a la persona autonomia suficient com per consumir productes i optar per estils de vida que poden anar contra la pròpia salut. Aquest criteri en general té com a limitació respectar als altres. No està prohibit prendre alcohol, ni tabac, però es controlen els límits d’alcohol en sang quan es condueix, ja que superar un màxim pot suposar un perill per als altres o no es deixa fumar en llocs tancats. Amb tot, si no es molesta als altres, la societat és “tolerant” i sembla gaudir dissimuladament aquells comportaments propis de l’admirada joventut. Al llarg de molts anys, el gran criteri educatiu vers la infància i l’adolescència ha estat “respectar l’espontaneïtat”, allò que surt de dins, limitar-ho només pel propi raonament que s’afavoria des de la reflexió i fent veure que s’havia de respectar l’altre.
Aquesta forma de respecte per l’infant, que no fomentava hàbits ni definia massa els límits, unit a una satisfacció excessiva de tots els desitjos personals, ha adobat un terreny on els tòxics arrelen i s’estenen amb excés de facilitat. I no es tracta de recordar velles condemnes morals o de fer prevenció de la salut, doncs ja se sap que l’organisme jove suporta excessos sense massa conseqüències immediates. Fins i tot, tampoc es tracta d’analitzar si el cannabis, en les proporcions que es pren, no és massa pitjor que els excessos d’alcohol tan habituals en la nostra cultura des de molt antic.
Qui estima l’adolescent és important que li faci notar que la veritable diversió ha de sortir de dins, de la plenitud personal, de la relació amb els companys; que la persona madura és aquella que té les coses clares, que sap posar-se límits i que té la personalitat suficient per dir no quan creu que ha de dir-ho, malgrat la pressió de l’entorn. Les reflexions poden ajudar des de la racionalitat. Però l’estima, la confiança en les seves capacitats el faran sentir segur i, si el model d’adult és serè i madur, també contribuirà a transmetre que no calen productes estranys per manifestar alegria o sentir-se integrat en el grup. Si superem les ganes de consumir hatxís haurem fet un pas més en el creixement personal, en un entorn no pas fàcil precisament perquè ho posa tot excessivament a l’abast. Procurem transmetre aquest missatge des del testimoni, des de la seguretat i sense massa discursos moralitzadors. La salut física, però per damunt de tot emocional, i l’equilibri personal dels joves mereixen aquest recolzament que els ajudi a saber dir no a prendre tòxics per diversió o per sentir-se integrant en el grup.
