27 de febrer del 2009

ITE-130. Tema Clau: Ateismo: ¿una nueva religión civil?

Javier Navascués Pérez
Redactor de Nuestra Señora del Encuentro Radio-Tv

Me he decantado por el tema del ateísmo por dos razones que van entrelazadas: porque siempre me ha parecido apasionante el tema de la existencia de Dios, incluso cuando años atrás no creía en ella, y en segundo lugar porque, a raíz de la campaña atea o más bien agnóstica de los autobuses, se abre un debate muy interesante en la sociedad en el que Dios es el protagonista.
“Probablemente, Dios no existe. Deja de preocuparte y goza de la vida”. Mucho se ha escrito estos días sobre la famosa frasecita. Por ello es estimulante aportar mi granito de arena al respecto, pues el tema nunca puede cansar ni pasar de moda, ya que el sentido de la vida, las palabras de Vida Eterna, sólo pueden estar en Dios.
La verdad es que la campaña está consiguiendo el efecto contrario al buscado. Me voy a explicar. Desgraciadamente, en nuestra sociedad, grandes multitudes, masas de personas, ya viven como si Dios no existiese, “gozando de la vida” y “despreocupados”. Lo pongo entre comillas porque la criatura no puede ser nunca feliz al margen del Creador por más que “goce ilícitamente” y nunca puede vivir el hombre “despreocupado” y con verdadera paz en el alma, trasgrediendo la Ley de Dios. El gusanillo de la conciencia puede estar anestesiado, aletargado o ebrio de placer, pero nunca muere del todo.
Pero si alguien, en su ignorancia, vive en la inopia (término latino que significa indigencia, pobreza, escasez…) “gozando y despreocupado”, en teoría, mientras nadie le despierte de su letargo, estará bien como está. No necesita que nadie le recuerde que Dios no existe. Precisamente, por esto mismo, a esta persona la frase le puede suscitar la reacción. Dice el slogan: Probablemente Dios no existe... A toda persona, por poco reflexiva que sea, le pueden brotar en cascada un aluvión de preguntas:
“¿Qué más me da que exista Dios o no, si yo voy a seguir viviendo igual? Pero, si por una remota posibilidad existiese, ¿estoy viviendo bien? ¿disfruto de la vida o más bien soy esclavo de mis pasiones y de mis vicios? ¿soy realmente feliz con la vida que llevo? ¿por qué la existencia de Dios sería un motivo de preocupación?”
A mí siempre me impresionaron los versículos del libro de la Sabiduría que nos hablan de la locura y necedad del impío, del hombre que no cree en Dios. No está mal meditarlos para darnos cuenta de lo angustiosamente triste que sería la vida, aún con sus placeres desordenados, sin la esperanza de un más allá. El hombre tiene el deseo de inmortalidad impreso en el alma. Ser inmortal no es algo baladí aunque lo afirme Jorge Luis Borges en su obra llamada precisamente El inmortal. Me despido con el texto Sagrado con el deseo que su lectura y meditación les haga reflexionar sobre lo absurdo que es el anuncio de los autobuses:
“Los impíos se dicen entre sí, razonando equivocadamente en su necedad: corta y triste es nuestra vida, y no hay remedio cuando llega el fin del hombre, ni se sabe que nadie haya escapado del hades. Por acaso hemos venido a la existencia y, después de esta vida, seremos como si no hubiésemos sido: porque humo es nuestro aliento, y el pensamiento una centella del latido de nuestro corazón. Extinguido éste, el cuerpo se vuelve ceniza, y el espíritu se disipa como tenue aire. Nuestro nombre caerá en el olvido con el tiempo, y nadie tendrá memoria de nuestras obras, y pasará nuestra vida como rastro de nube, y se disipará como niebla herida por los rayos del sol que a su calor se desvanece. Pues el paso de una sombra es nuestra vida, y sin retorno es nuestro fin, porque se pone el sello y ya no hay quien salga. Venid, pues, y gocemos de los bienes presentes, démonos prisa a disfrutar de todos en nuestra juventud. Hartémonos de ricos y generosos vinos, y no se nos escape ninguna flor primaveral. Coronémonos de rosas antes de que se marchiten, no haya prado que no huelle nuestra voluptuosidad. Ninguno de nosotros falte a nuestras orgías, quede por doquier rastro de nuestras liviandades, porque esta es nuestra porción y nuestra suerte.”

ITE-130. Llum i aliment

Beneit l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança! Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu follatge es manté verd; no es neguiteja en anys de secada, no deixa de donar fruit.
(Jeremies, 17, 7-8).

ITE-130. Noticia-Misión

Ha cumplido 50 años la gran “máquina” de los medios de comunicación administrada por los Jesuitas, el Kuangchi Program Service y el Guanachi Cultural Group, respectivamente la casa editorial y la publicación, siempre al servicio de la evangelización en Taiwán. En este medio siglo de actividad, la editorial ha contribuido notablemente a la educación social, cultural y religiosa siguiendo los principios de la verdad, la bondad y la belleza. Además ha sido muy estimada por la sociedad y la gente común, convirtiéndose en una referencia para los medios de comunicación y las otras publicaciones.
Dentro de las celebraciones por los 150 años de la evangelización de Taiwán, la Comisión ejecutiva de Voice of the Catholic Church Association, el ente para las Comunicaciones sociales de la Conferencia Episcopal de Taiwán, ha decidido encargar al Kuangchi Program Service y al Guanachi Cultural Group la producción de productos multimedia, como DVD o CD para la evangelización.
En 1958 Taiwán registraba todavía un vacío en lo que concierne a la televisión y el jesuita americano P. Phillip Bourret fundó el “Kuangchi Recording Studio” para la producción de programas radiotelevisivos, que se llama hoy “Kuangchi Program Service”. En 1961 se registró el “Kuangchi Cultural Audiovisual Program Service” como organización no lucrativa. Todo un conjunto de medios de comunicación al servicio de la Iglesia de Taiwán.

El 24 de noviembre de 2008 tuvo lugar en Nagasaki la beatificación de 188 mártires japoneses del siglo XVII. Ha sido la primera causa de beatificación propuesta por obispos japoneses, y es particularmente significativa para la comunidad católica del país, especialmente porque los 188 mártires son en su mayoría laicos, entre ellos mujeres, niños y familias enteras. Cinco son sacerdotes (cuatro jesuitas y un agustino). Los obispos japoneses destacan que murieron por defender el derecho a profesar con libre conciencia la fe en su propio Dios.
Ha sido una gran oportunidad para que la Iglesia pudiera dar testimonio en Japón. El ejemplo de los mártires alienta a los cristianos con un mensaje muy fuerte para los jóvenes, los laicos, las mujeres y las familias cristianas. Las “familias mártires” recuerdan que toda familia, como iglesia doméstica, está llamada a vivir y testimoniar la fe.
Los 188 mártires japoneses fueron asesinados entre 1603 y 1639. El mas conocido es Pietro Kassui Kibe que nació en 1587, cuando en Japón ya existían las persecuciones. En febrero de 1614 un edicto impuso la clausura de las iglesias católicas y la confinación de todos los sacerdotes en Nagasaki,. Kibe fue ordenado sacerdote el 15 de noviembre de 1620 y pronunció votos como jesuita el 6 de junio de 1622. Fue capturado en Sendai en 1639 junto a otros dos sacerdotes. Fue torturado, se negó a abjurar y fue martirizado en Tokyo. Uno de sus compañeros de martirio fue Michele Kusurya, llamado “el buen samaritano de Nagasaki”. Subió la “colina de los mártires”, a las afueras de la ciudad, cantando salmos. Murió como muchos, amarrado a un palo y quemado a fuego lento.
Otro de los beatos es Nicola Keian Fukunaga que murió en un pozo de fango y hasta el último momento rezó a voz alta pidiendo perdón “por no haber llevado a Cristo a todos los japoneses”.
Entre los mártires hay 52 fieles de Kyoto, martirizados en 1622, y 53 de Yamagata, muertos en 1629. Uno de los testimonios más conmovedores es el de una familia entera de Kyoto, Juan Hashimoto Tahyoe y su mujer Thecla, martirizados junto a todos sus hijos el 6 de octubre de 1619.
Japón fue evangelizado por el santo español Francisco Javier entre 1549 y 1552, y muy pronto la recién nacida Iglesia japonesa sufrió una dura persecución. Los primeros mártires, guiados por San Pablo Miki y crucificados en Nagasaki en 1597, fueron canonizados en 1862 por Pío IX. Otros 205 fueron beatificados en 1867.

ITE-130. Correspondència missionera - 1

Mn. Jordi Jorba ens va enviar la seva felicitació de Nadal des de Calama (Xile):
Per la festa de Nadal, com cada any, aquí em teniu per a compartir la joia i l’esperança que ens venen d’aquest Infant que ens porta la Pau. Potser enguany podrem celebrar amb més profunditat les festes del seu Naixement, ja que arreu es fa sentir la “crisi” que ens aparta una mica del consumisme que tant havia envaït aquestes diades, en les que recordem i revivim el Nadal d’Aquell que va escollir per bressol, la pobresa d’un pessebre.
Com cada any, el Consell Pastoral Parroquial fa arribar una felicitació nadalenca a totes les famílies de la Comunitat. La signem els dos diaques i jo. Per encapçalar-la, hem escollit aquest fragment del sermó 13 de Sant Agustí: “Nostre Senyor Jesucrist, que ha creat totes les coses des de l’eternitat, ha esdevingut el nostre Salvador, en néixer de Maria, la seva Mare”. Que aquest Jesús us porti, també, a tots vosaltres, la pau i la veritable felicitat!
Sí, també a Xile es fa sentir la “crisi”. El preu del coure ─que el posen a Londres!─ ha baixat a menys de la meitat del que es pagava fa pocs mesos. També el de la cel•lulosa. Resultat: petites mines tancades, vacances forçades, reducció de personal, acomiadaments, etc. Em direu que a Catalunya també passa quelcom semblant. Hi ha, però, una gran diferència: la majoria de la nostra gent senzilla no compta amb un “coixí bancari”, com molts europeus. La majoria de les nostres famílies “viuen al dia”, i el futur se’ls presenta, cada cop, més negre.
Les parròquies de Calama ens cuidem de repartir, cada any, unes caixes nadalenques de queviures i un pollastre, que regalen algunes institucions a les famílies més necessitades. Nosaltres en lliurarem més de 200 i tenim una llarga llista d’espera, que difícilment podrem atendre. No cal que us torni a recordar que a la nostra ciutat, com gairebé a tot Xile, hi ha una gran diferència entre uns pocs que ho tenen tot i d’altres que viuen molt estretament. La majoria d’aquests darrers, a Calama, viuen a la nostra parròquia!
Enguany hem tingut una nova festa nacional, el 31 d’octubre, vigília de Tots Sants: “la Diada dels Evangèlics”. Sumant totes les denominacions, es calcula que són un 30% de la població xilena, la gran majoria batejats catòlics. La relació mútua és respectuosa i, sovint, cordial. Al pastor, Israel, cap d’una església molt propera a la nostra, quan ens trobem, li dic amb broma: “Ud. es parroquiano mío y yo, suyo”. Amb tot, l’ecumenisme no és pas una tasca fàcil!
D’altra banda, cal destacar la devoció a la Mare de Déu, de la nostra gent catòlica. El passat 8 de desembre, a la tarda varem tenir la tradicional processó del dia de la Immaculada. Més de 40 balls religiosos, característics de la religiositat popular de la nostra zona nord, alguns amb més de 100 integrants, encapçalaven la marxa. Darrere la imatge, els preveres ─el nostre bisbe era a Roma per a la visita al Sant Pare i va presidir Mn. Enric Olivé, vicari general─, els diaques, els nens de la Primera Comunió i centenars de famílies amb els seus infants. Com deia el bisbe Fernando Ariztía: “La Verge Maria ha salvat la fe del nostre poble”.
Bé, queden moltes coses per explicar-vos. Espero poder fer-ho personalment amb molts de vosaltres. Ja falten pocs dies per agafar l’avió i aterrar a Barcelona el 31 de desembre. Tinc el passatge de retorn a Xile pel 9 de febrer del 2009.
Rebeu una forta abraçada del vostre amic,
Jordi Jorba

ITE-130. Correspondència missionera - 2

Efectivament, com diu en la seva carta, Mn. Jordi va tenir la oportunitat d’explicar personalment les seves vivències com a missioner a Calama. Va ser en una trobada que va tenir lloc una tarda de dissabte del mes de gener als locals parroquials on va poder conversar amb un petit grup de persones motivades pel fet missioner. Mn. Miquel, en nom de la parròquia, li va lliurar un donatiu que li pot servir d’ajut en les diverses necessitats que ha d’afrontar en la seva tasca missionera.
Posteriorment, Mn. Jorba, abans de tornar a Xile, ens va fer arribar aquest escrit:

Fa poc vàreu llegir la meva salutació escrita des de Xile, amb motiu de les festes nadalenques, on us comunicava el meu viatge per Cap d’Any. Doncs bé, ja ha passat un més i, si a Déu plau, el dilluns dia 9 de febrer torno a la ciutat de Calama per continuar la meva tasca pastoral, com a rector de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu. Feia dos anys que no venia, i m’ha agradat molt compartir l’amistat, la fe i l’Eucaristia amb molts de vosaltres. Penso que la crisi que es viu aquí i arreu del món –també a Xile– és una bona ocasió per aixecar els ulls i veure les veritables riqueses que no trontollen i que només Déu pot donar. Caldrà també, donar una mà a molts que es veuen afectats per aquesta greu situació. En l’esmentada carta nadalenca, ja us parlava dels efectes de la crisi a Xile, i concretament a la nostra zona nord, amb el tancament de moltes petites mines de coure. El preu d’aquest metall, ha passat de 4 dòlars la lliure a un dòlar i mig. Els cristians juntament amb la gent de bona voluntat haurem d’ajudar a moltes famílies que es quedaran sense feina. Un cop més m’enduc cap a Calama la vostra estima i les vostres ajudes econòmiques. Ja sabeu que s’utilitzaran de la millor manera que sé; ajudar a aturats, malalts, dones “jefas de hogar” (amb fills i sense marit), les dues petites comunitats de religioses que viuen als barris marginals de la parròquia, etc. Caldrà que passin dos anys més per tornar-nos a veure, però no us mancarà, cada dia, la meva pregària, tal i com jo espero que m’acompanyeu amb la vostra. Som “catòlics”, és a dir, “universals”, per això cantem de cor: “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare”. Ell ens agermana a tots. Una forta abraçada del vostre “vell” amic.
Jordi Jorba

ITE-130. Correspondència missionera - 3

También el P. Ramón Vicens nos remitió su mensaje navideño:
Ante todo quiero desearos que paséis unas Felices Fiestas de Navidad y Año Nuevo. Que el Niño Dios, que va a nacer entre nosotros nos llene de alegría, paz y amor.
Hace ya un año que tuve que dejar por la mitad un curso de tres meses en Jerusalén para venir a Barcelona por motivos de salud. Al llegar a Barcelona me operaron de cáncer de colon. Desde entonces llevo un año con sesiones de quimioterapia, una vez cada quince días. Al principio, los frutos de la quimioterapia fueron consoladores y los nódulos en el hígado fueron reduciéndose considerablemente. Creí, incluso, que si todo iba a ese ritmo podría volver pronto a Tanzania. Pero estos frutos se han reducido en estos últimos meses. La situación actual es esta: de los 3 nódulos que tenía en el hígado hace un año, uno ha desaparecido. El nódulo mayor que medía 4,5 centímetros ha disminuido a 1,2 centímetros y el que tenía 2,5 centímetros mide ahora solo 7 milímetros. En el último TAC, la disminución de los nódulos no ha variado casi nada. El oncólogo me dice que si los nódulos no aumentan, ya es algo positivo. No me puedo quejar de los efectos secundarios de la quimioterapia. No se me ha caído el pelo. No he tenido vómitos ni diarreas. Lo que si que he tenido son granos que me salían en una parte u otra del cuerpo pero, con una pomada, desaparecían después de unos días. Puedo darle gracias a Dios por todo ello ya que he podido llevar una vida normal de trabajo como sacerdote en una parroquia. Tengo que aceptar de todas maneras que no podré volver a Tanzania en un futuro próximo. Continuad rezando por mi.
Estoy trabajando en la Parroquia de Santa Eulalia de Vilapiscina a un cuarto de hora a pié de mi casa. Mosén Miquel Bada, el párroco, le pidió al Sr. Cardenal que me nombrase adscrito a su parroquia. Había trabajado con él cuando hice un año sabático en Barcelona estudiando Teología Espiritual. Cuando volví a Tanzania, la parroquia de Santa Eulalia de Barcelona y la mía de San José Mukasa de Mwanza nos convertimos en parroquias hermanas. Uno de los frutos de ese hermanamiento fue la adopción por parte de la parroquia de Santa Eulalia de la construcción de un Centro de Promoción Social que presenté a Manos Unidas. Este proyecto aprobado por Manos Unidas fue financiado por la parroquia de Santa Eulalia y las otras parroquias del arciprestazgo. Una representación formada por el párroco, otro sacerdote y varios miembros del Consejo Pastoral vinieron a Tanzania para la inauguración y bendición del Centro. Tengo la suerte de poder vivir con mi madre. Ella estaba en una residencia de ancianas cerca de casa. La residencia la llevan las monjas del Amor de Dios. Estaba muy contenta allí. Pero cuando vine a Barcelona por motivos médicos se vino a casa para estar conmigo y servirme con un amor de madre. A pesar de sus 84 años y sus achaques de salud lo consigue muy bien. Y esto es también una gracia de Dios.
Cuando te enteras que tienes un cáncer y tienes que cortar de golpe con el trabajo que estabas haciendo en Tanzania y volverte a Barcelona te llevas un buen susto. Pero hay que aceptar la voluntad de Dios y vivir el tiempo de vida que Dios quiere que vivas de la mejor manera posible. La espiritualidad del “día a día“ me ha ayudado a vivir gozosamente en estas nuevas circunstancias. Cada día es un regalo de Dios y hay que vivirlo con alegría lo mejor que se pueda. El futuro está en las manos de Dios.
Bueno, por hoy nada más. Me alegrarán vuestras noticias.
Un abrazo a todos.
Ramón Vicens

ITE-130. La nostra festa patronal

Mn. Miquel

A la sortida d’aquest nou número de la revista ITE, estarem a tocar de l’onze de febrer, la nostra festa patronal.
En aquesta data, la Verge Maria s'aparegué a Bernardette Soubirous, a la cova de Massabielle, en un poble del Pirineu anomenat Lourdes.
S'aparegué amb un vestit blanc, amb un llaç blau que cenyia la cintura, un rosari entre les mans i una rosa a cada peu.
La nena Bernardette tenia 14 anys, estava malalta d’asma, no sabia llegir ni escriure i, a pesar d’anar al catecisme de la parròquia, encara no havia fet la primera comunió, perquè el rector no la considerava suficientment preparada. Els seus pares vivien en una extrema pobresa i s’havien vist obligats a refugiar-se en el Cachot, la presó abandonada del poble.
Bernardette havia anat a buscar llenya al bosc amb una germana i una amiga. Era el mes de febrer, feia fred i s’havia d’escalfar la casa. Era l’onze de febrer de 1958 i la Verge se li aparegué en una gruta que servia de refugi pels animals, a la riba del riu Gave. Era la primera aparició.
La tercera aparició fou el 18 de febrer i la bonica Senyora, com deia Bernardette, li digué: “Vols fer-me la gràcia de venir aquí durant 15 dies?” La nena va contestar que sí i la bonica Senyora li va dir: “Jo no prometo fer-te feliç aquí a la terra, però sí en el cel”.
A la sisena aparició, el 21 de febrer, li va dir que resés pels pecadors.
A la octava aparició, el 24 de febrer la Verge li digué: “Penitència, penitència, penitència”.
A la tretzena aparició, el 2 de març, la Verge li va dir a la nena: “Digues als sacerdots que facin aquí una capella i que hi vinguin en processó”. Ella ho va explicar a l’abbé Peymerale, que era el rector de la parròquia de Sant Pere de Lourdes, i ell li va contestar: “Quin nom té aquesta Senyora que et mana dir aquestes coses?”
A la setzena aparició, el 25 de març, la nena, a instàncies de l’abbé Peymerale, li va preguntar com es deia a la bonica Senyora. Ella, amb un somriure li va dir: “Jo sóc la Immaculada Concepció”. Feia solament quatre anys que el Papa Pius IX havia declarat, en un 8 de desembre, el dogma de la Immaculada Concepció.
Ara ens toca a nosaltres, en aquest onze de febrer de 2009, honorar a aquesta bonica Senyora en la nostra festa patronal. I ho hem de fer de la manera més fervorosa i devota possible i també amb la màxima participació, tant a la solemne missa concelebrada d’aquest dia com en el triduum preparatori, que tindrà lloc en la missa dels dies precedents.
La Verge ens espera. Volem compartir tots junts una mateixa joia.

ITE-130. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

Actos en honor de la Virgen de Lourdes
Viernes día 6, lunes día 9 y martes día 10: a las 19,35 santo rosario y a las 20,00 santa misa con predicación a cargo del P. Pedro Martorell, prior del convento de los padres carmelitas de Badalona.
Miércoles, día 11: a las 8,25 santa misa. A las 19,35 santo rosario. A las 20,00 concelebración eucarística presidida por el arcipreste de Badalona Norte y párroco de la parroquia de Sant Francesc d’Assís, Mn. Jaume Aymar i Ragolta. Veneración a la Virgen de Lourdes.

Ropero parroquial
Estos días de tanto frío la gente que iba al ropero pedía sobre todo mantas, hasta el punto de agotar las existencias. Hicimos una llamada en las misas dominicales del domingo 18 de enero y, gracias a Dios, la respuesta fue muy buena, mucho mejor que la esperada, pues llegaron 49 mantas, algunas por estrenar, que ya ese han empezado a repartir.
Damos las gracias a todos los donantes y que el buen Dios se lo pague.

Exposición mayor del Santísimo
Tiene lugar todos los primeros viernes de mes a las 19,00. A las 19,25 rexo del santo rosario, a las 19,50 reserva del Santísimo y a las 20,00 celebración de la Eucaristía.

Colectas
En la colecta de Navidad para Cáritas Diocesana, lo recaudado fue 943 euros (156.901 pesetas).
En la colecta para la Ayuda a la Iglesia necesitada, que tuvo lugar los días 29 y 30 de noviembre, lo recaudado fue 1.124 euros (187.017 pesetas).

ITE-130. Notícies que fan pensar



Comentades per G.B.S.

Un nou president o un nou redemptor?
Gairebé tothom, tant els polítics de tots els partits com els ciutadans de diferents ideologies, han celebrat l’arribada del nou president dels Estats Units d’Amèrica amb entusiasme desbordat. Diversos factors han propiciat les bones expectatives. Per la seva capacitat retòrica, el seu origen ètnic i familiar o el desprestigi del seu antecessor, molta gent ha vist la seva arribada a la presidència talment com la vinguda d’un nou redemptor.
Aquest fervor s’ha manifestat principalment a Europa i molt especialment a Espanya i també a Catalunya, però es miren els fets amb una perspectiva irreal que sovint no es correspon exactament amb la situació veritable dels Estats Units on la influència d’alguns mitjans, la força de determinats grups de pressió, la inèrcia de la burocràcia, la cautela de la diplomàcia i altres elements seran decisius en el desenvolupament del mandat del president per sobre d’algunes de les seves afirmacions i promeses electorals més o menys contundents.
En l’afany d’acceptar tot allò que està relacionat amb el nou president, no hi ha hagut entre nosaltres cap comentari crític sobre el fet que en la cerimònia de presa de possessió fes el jurament sobre una bíblia i que en el seu discurs parlés de Déu en repetides ocasions, tot i que aquest és un tema que actualment causaria molta controvèrsia a casa nostra si un polític parlés així en un discurs tan important.
El nou president ha caigut bé a tothom i alguns encara no saben ben bé el perquè. El temps, la història, ens farà veure de veritat quina és la seva autèntica vàlua, però, potser per començar a conèixer-lo bé convé que ens fixem en que. encara no havien passat vint-i-quatre hores del seu primer discurs com a president, amb tantes apel•lacions a la divinitat, que ja va prendre algunes decisions importants: va anunciar el tancament de la presó de Guantánamo i el replantejament de la presència militar a l’Irak, però també va concedir importants subvencions a organitzacions que promouen l’avortament i va aprovar la legalització de l’experimentació amb embrions humans.
Va acabar el discurs dient: “Que Déu beneeixi els Estats Units!”. Doncs bé, que així sigui.

ITE-130. La Humanae Vitae, una profecia científica

Josep Maria Simón Castellví
President de la Federació Internacional de les Associacions de Metges Catòlics (FIAMC)

La Federació Internacional de les Associacions de Metges Catòlics (FIAMC) que tinc l’honor de presidir ha publicat recentment un document oficial per commemorar el quarantè aniversari de la Carta Encíclica Humanae Vitae del papa Pau VI, de venerada memòria. Es tracta d’un text molt tècnic, llarg, de cent pàgines, amb tres-centes citacions bibliogràfiques, la major part de revistes mèdiques especialitzades.
El document ha vist la llum després de molts mesos de recerca i d’intensa tasca de recollida de dades. És de justícia recordar la persona que n’ha tingut cura, el suís Dr. Rudolf Ehmann, que ha dedicat a la seva redacció exactament els mateixos mesos d’una gestació. No s’havia fet mai quelcom semblant des del punt de vista mèdic, donada la manera de treballar i d’escriure a què estem acostumats nosaltres els metges. A més a més, el text original alemany és bell i ben escrit. Quines són les seves claus de lectura? Diu quelcom de nou a l’Església i a la societat? S’ha de considerar com una perícia qualificada amb vista a avaluar aspectes importants de la contracepció. Escrit amb tots els requisits científics, sense cap mena de complex d’inferioritat enfront de qualsevol debat d’obstetrícia i de ginecologia, arriba a dues conclusions que no haurien de passar de llarg ni en l’Església ni fora d’ella.
En primer lloc, demostra de manera irrefutable que la píndola denominada anovulatòria més utilitzada en el món industrialitzat, la que té baixes dosis d’hormones estrògenes i progestàgenes, funciona en molts casos amb un veritable efecte antiimplantatori, és a dir, avortiu, posat el fet que expel•leix un diminut embrió humà. L’embrió, també en els seus primers dies, és quelcom divers d’un òvul o cèl•lula germinal femenina. L’embrió té un creixement continu, coordinat, gradual, d’una tal força que, si no hi ha quelcom que li ho impedeixi, acaba sortint del si matern transcorreguts nou mesos, disposat a devorar litres de llet. Aquest efecte anti-implantatori és admès per la literatura científica. Es parla, fins i tot, sense pudor, de taxa de pèrdua embrionària. Curiosament, però, aquesta informació no arriba al gran públic. La coneixen els investigadors i és present en els prospectes dels productes farmacèutics adreçats a evitar l’embaràs.
Un altre aspecte interessant concerneix els efectes ecològics devastadors de les tones d’hormones per any expulsades a l’ambient. Tenim dades suficients per afirmar que un dels motius de cap manera menyspreable de la infertilitat masculina a Occident (amb cada vegada menys espermatozous en l’home) és la contaminació ambiental provocada pels productes de la “píndola”. Ens trobem davant d’un efecte antiecològic clar que requereix ulteriors explicacions de part dels fabricants. Són coneguts per tothom els altres efectes secundaris de les combinacions entre estrògens i progestàgens. La mateixa Agència Internacional de Recerca del Càncer (International Agency for Research on Cancer), amb seu a Lió, Agència de l’Organització mundial de la salut (OMS), en el seu comunicat a la premsa de 29 de juliol del 2005, havia ja constatat la carcinogenicitat dels preparats orals de combinats estrogeno-progestàgens i els havia classificat en el grup 1 dels agents cancerígens.
El que és trist en tot aquest afer és que, si es tracta de regular la fertilitat, aquests productes no són necessaris. Els mitjans naturals de regulació de la fertilitat (“NFP” o Natural Family Planning) són igualment eficaços i, a més, respecten la naturalesa de la persona.
En aquest seixantè aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home es pot dir que els mitjans contraceptius violen, com a mínim, cinc drets importants: el dret a la vida, el dret a la salut, el dret a l’educació, el dret a la informació (llur difusió té lloc en detriment de la informació sobre els mitjans naturals) i el dret a la igualtat entre els sexes (el pes dels contraceptius recau gairebé sempre sobre la dona).
La FIAMC s’ha compromès amb la ciència i la veritat des dels seus orígens. Per això estudiem i remarquem tant l’efecte principal com els efectes secundaris d’aquests fàrmacs. La clau de la nostra antropologia no rau, però, només en el fet que examinem els productes avortius que tenen efectes secundaris consistents o que són, fins i tot, inútils. Nosaltres anem molt més enllà.
La sexualitat és un do meravellós de Déu als cònjuges. Els uneix tant, que qualsevol element extern que s’interposi entre ells, és un tercer sense drets. Els cònjuges es donen totalment l’un a l’altre, inclosa la pròpia capacitat generativa. Si una nova vida no és possible per motius greus, forma part també de la intimitat conjugal utilitzar els períodes no fecunds de la dona per tenir relacions que han de ser sempre satisfactòries per ambdós i unir-los cada vegada més. A tots aquells que veuen alguns documents de l’Església com a compendis de prohibicions, els demanaria vivament que llegissin els codis civils, penals o mercantils dels països occidentals. Allí sí que n’hi ha de prohibicions! No discuteixo la seva oportunitat, però crec que aquells mateixos codis es basen sobre premisses fonamentals de la llibertat personal i de comerç que cerquen la felicitat de les persones i l’eficiència de les societat i que, en definitiva, justifiquen algunes prohibicions. L’Església té una gran estima de la sexualitat i crec que, si s’adquireixen una formació i uns hàbits correctes, la vida és més fàcil i hom jutja positivament alguns límits que, efectivament, existeixen.
Nosaltres, els metges catòlics som plenament conscients que cal invertir molt més en la maternitat. A més, també en recursos humans, en l’educació i en recursos financers. La doctrina de la Humanae Vitae és poc seguida, entre d’altres motius, perquè en el seu temps massa metges no l’acceptaren. La pregunta oposada ens pot ajudar a veure com en fou de profètic Pau VI. ¿Si hagués acceptat la “píndola” avui hauríem pogut prescriure conscientment alguns productes que sabem que són antiimplantatoris? El prestigi del metge li consent d’oferir amb autoritat als cònjuges alternatives a la contracepció. La relació entre metge i pacient és tan forta que difícilment es trenca, fins i tot si s’hi interposa un teòleg dissident. Per aconseguir aquesta finalitat cal, però, formar i informar més i millor els metges sobre la fertilitat. Crec que nosaltres, els metges catòlics, continuarem desenvolupant amb aquest sentit la nostra professió. Nogensmenys, un cop vista la situació actual −amb progressos molt lents, moltes reticències i milions de persones implicades− goso demanar respectuosament a l’Església que institueixi una comissió especial per a l’Humanae Vitae.

ITE-130. Renunciar és triar

Sara Antoja Xirau

Triem, cada dia, grans i petites coses, escollim, decidim les nostres accions, respecte els objectes, les persones, la vida. La nostra vida present és el producte de les nostres bones o males eleccions, som producte d’una gran tria que s’ha conformat a partir de centenars de milions de petites. Poder triar entre diferents opcions és atractiu, és un dret reivindicat sovint.
Però, certament, en cada tria que fem renunciem a mil possibilitats. Triar es un acte de renúncia gairebé absoluta, perquè acostumem a pensar més en allò que no hem triat, els camins que mai sabrem on ens haurien portat. Per això triar és molt cansat però és vital, perquè la nostra vida present i la nostra vida futura no tindria sentit si no haguéssim triat un camí.
Ara girem-ho al revés: renunciar és triar. A vegades hi ha persones amb les quals s’ha compartit moments molt especials però les relacions amb elles han anat agafant un caire que no satisfà i més aviat fa patir. És llavors quan s’ha de saber renunciar a elles triant el propi benestar. Altres vegades es tenen massa coses i no es poden gestionar totes per manca de temps. Es vol fer-ho tot però s’han d’establir prioritats i renunciar a aquella que menys aporta o que és menys significativa i, per tant, s’ha de triar.
Triar és arriscat. El problema està en la por a equivocar-se, a la culpabilitat que comportaria fer-ho “malament”. Aquest risc genera a vegades una angoixa o una por tan intenses que pot resultar paralitzant. Els fantasmes que ens atemoreixen en el procés de tria acostumen a ser, entre d’altres, el desig de ser omnipotent, de tenir llibertat total i la dolorosa realitat limitada. Està clar que no podem triar tot el que volem, una sèrie de condicionants socials, econòmics, culturals, etc., limiten la nostra tria. Però és necessari saber mantenir aquesta sensació de llibertat per triar tot i tenir aquestes limitacions. Triar, si sé assumir la meva tria, no hipoteca la meva llibertat sinó que em permet exercitar-la: fer-me més lliure.
Triar comporta valorar, establir prioritats i comprometre’s amb allò que s’ha escollit. Triant alguna cosa estic triant ser algú. Això és molt important, perquè les nostres tries ens personalitzen, fins i tot amb el risc que, equivocant-nos, ens puguin despersonalitzar. Influïts per les necessitats, a vegades compulsives, pels desitjos, per les expectatives dels altres, pels premis o càstigs, per les culpabilitats o per les pors i angoixes, l’acte de triar és molt humà. Cal que, siguin quines siguin les influències, es dugui a terme perquè sinó no ens equivocaríem i, en conseqüència, no aprendríem a viure.
És important ser un mateix, triar la pròpia vida, no només per a la pròpia coherència, autonomia, llibertat i benestar, sinó també perquè, si no es viu la pròpia vida, furtivament es viurà la dels altres. Conscient o inconscientment s’envairà els altres, se’ls manipularà, se’ls suplantarà i, per curar la frustració de no decidir sobre la pròpia vida, s’estarà vivint de la realització dels propis desitjos en els altres. Triant la pròpia vida es respecta la tria de l’altre, la capacitat de l’altre de ser diferent, d’escollir la seva pròpia. És la pedagogia del respecte a l’altre, ja que, només a través de la diferència, un es pot vincular amb un altre com a ens extern.

ITE-130. Proyecto BIBLIOTECAULAS de Zacapa

La Fundación Guadalupe ha puesto en marcha el Proyecto BIBLIOTECAULAS en Zacapa (Honduras). La Fundación Guadalupe es una corporación sin fines de lucro oficialmente registrada en la República de Honduras y su objetivo primordial es la promoción y el desarrollo de personas que viven en áreas rurales del país. Para lograr su objetivo de asistir a poblaciones de alto riesgo social, la fundación promueve proyectos bajo el liderazgo del P. Enrique Silvestre, un sacerdote misionero español que vive en la zona rural de Honduras desde hace 37 años.
El 77% de la población de Honduras, que sobrepasa los siete millones de habitantes, vive en condiciones de extrema pobreza: escasos servicios públicos, infraestructuras inadecuadas y con problemas sociales significativos. El mayor índice de pobreza se concentra en los departamentos de Intibuca, Lempira, Valle, La Paz, Santa Bárbara, Ocotepeque, Choluteca, Gracias a Dios y en las zonas rurales de Francisco Morazán. La pobreza y la miseria aumentado en el país como consecuencia del desempleo y subempleo. Las familias no encuentran un trabajo digno para mantenerse.
La BIBLIOTECAULA es una biblioteca móvil que permite llevar de aula en aula libros infantiles, para recreación y formación de los niños. Asimismo desarrolla en los profesores el uso del programa que favorece el hábito de la lectura y la escritura. En el proyecto se pretende proporcionar bibliotecas con literatura infantil de calidad a las aulas de niños de primaria, para que sirvan como base a programas de lectura silenciosa sostenida y de lectura en voz alta, promoviendo el concepto de la lectura por placer y del crecimiento personal y de ayuda a los niños gracias a la afición a los libros. Este tipo de programas mejoran significativamente los niveles de lectura, lo que tiene como consecuencia mejorías en las facultades de escribir y de escuchar, y en los conocimientos gramaticales y ortográficos. Puesto que la alfabetización es un fundamento básico del desarrollo educativo, los bajos niveles de lectura han contribuido a la ineficiencia del sistema de educación primaria.
Los libros escogidos para cada BIBLIOTECAULAS ponen énfasis en la ficción aunque se incluyen otros temas, apropiados para la edad, de calidad literaria y de producción, con excelentes ilustraciones y formatos atractivos.
Cabe destacar que las BIBLIOTECAULAS se intercambian entres las escuelas participantes y con eso se enriquece el acervo bibliográfico.
El objetivo general del proyecto es apoyar la formación de lectores, lo que se pretende a través de actividades como la distribución de colecciones de libros infantiles que permitan garantizar el acceso de los niños y niñas a libros que correspondan a sus intereses y que tengan calidad literaria. Los objetivos específicos son: despertar el interés por la lectura, lograr que la lectura se perciba como una actividad placentera y apoyar el incremento del nivel de lectura en los estudiantes.
Los beneficiarios del proyecto serán 11 escuelas, de las cuales 2 son del casco urbano y 9 de aldeas, con un total de 1.622 alumnos y 44 maestros.
La práctica ha determinado que con una BIBLIOTECAULA se puede atender un máximo de cinco aulas. Cada una tiene 76 libros y un mueble librero para cubrir hasta 5 grupos.
El costo estimado del proyecto (libros más muebles) es de 5.676 euros.
La Fundación Guadalupe y Pastoral Social de la Parroquia de San Pedro de Zacapa se hacen responsables de la capacitación y del seguimiento del proyecto.
El responsable del proyecto es el P. Enrique Silvestre cuya dirección es: Fundación Guadalupe, Barrio El Centro, Contiguo a Casa Cural, Zacapa, Santa Bárbara (Honduras). Fax: 504 664 5137. Correo electrónico: agramunherrero@yahoo.com.
En España, el proyecto está impulsado por la Associació Internacional de Voluntariat que se encuentra en la calle Pere Vergés, 1, 08020 Barcelona; teléfono 932 788 024; correo electrónico: voluntariat@aiv.es; web: www.aiv.es. Quienes quieran colaborar económicamente pueden dirigirse directamente a esta entidad.

ITE-130. Racó literari

per Judith Monés Llivina

Historia de un alma
Bajo el título “Historia de un alma”, libro publicado por primera vez al año de la muerte de Santa Teresa del Niño Jesús y de la Santa Faz, se recogen la biografía y las memorias espirituales de Thérèse Martin.
Desde entonces “Historia de un alma”, la autobiografía de recuerdos, experiencias y testimonios que Teresita escribió por orden de su superiora monástica, se ha convertido en todo un clásico imprescindible de la mejor literatura espiritual y en obra clave en la conversión, vocación y consagración de muchas personas.
“Historia de un alma” ha sido traducida a más de 60 idiomas, y el libro ha llegado a ser venerado también por otras religiones.
Santa Teresa del Niño Jesús nos habla de la infancia espiritual, que consiste en hacerse enteramente niño ante Dios y ante los hombres. No por un espíritu aniñado, ingenuo o enfermizo, no por infantilismo y pura ingenuidad, sino por el amor, la humildad, la sencillez, el candor, la confianza, el abandono filial y la ausencia absoluta de toda clase de complicaciones en la vida espiritual.
Ella fue y es en la Iglesia el amor. Escribe en su autobiografía: “En la caridad descubrí el quicio de mi vocación. Entendí que la Iglesia tiene un corazón y que este corazón está ardiendo de amor. Entendí que sólo el amor es el que impulsa a obrar a los miembros de la Iglesia. Entonces, llena de alegría desbordante, exclamé: ¡Oh Jesús, amor mío, por fin he encontrado mi vocación: mi vocación es el amor. En el corazón de la Iglesia, que es mi madre, yo seré el amor”.
Antología de frases:
— Cada vez que queremos amar, estamos ya amando... Sé el amor de un corazón enamorado”.
— Cuando no encuentres más que vacío en lo más hondo de ti mismo, cuando tengas la sensación de que el amor te ha dejado caer, cuando no tengas ganas de nada...entonces Dios se hace tu corazón, entonces Dios te regala su amor.
— Dios no tiene necesidad de nuestras obras, sino de nuestro amor...Yo he elegido hacer amar al Amor.
— Me ha falta tan solo tu mirada, ¡vivo de amor!... Todo lo que ocurre en el mundo, ocurre en el corazón de quien ama.
— La santidad no consiste en este o aquel ejercicio, sino en una disposición del corazón que nos hace ser humildes y pequeños en los brazos amorosos de Dios.
— Una sola cosa deseo: la voluntad de Dios... Quiero todo lo que Dios me dé. Y es que, no en vano, el lema de su vida fue amar al Señor y hacerlo amar.
(Fuente: ECCLESIA Digital)

ITE-130. Va de contes: L’ase amb pell de lleó

Adaptació d'una faula d’Isop
Un dia, un ase anava caminant pel bosc i es va trobar un farcell al mig del camí. Primer va mirar-se’l amb por per si hi havia alguna bestiola a dins. Però, en veure que no es movia, es va atrevir a acostar-s’hi i ensumar-lo. Tothom sap que els ases no tenen massa bon olfacte, així que, per molt que feia entrar aire amb força per les seves foses nasals, no hi havia manera d’identificar què hi havia dins del farcell.
Finalment va estirar la pota i amb molt de compte va començar a retirar la tela i... sorpresa! Va descobrir que el farcell contenia una pell de lleó. El més probable era que algun caçador se l’havia deixat sense adonar-se’n. L’ase es va posar molt content i es va vestir amb la pell mentre exclamava:
─ Magnífic! Just el que buscava! Ara sí que la gent no es burlarà de mi!
I tot seguit se’n va anar a admirar el seu reflex a l’aigua d’una font propera.
─ Ara sóc un lleó! Ensenyaré a tothom a no riure’s de mi mai més!
I dit això, l’ase es va encaminar cap al bosc amb aires de superioritat.
El primer animal que es va trobar va ser un porc senglar. Quan va veure el fals lleó, el pobre senglar es va espantar de tal manera que va sortir cames ajudeu-me, es va estavellar contra un arbre i va caure perdent el sentit.
─ Que divertit!─ va exclamar l’ase tot satisfet de la seva disfressa.
Poc després, es va creuar amb una guineu que, en veure’l, es va quedar petrificada de terror.
─ Senyor lleó! Vós sou un animal digne i noble! Us ho suplico! No em devoreu!─ va implorar la guineu.
L’ase-lleó va fer un gest brusc com si anés a atrapar-la i la guineu va fugir corrents tota esglaiada.
En poc temps, a tot el bosc hi regnava una gran confusió a causa d’aquest fals lleó. Atemorits, els micos no paraven quiets massa estona a la mateixa branca i els conills no s’atrevien a sortir dels seus caus.
─ Que bé que m’ho estic passant!─ deia l’ase per a ell mateix─ Si rugís com un lleó encara els faria més por!
I es va posar a rugir... o com a mínim això pensava ell! Perquè el seu rugit semblava més aviat un bram!
─ Escolteu! El lleó no rugeix sinó que brama!─ va exclamar un ós rentador─ No és un lleó, sinó un ase disfressat de lleó!
I fou així com els animals del bosc descobriren l’engany de l’ase. Perquè una disfressa pot amagar un ase, però no les seves paraules.

ITE-130. Defunció

El dia 20 de gener va morir la senyora Agustina Jordà Noguera. Tenia 97 anys i era la subscriptora més antiga de la revista ITE. Va ser una cristiana lleial i una esposa, mare, àvia i besàvia exemplar.
Que Déu la tingui a la Glòria.

ITE-130. Finestra jove

Pregària tot caminant
per
llmb


21. AMB VIDA DE FAMÍLIA
Conec expressions que fan pensar: “Uf, els pares! No entenen res de res, Estan passats de moda. Casa meva és com un camp de concentració. Em tracten com si fos un nen”.
Més d’una vegada també somnio amb la meva família ideal. Aquella que jo aspiro a formar. I penso com m’agradaria que em tractessin els fills. Així hauria de tractar jo avui els meus pares.
La vida de família, que reuneix sota el mateix sostre pares i fills, ha d’estar presidida per l’harmonia; i l’harmonia només s’aconsegueix si és un lloc de posada en comú.
Posada en comú d’il•lusions i de decepcions, d’alegries i de sofriments, de victòries i de fracassos, de guanys i de pèrdues.
El fons de tota la vida de família és l’amor, l’estimació de cada u per cadascun dels altres membres. Però una estimació esclatant, oberta, sincera, comunicativa, que empenyi a aquesta posada en comú.
Senyor, tinc la meva idea de la família que, ara i després, m’agradaria convertir en fets. Fes que vegi clar aquest objectiu i que trobi el camí per fer-lo realitat.
Ajuda’m a ser membre actiu i engrescador de la meva família.

ITE-130. Què deiem ara fa 10 anys?

El número 70 de la revista ITE de gener-febrer de 1999 va significar un canvi molt important en la seva presentació. Es va iniciar una etapa en que la revista es confeccionava integrament en una impremta professional. Això va significar una millora inqüestionable en la qualitat de la presentació, però també un sacrifici econòmic molt important per part dels anunciants i benefactors. S’estrenava també el nou format A4.
A la portada, sota el títol “Un pas endavant”, s’explicava el canvi d’imatge de la revista i s’anunciava el “Tema clau” dedicat a l’Any internacional de les persones d’edat. Les opinions sobre aquest tema els signaven Salut Camps Russinés, Directora Tècnica i de Comunicació d’Amics de la Gent Gran; Margarita Gómez Salazar, ama de casa; Joan Viñas Bona, exlocutor de ràdio i televisió i coordinador interdiocesà de Vida Creixent; Enric Muros Veil, empresari; Montserrat Torres Vinyals, àvia; i Teodoro Pascual Durich, sociólogo.
La frase de “Llum i aliment, les paraules de la Bíblia” era del llibre de Siràcida, 25, 4-6.
El tema de “Notícies que fan pensar” de G.B.S. era “La solidaritat està de moda”.
Vicenç Benedicto signava l’article “Onze de febrer, la patrona de la nostra parròquia”.
Es publicava un nou fragment de l’encíclica “Tertio milennio adveniente”.
Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava una pàgina.
A la secció “Correspondència Missionera” es comentava una carta enviada per Sor Maria Pons des de Madagascar.
S. Antoja i M. Ruiz signaven un artícle titulat “El complicado problema de la droga”,.
L’escrit de Mn. Miquel tenia el títol: “Lourdes y el Rosario”.
La Informació parroquial, el Diccionario de pensamientos” la secció “Què dèiem ara fa 10 anys?” i l’ITEglífico completaven el número, que en la darrera pàgina estrenava la secció “Bloc de notes” on hi havia diversos anuncis relacionats amb les activitats del Grup Missioner.

ITE-130. L'acudit

─ El telefono per dir-li que el meu fill avui no pot anar a l’escola perquè està malalt.
─ Perdoni, però amb qui parlo?
─ Amb el meu pare.

ITE-130. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao

“Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin”. Amb aquesta declaració l’apòstol Pere va començar un discurs a la casa d’un centurió, a Cesàrea, i l’Esperit Sant va baixar sobre tots els qui l’escoltaven. La majoria eren pagans que després van ser batejats per ordre del mateix Pere. Com es deia el centurió propietari de la casa on van succeir aquests fets?
A - Corneli
B - Ananies
C – Longinos
D - Timoteu

Si no recordes la resposta, hauràs de repassar el capítol 10 dels Fets dels Apòstols. Després, la pots comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.

ITE-130. ITEglífico

E.F.

La respuesta a este jeroglífico es el nombre del país donde se encuentra Zacapa, la población en la que la Fundación Guadalupe está instalando las bibliotecas móviles llamadas Biblioteaculas.

fama - metal precioso (en catalán) + persistes

Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-130. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: A
Solución al ITEglífico: HONDURAS