President de la Federació Internacional de les Associacions de Metges Catòlics (FIAMC)
La Federació Internacional de les Associacions de Metges Catòlics (FIAMC) que tinc l’honor de presidir ha publicat recentment un document oficial per commemorar el quarantè aniversari de la Carta Encíclica Humanae Vitae del papa Pau VI, de venerada memòria. Es tracta d’un text molt tècnic, llarg, de cent pàgines, amb tres-centes citacions bibliogràfiques, la major part de revistes mèdiques especialitzades.
El document ha vist la llum després de molts mesos de recerca i d’intensa tasca de recollida de dades. És de justícia recordar la persona que n’ha tingut cura, el suís Dr. Rudolf Ehmann, que ha dedicat a la seva redacció exactament els mateixos mesos d’una gestació. No s’havia fet mai quelcom semblant des del punt de vista mèdic, donada la manera de treballar i d’escriure a què estem acostumats nosaltres els metges. A més a més, el text original alemany és bell i ben escrit. Quines són les seves claus de lectura? Diu quelcom de nou a l’Església i a la societat? S’ha de considerar com una perícia qualificada amb vista a avaluar aspectes importants de la contracepció. Escrit amb tots els requisits científics, sense cap mena de complex d’inferioritat enfront de qualsevol debat d’obstetrícia i de ginecologia, arriba a dues conclusions que no haurien de passar de llarg ni en l’Església ni fora d’ella.
En primer lloc, demostra de manera irrefutable que la píndola denominada anovulatòria més utilitzada en el món industrialitzat, la que té baixes dosis d’hormones estrògenes i progestàgenes, funciona en molts casos amb un veritable efecte antiimplantatori, és a dir, avortiu, posat el fet que expel•leix un diminut embrió humà. L’embrió, també en els seus primers dies, és quelcom divers d’un òvul o cèl•lula germinal femenina. L’embrió té un creixement continu, coordinat, gradual, d’una tal força que, si no hi ha quelcom que li ho impedeixi, acaba sortint del si matern transcorreguts nou mesos, disposat a devorar litres de llet. Aquest efecte anti-implantatori és admès per la literatura científica. Es parla, fins i tot, sense pudor, de taxa de pèrdua embrionària. Curiosament, però, aquesta informació no arriba al gran públic. La coneixen els investigadors i és present en els prospectes dels productes farmacèutics adreçats a evitar l’embaràs.
Un altre aspecte interessant concerneix els efectes ecològics devastadors de les tones d’hormones per any expulsades a l’ambient. Tenim dades suficients per afirmar que un dels motius de cap manera menyspreable de la infertilitat masculina a Occident (amb cada vegada menys espermatozous en l’home) és la contaminació ambiental provocada pels productes de la “píndola”. Ens trobem davant d’un efecte antiecològic clar que requereix ulteriors explicacions de part dels fabricants. Són coneguts per tothom els altres efectes secundaris de les combinacions entre estrògens i progestàgens. La mateixa Agència Internacional de Recerca del Càncer (International Agency for Research on Cancer), amb seu a Lió, Agència de l’Organització mundial de la salut (OMS), en el seu comunicat a la premsa de 29 de juliol del 2005, havia ja constatat la carcinogenicitat dels preparats orals de combinats estrogeno-progestàgens i els havia classificat en el grup 1 dels agents cancerígens.
El que és trist en tot aquest afer és que, si es tracta de regular la fertilitat, aquests productes no són necessaris. Els mitjans naturals de regulació de la fertilitat (“NFP” o Natural Family Planning) són igualment eficaços i, a més, respecten la naturalesa de la persona.
En aquest seixantè aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home es pot dir que els mitjans contraceptius violen, com a mínim, cinc drets importants: el dret a la vida, el dret a la salut, el dret a l’educació, el dret a la informació (llur difusió té lloc en detriment de la informació sobre els mitjans naturals) i el dret a la igualtat entre els sexes (el pes dels contraceptius recau gairebé sempre sobre la dona).
La FIAMC s’ha compromès amb la ciència i la veritat des dels seus orígens. Per això estudiem i remarquem tant l’efecte principal com els efectes secundaris d’aquests fàrmacs. La clau de la nostra antropologia no rau, però, només en el fet que examinem els productes avortius que tenen efectes secundaris consistents o que són, fins i tot, inútils. Nosaltres anem molt més enllà.
La sexualitat és un do meravellós de Déu als cònjuges. Els uneix tant, que qualsevol element extern que s’interposi entre ells, és un tercer sense drets. Els cònjuges es donen totalment l’un a l’altre, inclosa la pròpia capacitat generativa. Si una nova vida no és possible per motius greus, forma part també de la intimitat conjugal utilitzar els períodes no fecunds de la dona per tenir relacions que han de ser sempre satisfactòries per ambdós i unir-los cada vegada més. A tots aquells que veuen alguns documents de l’Església com a compendis de prohibicions, els demanaria vivament que llegissin els codis civils, penals o mercantils dels països occidentals. Allí sí que n’hi ha de prohibicions! No discuteixo la seva oportunitat, però crec que aquells mateixos codis es basen sobre premisses fonamentals de la llibertat personal i de comerç que cerquen la felicitat de les persones i l’eficiència de les societat i que, en definitiva, justifiquen algunes prohibicions. L’Església té una gran estima de la sexualitat i crec que, si s’adquireixen una formació i uns hàbits correctes, la vida és més fàcil i hom jutja positivament alguns límits que, efectivament, existeixen.
Nosaltres, els metges catòlics som plenament conscients que cal invertir molt més en la maternitat. A més, també en recursos humans, en l’educació i en recursos financers. La doctrina de la Humanae Vitae és poc seguida, entre d’altres motius, perquè en el seu temps massa metges no l’acceptaren. La pregunta oposada ens pot ajudar a veure com en fou de profètic Pau VI. ¿Si hagués acceptat la “píndola” avui hauríem pogut prescriure conscientment alguns productes que sabem que són antiimplantatoris? El prestigi del metge li consent d’oferir amb autoritat als cònjuges alternatives a la contracepció. La relació entre metge i pacient és tan forta que difícilment es trenca, fins i tot si s’hi interposa un teòleg dissident. Per aconseguir aquesta finalitat cal, però, formar i informar més i millor els metges sobre la fertilitat. Crec que nosaltres, els metges catòlics, continuarem desenvolupant amb aquest sentit la nostra professió. Nogensmenys, un cop vista la situació actual −amb progressos molt lents, moltes reticències i milions de persones implicades− goso demanar respectuosament a l’Església que institueixi una comissió especial per a l’Humanae Vitae.
