ITE-130. Renunciar és triar

Sara Antoja Xirau

Triem, cada dia, grans i petites coses, escollim, decidim les nostres accions, respecte els objectes, les persones, la vida. La nostra vida present és el producte de les nostres bones o males eleccions, som producte d’una gran tria que s’ha conformat a partir de centenars de milions de petites. Poder triar entre diferents opcions és atractiu, és un dret reivindicat sovint.
Però, certament, en cada tria que fem renunciem a mil possibilitats. Triar es un acte de renúncia gairebé absoluta, perquè acostumem a pensar més en allò que no hem triat, els camins que mai sabrem on ens haurien portat. Per això triar és molt cansat però és vital, perquè la nostra vida present i la nostra vida futura no tindria sentit si no haguéssim triat un camí.
Ara girem-ho al revés: renunciar és triar. A vegades hi ha persones amb les quals s’ha compartit moments molt especials però les relacions amb elles han anat agafant un caire que no satisfà i més aviat fa patir. És llavors quan s’ha de saber renunciar a elles triant el propi benestar. Altres vegades es tenen massa coses i no es poden gestionar totes per manca de temps. Es vol fer-ho tot però s’han d’establir prioritats i renunciar a aquella que menys aporta o que és menys significativa i, per tant, s’ha de triar.
Triar és arriscat. El problema està en la por a equivocar-se, a la culpabilitat que comportaria fer-ho “malament”. Aquest risc genera a vegades una angoixa o una por tan intenses que pot resultar paralitzant. Els fantasmes que ens atemoreixen en el procés de tria acostumen a ser, entre d’altres, el desig de ser omnipotent, de tenir llibertat total i la dolorosa realitat limitada. Està clar que no podem triar tot el que volem, una sèrie de condicionants socials, econòmics, culturals, etc., limiten la nostra tria. Però és necessari saber mantenir aquesta sensació de llibertat per triar tot i tenir aquestes limitacions. Triar, si sé assumir la meva tria, no hipoteca la meva llibertat sinó que em permet exercitar-la: fer-me més lliure.
Triar comporta valorar, establir prioritats i comprometre’s amb allò que s’ha escollit. Triant alguna cosa estic triant ser algú. Això és molt important, perquè les nostres tries ens personalitzen, fins i tot amb el risc que, equivocant-nos, ens puguin despersonalitzar. Influïts per les necessitats, a vegades compulsives, pels desitjos, per les expectatives dels altres, pels premis o càstigs, per les culpabilitats o per les pors i angoixes, l’acte de triar és molt humà. Cal que, siguin quines siguin les influències, es dugui a terme perquè sinó no ens equivocaríem i, en conseqüència, no aprendríem a viure.
És important ser un mateix, triar la pròpia vida, no només per a la pròpia coherència, autonomia, llibertat i benestar, sinó també perquè, si no es viu la pròpia vida, furtivament es viurà la dels altres. Conscient o inconscientment s’envairà els altres, se’ls manipularà, se’ls suplantarà i, per curar la frustració de no decidir sobre la pròpia vida, s’estarà vivint de la realització dels propis desitjos en els altres. Triant la pròpia vida es respecta la tria de l’altre, la capacitat de l’altre de ser diferent, d’escollir la seva pròpia. És la pedagogia del respecte a l’altre, ja que, només a través de la diferència, un es pot vincular amb un altre com a ens extern.