Aida Bets
Segons ell mateix havia explicat, Roger Louis Schutz-Marsauche, nascut el 2 de maig de 1915, fill d’un pastor evangèlic suís, era estudiant de teologia quan es va sentir mogut, l’any 1940, a construir una vida comunitària en la que la reconciliació segons l’Evangeli, la senzillesa i la bondat de cor serien viscudes en una realitat concreta. Es va instal·lar a Taizé, a la regió francesa de Borgonya, molt a prop de Cluny, un gran monestir catòlic. Tenia 25 anys i va escollir França perquè era el país de la seva mare. Havia estat malalt durant anys per una tuberculosis pulmonar i va tenir prou temps per reflexionar sobre aquesta idea.
La seva àvia materna va ser una dona de fe sòlida, cristiana evangèlica, i durant la Primera Guerra Mundial, mentre els seus tres fills combatien al front, va obrir la seva casa per rebre a refugiats, ancians, dones i nens, sense mirar quina era la seva religió o la seva nacionalitat. Patia perquè els cristians es mataven entre ells i resava demanant la reconciliació i el final de la guerra. Segurament Roger es va sentir marcat per aquest exemple.
Amb l’ajut d’un petit préstec, Roger va comprar a Taizé una casa abandonada i va demanar a Geneviève, una de les seves germanes, que s’hi instal·lés amb ell, per acollir a refugiats de la Segona Guerra Mundial. Els primers temps van ser d’una gran escassetat perquè no tenien aigua corrent, i l’anaven a buscar a un pou del poble. El menjar era tan modest que gairebé sempre consistia en sopa feta amb farina de blat de moro que compraven a baix preu en un molí de la zona.
Roger solia resar tot sol, sovint al bosc, per evitar que els refugiats que acollia no es sentissin incòmodes si eren jueus o agnòstics. Geneviève els explicava als que eren creients, que, si volien resar, ho fessin a la seva habitació.
Els seus pares patien perquè creien, amb raó, que en Roger i la Geneviève s’exposaven a perills, i van demanar a un amic, que era oficial retirat de l’exèrcit francès, que els protegís. Aquest, a la tardor de 1942 els va avisar que havien estat descoberts i els va ajudar a marxar. Roger va tornar l’any 1944 i no ho va fer sol: un petit grup de joves es va unir a ell per començar junts una vida en comú.
L’any 1945 es va formar en aquella regió una associació per tenir cura dels nens que la guerra havia deixat sense família i va demanar a la comunitat de Taizé que acollís alguns d’aquests infants. Roger va pensar que una comunitat de només homes no podia fer bé aquesta tasca i va convèncer la seva germana perquè tornés per ocupar-se’n.
Molt a prop de Taizé hi havia un camp de presoners de guerra alemanys i Roger va aconseguir que els interns tinguessin permís per passar els diumenges amb ells.
Poc a poc, acudien homes joves de diferents confessions cristianes, que es volien unir a la comunitat. Allò que es va iniciar com un humil refugi, es va convertir en una comunitat ecumènica. El dia de Pasqua de 1949, al petit temple romànic del poble, set germans van fer la primera cerimònia de compromís, per tota la vida, en el celibat, la vida en comú i un estil de vida de gran senzillesa.
Després d’un recés molt llarg, a les acaballes de 1952, el germà Roger va escriure la Regla de Taizé, que recull “tot el que és essencial per a la vida en comú”.
En tots els seus anys d’història, la comunitat de Taizé s’ha desenvolupat fins arribar a tenir actualment un centenar de membres que procedeixen de trenta països i que són catòlics o de diversos orígens evangèlics. Per la seva pròpia existència, la comunitat és un signe concret de reconciliació entre cristians dividits i pobles separats.
La comunitat no accepta cap donatiu i els germans es guanyen la vida amb el seu treball. Alguns fan articles d’artesania: esmalts, pintura, cristall o fang. Si reben herències personals, les donen als pobres.
L’activitat principal d’aquesta comunitat monàstica és l’oració, la meditació cristiana i la reconciliació.
Des dels anys 50, alguns germans han anat a viure a llocs desfavorits del món per ser allà testimonis de pau i per estar al costat dels que pateixen. Avui, alguns germans viuen en petites fraternitats en barris pobres d’Àsia, Àfrica i Amèrica llatina. Intenten compartir les condicions de vida dels qui els rodegen, esforçant-se en ser una presència d’amor al costat dels més pobres, dels nens del carrer, dels presoners, dels moribunds, de tots els qui tenen ferides profundes per causa de ruptures d’afecte i d’abandons humans.
Molt abans de la caiguda del mur de Berlín, els germans de Taizé anaven discretament als països de l’Est a trobar-se amb joves. És per això que, actualment, la relació de Taizé amb aquests països és molt intensa.
Des de 1957 Taizé, amb la seva església de la Reconciliació, s’ha convertit en un centre d’espiritualitat pels joves que hi van des de tota Europa atrets per aquesta nova experiència. S’instal·len en tendes i participen de l’oració amb els germans. L’any 1974 s’hi van aplegar 40 mil, perquè es va celebrar una gran trobada anomenada “Concili dels Joves”.
Des del principi de la primavera fins al final de la tardor, cada setmana arriben a Taizé joves d’arreu del món. Allà, tots junts, hi busquen un sentit per la seva vida. Van a les fonts de la confiança en Déu i inicien una peregrinació interior que els anima a construir relacions de confiança entre les persones. Es calcula que són uns cent mil els peregrins que passen per Taizé cada any.
Hi ha setmanes de l’estiu amb gairebé 5000 persones, pràcticament totes joves, convivint a Taizé. És una aventura espiritual que es viu en comú i que continua quan tornen a casa perquè la concreten a través d’una preocupació per aprofundir en una vida interior i una disponibilitat per assumir responsabilitats per aconseguir entre tots que la Terra sigui més habitable.
A Taizé, els joves són acollits per una comunitat de germans que es comprometen a seguir a Crist tota la seva vida. També hi ha dues comunitats de monges que participen en l’acollida. L’any 1966 les germanes de sant Andreu, una comunitat catòlica internacional fundada fa més de set segles, van obrir un convent en un poble de les rodalies i van començar a assumir una part de les tasques d’acollida. Molt més tard, algunes germanes ursulines poloneses també van anar a viure en aquell lloc per col·laborar en l’acollida dels joves.
El moment fort de les trobades diàries és l’oració comunitària que aplega tothom tres vegades en un acte de lloança a Déu a través del cant i del silenci. A Taizé s’ha creat un estil musical únic, que reflecteix la manera com medita la comunitat. En la música de Taizé es repeteixen o es canten en cànon, frases senzilles, que normalment són versos dels Salms.
Cada dia alguns germans de la comunitat fan introduccions bíbliques que són seguides per temps de reflexió, d’intercanvi i de participació en las tasques pràctiques. També és possible passar la setmana en silenci per deixar que l’Evangeli il·lumini la pròpia vida amb profunditat.
Per la tarda hi ha tallers sobre temes específics que permeten veure la relació entre les fonts de la fe i la realitat plural del món contemporani: “És possible el perdó?”, “El desafiament de la globalizació”, “Com respondre a la crida de Déu?”, “Quina Europa volem?”... També hi ha temes que tracten de l’art i de la música.
Una setmana a Taizé permet comprendre la relació entre una experiència de comunió amb Déu en l’oració i en la reflexió personal i, per altra part, una experiència de comunió i de solidaritat entre els pobles.
Els joves de tot el món es troben i s’escolten els uns als altres i així descobreixen que es poden obrir camins d’unitat dins de la diversitat de les tradicions cristianes i de les cultures. Aquestes estades els ofereixen fonaments sòlids per ser creadors de confiança i llavors de pau en un món ferit per les divisions, la violència i l’aïllament.
Taizé no organitza un moviment en torn a la seva comunitat. Al contrari, vol que allò que s’ha experimentat durant l’estada es visqui després en el propi lloc on s’habita. D’això ells en diuen la “peregrinació de confiança a través de la terra”. Aquest mateix lema és el que va utilitzar el germà Roger quan, l’any 1978, va llançar la iniciativa de fer una trobada anual en una gran ciutat europea, els darrers dies de l’any, del 28 de desembre al primer de gener; són milers el joves que hi participen. L’any passat va ser a Lisboa (Portugal) i tots recordem la trobada de 2000 a Barcelona (i a Badalona, amb una magnífica participació de la nostra parròquia!). Cada any el germà Roger publicava per a l’ocasió una “Carta als joves”, que darrerament era traduïda a 50 idiomes. La trobada d’aquest any serà a Milà (Itàlia).
El germà Roger havia escrit molts llibres i li havien concedit molts premis per la seva tasca en favor de la pau i com educador per la convivència.
El Papa Joan XXIII, valorava molt el que es feia a Taizé i ho va qualificar de “petita primavera”. Per invitació personal seva, el germà Roger va participar com observador en el Concili Vaticà II. L’admiració era mútua, i el germà Roger va sentir-se impressionat per unes paraules d’aquest Papa sobre l’ecumenisme: “No s’han de fer processos històrics. No hem de cercar qui ha estat culpable o qui ha tingut la raó. Només hem de dir: reconciliem-nos!” És per això que, a l’entrada de l’església de la Reconciliació de Taizé, hi ha escrit en diversos idiomes: “Germans, reconciliem-nos! Els pares amb els fills, els esposos entre ells, els creients amb els no creients i els cristians amb els seus germans separats”.
El Papa Joan Pau II va peregrinar a Taizé a l’octubre de 1986 i va dir aquestes boniques paraules: “Es passa per Taizé com es passa a prop d’una font. El viatger s’atura, es refresca i segueix el seu camí”.
El germà Roger tenia 90 anys i estava delicat de salut quan va morir Joan Pau II, però va voler viatjar a Roma per assistir al seu funeral.
Altres homes d’Església han visitat i visiten Taizé. La comunitat també va acollir a tres arquebisbes de Canterbury, a metropolitans ortodoxes, a catorze bisbes luterans de Suècia i a nombrosos pastors i sacerdots catòlics de tot el món.
El germà Roger va ser sempre el prior de la comunitat fins a la seva mort, el 16 d’agost de 2005, durant l’oració vespertina, quan va rebre unes punyalades d’una dona amb trastorns mentals. El dia abans havia enviat una carta al Papa Benet XVI disculpant-se per no poder-lo acompanyar a Colònia i li expressava el seu desig de veure’l ben aviat. El Papa, en la seva trobada amb els joves a Colònia, el va recordar emocionat i va dir que havia estat un “servidor fidel de Crist” i un “gran pioner de la unitat dels cristians”.
El cardenal Walter Kasper va presidir les exèquies en l’església de la Reconciliació de Taizé, concelebrant amb els quatre sacerdots catòlics de la comunitat i molts bisbes i sacerdots, amb la participació de jerarquies evangèliques, anglicanes i ortodoxes d’Europa. Va qualificar el germà Roger com “un dels grans líders i pares espirituals del nostre temps”.
Roger Schutz va ser realment un místic i va morir resant. Va predicar durant tota la seva vida l’amor i paradoxalment va ser víctima d’una violència irracional. Els joves l’admiraven per la seva transparència, senzillesa i delicadesa i, especialment, per la seva capacitat de comunicació. En un dels seus llibres havia escrit: “Voldria arribar fins a tots els racons de la terra per repetir una i altra vegada que confio en les generacions més joves”.
El nou prior de Taizé es el germà Alois Löser, que ja havia estat elegit fa vuit anys com el successor del germà Roger. Alois es membre de la comunitat des de fa 32 anys i es trobava a Colònia en la Jornada Mundial de la Joventut quan el germà Roger va perdre la vida. Durant el funeral va demanar públicament que Déu perdonés a l’autora de la mort del fundador de Taizé, amb paraules semblants a les de Jesús a la creu: “ella no sabia el que es feia”.
