ITE-129. Tema Clau: Les despeses nadalenques en temps de crisi econòmica - I

Joan Serra Fontanet
Sacerdot

Recordo que, fa uns anys, en una reunió d’escoltes de l’Agrupament Anselm Albareda de la Parròquia de l’Esperit Sant de Barcelona, vaig preguntar als nois i noies que hi assistien com celebraven la festa de Nadal quan eren petits.
Tots varen exposar la manera de com el preparaven en família i una noia ho va explicar d’aquesta manera: quan faltava bastant temps pel Nadal, el pare, quan estaven asseguts a la taula per dinar, ens deia que el Nadal estava a prop i què pensàvem fer. Tots pares, i fills, ho dèiem.
Una noia d’una família cristiana de veritat recordava com el preparaven més o menys cada any: la mare deia que faria un bon dinar i el pare deia que podrien anar a buscar molsa a la muntanya i es concretava un dissabte per anar-hi. Anàvem a visitar la fira que es posava a la plaça de la Catedral de Barcelona per comprar alguna figura de pessebre que faltava i trèiem diners de la guardiola per anar a comprar-la. Es feia la sortida a la muntanya i ens divertíem molt i compraven les figures que ens agradaven i començàvem a fer el pessebre a finals de novembre, quan començava l’Advent.
Anàvem, tota la família, a la missa del gall, combregàvem tots i en sortir inauguràvem el pessebre amb nadales que havíem assajat abans i cap a dormir que ja teníem son.
El dia de Nadal beneíem la taula solemnement, teníem un bon dinar amb tota la família i el més petit llegia una poesia al nen Jesús. A la tarda anàvem a veure “Els pastorets” i cap a dormir aviat ja que estàvem cansats.
Deia aquella noia que en tenia un bon record i que aquestes festes s’han de celebrar cristianament, fent el pessebre a les llars, una bona confessió i una bona comunió per a que el nen Jesús també neixi al nostre cor, anar a la missa del gall i també fer un bon dinar i una bona almoina pels pobres.
“No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. ( Lc 1, 10,11).

ITE-129. Tema Clau: Les despeses nadalenques en temps de crisi econòmica - II

Javier Navascués Pérez
Redactor de Nuestra Señora del Encuentro Radio-Tv

Desgraciadamente en nuestro mundo occidental la Navidad ha ido perdiendo su sabor, su sentido más profundo. Esta fiesta, tan importante para el católico, en la que se celebra el nacimiento del Niño Dios, se ha devaluado a una fiesta puramente social y familiar. La faceta humana y lúdica va arrinconando cada vez más a la espiritual, noqueada por el espíritu naturalista de nuestro siglo. Desde noviembre nuestras ciudades se acicalan con motivos navideños sin dejar tiempo siquiera a que se instale el Adviento. Llega la Navidad Comercial. Los grandes y pequeños centros comerciales hacen su agosto en Navidad. Es la fiesta del consumismo. La Navidad es una buena excusa para regalar o regalarnos aquel capricho que el resto del año produciría pudor a nuestra cartera.
Pero…este año estamos en crisis y por lo tanto se hará de la necesidad virtud, se vivirá la Navidad con más austeridad, obligados por las circunstancias. Dios se vale de las circunstancias adversas para atraernos hacia sí. Cuando nos va todo bien, gastamos y disfrutamos como si no hubiésemos de morir. En cambio cuando las cosas no van tan bien, por ejemplo en tiempos de crisis económicas, nos volvemos más a Él.
Recientemente el Papa, ante la caída de los grandes bancos mundiales, nos invitó a reflexionar. Ninguna cosa de este mundo es sólida y estable. Los poderosos bancos se pueden derrumbar en un momento como un castillo de arena ante la ola de la crisis. El Vicario de Cristo nos invitó a poner toda nuestra confianza sólo en Dios. De esta manera superaremos la crisis espiritual en que vivimos.
Querido lector desde estas pobres líneas, sin ofrecerte nada nuevo y que no sepas, quiero recordarte que se puede vivir la Navidad de otra manera:
Recógete y ponte en silencio. La Navidad no está en las fiestas, en los regalos ni en los brindis. La vivencia espiritual profunda de este misterio sólo puede vivirse en el silencio del corazón.
Mírate a ti mismo y bajo la mirada de Dios. Acéptate como eres, con todas tus infidelidades, con tus defectos... Toma en paz, sin amargura, tu pasado y tu presente. Eres pobre, limitado e imperfecto. Trata de sentir dentro de ti ese vacío de tu corazón. El único que lo puede llenar es ese Niño, que es Dios.
Deja que te hable la Luz que viene a visitar las tinieblas de este mundo; tú también estás en oscuridad, y no hay más luz que la que viene a traer este Niño. Dios viene a nacer en tu corazón. En ese corazón tuyo, tan distinto a los demás. Él, que hizo tu corazón, quiere venir a él como lo hizo en el pesebre.
Métete en la escena y mira a ese Niño. Él es la Palabra, y, sin embargo, no habla. Los recién nacidos no hablan. Pero el silencio de este Niño vale más que miles de sermones. En este mundo de tanta palabrería, este Niño, que es la Palabra, está en silencio, pero dice tanto...
Acepta tu pobreza. No importa que tu corazón sea pobre. Él también era pobre y vino buscando especialmente a los pobres. La pobreza mayor del hombre es el pecado. Mira, pues, tu corazón que es tan pobre como el pesebre, y las pajas tan de poco valor como tu pasado, presente y futuro que no conoces.
Ya no mires atrás, pues la vida no tiene vuelta. Mira tu presente tal como está, y tu futuro incierto. No caigas en la tentación de preguntarte el “por qué” de tantas cosas que te han pasado. Pregúntate, ante ese Niño, el “para qué” de todo esto. El futuro está en las manos de Dios y en la respuesta que des a esta Navidad al Señor.
Mira a ese Niño. Él calla, pero dice tanto... También, cuando todos los días nace en el altar, guarda silencio de recién nacido. Sólo conociéndolo podrás conocerte a ti mismo y a los demás, amar a Dios sobre todas las cosas y al prójimo como a ti mismo.

ITE-129. Tema Clau: Les despeses nadalenques en temps de crisi econòmica - III

Lluís Martí Bosch
Associació Internacional del Voluntariat

Quan ens acostem a les festes de Nadal, en que ens esforcem per aparentar que les dificultats s’esvaeixen, penso que hi ha problemes, almenys dos, que hem creat a l’entorn de la festa.
Un d’ells és probable que molts dels lectors i lectores d’ITE l’hagin comentat més d’una vegada, però potser no serà superflu pensar-hi altra cop tots junts i per això tracto d’ajudar-hi mitjançant aquestes ratlles.
El primer problema que jo veig quan arriben les festes és el del sentit del Nadal. Per què ajudem a les persones del segle XXI a ser inconseqüents? Per què els qui formem aquesta societat d’avui no som capaços de canviar el nom de la festa si volem dedicar-la exclusivament al consumisme o, si de debò volem celebrar el Nadal, no ho fem d’acord amb l’esperit que li cal?
Els mateixos cristians ens avenim a viure l’esperit profà i consumista que s’ha instal•lat a la societat d’avui, tot i que és veritat que a la missa del gall els temples estan plens de gom a gom, però després i abans...
Després i abans, també la majoria dels cristians celebrem el naixement de Jesús d’esquena a l’Infant, donant culte a la disbauxa i gastant més diners del compte, com si no costessin de guanyar.
Aprofitant que estem en plena crisi financera i econòmica, que a molts ja ens ha arribat i de la qual la resta probablement no se’n escaparà, proposo unes petites regles per tornar al lloc de on mai hauríem d’haver sortit.
No gastar més diners dels que tinguem per cap concepte.
Ajornar “fins passades les festes” qualsevol despesa no intrínsecament necessària.
Dedicar el 10% del nostre temps lliure a visitar necessitats (malalts, presos,...).
Destinar el 10% dels nostres ingressos d’aquest mes a persones necessitades o entitats que les atenguin.
Parlar a algun amic o parent de la conveniència de viure l’austeritat.
Participar en els actes religiosos amb més atenció que mai.
Viure la festa en família amb la màxima joia.
Fem entre tots el Nadal més cristià!!!

ITE-129. Tema Clau: Les despeses nadalenques en temps de crisi econòmica - IV

José Luis Ortiz Marín
Estudiante de Geografía

Miremos el uso que le damos a nuestro concepto de Navidad. Es una época llena de ilusiones, felicidad, amor y buenos deseos pero, a la vez, es contradictoria, ya que también hay estados de ánimo de melancolía y tristeza. Uno de los principales causantes de estos males es el dinero. Muchos dicen que la Navidad es una época de despilfarro y consumismo pero poco hacemos para evitarlo.
A muchas personas les es indispensable comprar regalos y a veces no existe la capacidad económica para hacerlo, y luego convierten el mes de enero en la famosa “cuesta”.
Pero no conviene ser pesimistas. Lo que hay que hacer es simplemente planear bien los gastos. A veces, en vez de regalar obsequios materiales, se pueden regalar momentos: un paseo, un buen rato de compañía, tiempo para escuchar, en definitiva, amor. Este tipo de regalos no se desgastan, ni se rompen, y lo mejor de todo es que el valor es mucho mayor y el significado es bello. No se olvidan.
Pero la sociedad ¿tiene en cuenta esto? A pesar de la crisis que existe realmente y amenaza con persistir, sólo nos decidimos por actitudes testimoniales, pero poco efectivas. El dinero seguirá mandando por Navidad.
Muchas veces Internet es una buena ayuda para ver una panorámica de una situación. Le he pedido a Google que me presentara textos sobre “gastos navideños y crisis económica” y ved lo que he encontrado:
El Ayuntamiento de Madrid no permitirá que la crisis arruine la Navidad y gastará 4, 6 millones de euros en la decoración navideña. Un presupuesto que supera en 600.000 euros al de 2007. La nueva iluminación adquirida por el Ayuntamiento gasta 0,5 kw en lugar de los 20 de las tradicionales y dejará de liberar a la atmósfera 502 toneladas de dióxido de carbono. Dicen que será un dinero bien gastado porque permitirá un ahorro energético y 110.056 euros menos en la factura de la luz.
En San Sebastián se reducirá un tercio la decoración navideña en las calles, lo que supondrá un ahorro de unos 140.000 euros respecto a 2007.
La Unión de Consumidores de Castilla-La Mancha ha calculado, a partir de encuestas, que los ciudadanos gastarán un 13% menos que otros años, con un gasto medio de 802 euros por familia. La compra de alimentos y bebidas apenas sufrirá variaciones y se sitúa en 270 euros, aunque, en las cenas navideñas, se sustituirán los productos caros por otros más económicos y habrá un aumento de la adquisición de marcas blancas en alimentación. Además, las comidas, compromisos y cenas en restaurantes se reducirán considerablemente, ciñéndose exclusivamente a fechas muy concretas, con un gasto medio en torno a 90 euros.
El Ayuntamiento de Segovia reducirá al mínimo las celebraciones en las próximas fiestas navideñas. Las cenas de Navidad y las comidas corporativas se sustituirán por otros eventos menos costosos. Y los funcionarios no disfrutarán del vino de Navidad por segundo año consecutivo. Entre las medidas también está la de encender casi dos semanas más tarde la iluminación navideña de las calles.
El Cabildo de Gran Canaria no celebrará comidas o cenas navideñas con sus trabajadores y a partir de 2009, suprimirá la cesta con productos típicos de esta época del año. No obstante, el convenio colectivo vigente los obliga a mantenerlo este año. La Cámara de Comercio de Las Palmas y la Confederación Canaria de Empresarios (CCE) han decidido suspender sus tradicionales comidas navideñas con las que agasajan a destacados representantes de la sociedad grancanaria. En su lugar se celebrará un cóctel.
El Ayuntamiento de Las Palmas de Gran Canaria decidió también hace unas semanas reducir a la más mínima expresión todos los agasajos tradicionales en Navidad pero no se suprimirá ni la comida con los periodistas ni el cóctel con los trabajadores de las oficinas municipales. En la decoración de las calles, el gasto será mínimo porque sólo está prevista la sustitución de los elementos deteriorados y no se adquirirán nuevos objetos decorativos.
Cádiz será la provincia andaluza que menos gastará en las compras navideñas este año La partida destinada a la alimentación ya no ocupa el primer puesto en los gastos navideños, relegada por los regalos. Este año, los andaluces quieren gastarse en comer y cenar un 33% menos que en 2007. La intención de gastar menos tiene dos excepciones: la lotería y el ocio. En la primera los andaluces se piensan gastar 64,30 euros, mientras que en salir y divertirse creen que invertirán 123,10 euros, el doble que el año pasado. Por provincias, la que más piensa gastar en Navidad es Granada.
La consultoría Deloitte ha hecho público un estudio sobre hábitos de consumo en Navidad y calcula que el gasto de los hogares españoles caerá este año un 4,3% como consecuencia de la crisis económica, de manera que cada familia destinará una media de 910 euros a sus compras, 41 euros menos que en 2007, con una mayor reducción del presupuesto destinado a regalos, salidas a cenas y fiestas y alimentación.
Los ciudadanos apuestan por los regalos útiles y los productos en promoción, en tanto que tratan de evitar la adquisición de productos de marca y de lujo. Además, el 64% de las compras de regalos se efectuarán en España fuera del periodo estrictamente navideño, de forma que un 36% de los encuestados las adelantará buscando promociones y un 28% las retrasará a la campaña de rebajas de enero.
Otra encuesta elaborada por la Unión de Consumidores de España anuncia que el gasto por persona caerá cerca del 10%, hasta los 821 euros, casi cien menos que en 2007. La partida en la que se aspira a ahorrar más es en el gasto de gasolina, con sólo 19 euros, frente a los 70 del año pasado. A regalos se van 202 (veinte menos), y hasta los Reyes Magos traerán menos juguetes, pues se prevé gastar 91 euros por familia, diez euros menos que en 2007. Contrasta, sin embargo, el repunte previsto en el gasto para ocio y diversión. Frente a los 118 euros del pasado año, en estas fiestas la partida alcanza los 170 euros por persona. La previsión de gastos adicionales, como telefonía o complementos navideños, baja de 42 en 2007 a 32 euros para las próximas fiestas.
En contrapartida, se disparan las ventas de cosméticos, repostería y lotería. Los españoles nos gastaremos un 25% más que el pasado año en los tradicionales décimos para intentar que la suerte nos acompañe.
La caída del consumo en las fiestas navideñas será en España seis décimas mayor que en Europa, donde el gasto medio se situará en 597 euros. No obstante, España se mantiene entre los países con mayor gasto en estas fiestas, sólo por detrás de Irlanda y Reino Unido. En el otro extremo, se calcula que en los países del Este europeo, el gasto navideño subirá, respecto a años anteriores, especialmente en Rumania.
Los hogares estadounidenses reducirían el gasto este año en regalos de Navidad en cerca de un 11,3%, según el Conference Board, en un estudio efectuado en más de cinco mil hogares.
Mientras, el portavoz de la archidiócesis de Durango, en México, llama a la prudencia en el gasto por la turbulencia económica que se vive y que se recrudecerá los próximos meses. A nivel comercial y de la mercadotecnia, la Navidad ya llegó a la ciudad con una lluvia de ofertas y promociones en juguetes y artículos de temporada. La gente sigue gastando de manera normal sin tener en cuenta que cada peso vale ya un 30%; mantiene su ritmo de endeudamiento con sus acreedores, pero hay que tomar precauciones.
Toda esta lista de medidas más o menos eficaces y buenas intenciones, obtenidas en un paseo rápido por Internet, nos hacen meditar sobre el consumismo galopante e imparable que nos invade.
Es lamentable que por Navidad se siga optando por lo material y se coloque en un segundo nivel regalar afecto y sinceridad. Mantener los valores de austeridad en el seno familiar debería ser el objetivo no sólo para estas fiestas sino una norma de vida, sea en tiempos de crisis o en tiempos de bonanza.

ITE-129. Tema Clau: Les despeses nadalenques en temps de crisi econòmica - dibuix

Dibuix original de Míriam Ruiz Martínez

ITE-129. Llum i aliment

Per amor al diner, us explotaran valent-se de paraules enganyoses.
(Segona carta de Pere, 2-3).

ITE-129. Noticia-Misión

Desde su llegada a Senegal en 1980, las Franciscanas Misioneras de Maria, además de las actividades pastorales en las parroquias, han dedicado su apostolado a la mejora de las condiciones de vida de las mujeres. Ya a partir del 1981 las mujeres de etnia bassari y peulh y de otros grupos, en el distrito de Salemata (Dakar), han podido frecuentar cursos de tres años de lengua francesa, aritmética y costura (punto y bordado) además de insertarse en programas de menaje familiar y educación sobre higiene doméstica.
El objetivo principal de estas iniciativas es formar mujeres capaces de transmitir sus conocimientos al resto de la aldea, aportando así mejoras en la economía del grupo. Por este motivo las religiosas siguen de cerca su integración y organizan las actividades para implicar al mayor número posible de mujeres.
Con este objetivo, a partir de 1992 se han organizado diversos cursos de formación directamente en las aldeas, tratando así de poner un dique a los éxodos que golpean las poblaciones rurales. Por medio de una formación en el lugar, las jóvenes han aprendido a cultivar sus campos y a criar el ganado.
Las Franciscanas Misioneras de Maria están presentes en la actualidad en unas veinte aldeas con sus programas de microdesarrollo económico.
Desde 1992 el Centro de formación técnica de Salemata es destinado a escuela nocturna para las chicas de las aldeas cercanas. En los últimos tres años el aumento de las personas que lo frecuentan ha llevado a las religiosas a abrir una nueva escuela en su casa de Providence, que asegura alojamiento y comida a 30 estudiantes. Además, desde 2006 la diócesis de Tambacounda organiza una serie de seminarios para la promoción del trabajo en grupos femeninos.

La comunidad católica de Lu Dong, en la diócesis de Tong Zhou (hoy Wei Nan), de la provincia de Shaan Xi (China), vivió cien años de su reciente historia sin una iglesia. Este largo periodo llegó a su fin durante el mes de agosto cuando el obispo, Mons. José Tong Chang Ping, junto con otros cuarenta sacerdotes presidió dos solemnes celebraciones los días 4 y 5 con motivo de la consagración de dos nuevas iglesias con la participaron de más de tres mil fieles.
Las celebraciones incluyeron una gran Procesión Eucarística, momentos de fiesta y fuegos artificiales para rendir un homenaje de manera particular a la Inmaculada Concepción, a quién se le dedicó la segunda iglesia.
La comunidad de Lu Dong, en la diócesis de Tong Zhou, cuenta con más de mil fieles reagrupados en dos aldeas. Este lugar fue también el refugio del obispo franciscano de origen italiano Mons. Francesco Magi de Dervio (1766-1785) durante la persecución. Históricamente ha sido siempre una zona pobre y poco desarrollada. Desde 1995, gracias al esfuerzo de sacerdotes y fieles, y con la ayuda de los católicos de las otras comunidades, se han podido constituir poco a poco grupos de oración, un centro de formación, un pequeño santuario y también una casa para los ancianos así como la casa para la acogida de turistas y el “Grupo artístico católico”.
Finalmente la consagración de las dos nuevas iglesias, una por aldea, constituyó una importante etapa en el camino de fe de estas dos comunidades. Así, después de cien años, los católicos de Lu Dong han podido definitivamente cerrar una etapa de su historia sin iglesia.
La diócesis de Tong Zhou (hoy Wei Nan), misión franciscana italiana, cuenta en la actualidad con más de 12.000 fieles, 26 sacerdotes, cuarenta religiosas y tres seminaristas mayores. Además unos veinte seminaristas mayores estudian o prestan servicio pastoral en otras diócesis o comunidades. En estos últimos años se han podido abrir 35 iglesias.

ITE-129. Celebració del 40è aniversari de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

El diumenge 12 d’octubre es va fer la celebració del 40è aniversari de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona, amb una missa solemne concelebrada que va presidir el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Monsenyor Lluís Martínez Sistach.

ITE-129. Nadal

Mn. Miquel

Al apropar-nos al Nadal, res millor que agafar un text d’un dels Pares de l’Església per reflexionar i sentir-lo d’aquesta manera més a prop. És un text dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe:
“Tot i que en el misteri de l’encarnació del Senyor sempre hi ha hagut senyals molt clares de la seva divinitat, no obstant, la solemnitat d’avui (Epifania) ens revela i ens fa veure, de moltes maneres, que Déu va revestir-se d’un cos humà, a fi que la nostra mortalitat, embolcallada sempre de foscors, no perdi per la ignorància el gran benefici que per la sola gràcia ha merescut tenir i posseir.
Perquè el qui va voler néixer per nosaltres volgué que no l’ignoréssim i per això ho va fer saber. Perquè aquest gran misteri de pietat no es tornés ocasió d’un gran error.
Avui el mag troba plorant en un bressol aquell que cercava fulgent entre els estels. Avui el mag admira resplendent entre bolquers aquell que, amagat, intentava descobrir feia temps en els astres.
Avui el mag medita, amb un gran estupor, el que veu allà: el cal en la terra, la terra en el cel, l’home en Déu i Déu en l’home; veu reclòs un cos petitíssim aquell que tots els segles no poden encabir. I, quan el veu, amb els dons místics confessa sense discussions què creu: amb l’encens el creu Déu, amb l’or rei i, amb la mirra, l’home mortal.
I resulta que el gentil, que era l’últim, ara és el primer, perquè la fe dels mags va consagrar la creença de les nacions.”
“Avui Jesús ha entrat a les aigües del Jordà a trencar els pecats del món: Joan mateix dóna testimoniatge que és per això que ha vingut Crist: Mireu l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.
Avui és el servent qui té el Senyor, l’home té Déu, Joan té Crist; el té per rebre d’ell el perdó, no pas per donar-li.
Avui passa el que diu el profeta; la veu del Senyor sobre les aigües. Quina veu?: Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.
Avui l’Esperit sobrevola damunt les aigües en forma de colom per tal que, així com aquell altre colom va anunciar a Noè que el diluvi s’havia retirat del món, no altrament per senyal d’aquest fos conegut que el naufragi perpetu del món s’havia acabat. I el colom no va fer com aquell primer, que va dur un branquilló d’olivera vella, sinó que vessà sobre el cap del nou Adam tot l’ungiment del crisma nou, per a complir el que havia dit el profeta: El teu Déu t’ha ungit en perfums de festa, preferint-te als teus companys.”
“Avui Crist dóna inici als senyals celestials quan converteix l’aigua en vi. Però l’aigua s’havia de convertir en el misteri de la sang, per tal que Crist oferís el vi del calze del seu cos als qui el beuen. Així s’acomplí allò del profeta: Ompliu a vessar la meva copa.”
Sant Nadal i bones festes a tots els subscriptors i lectors d’aquesta revista.

ITE-129. Informació parroquial

Notícies de la Parròquia de la Mare de Déu de Lourdes de Badalona

Cáritas parroquial
En los meses de septiembre y octubre se entregó a familias necesitadas un total de 683 euros (113.693 pesetas) en concepto de alquileres, electricidad, agua, gas y comida. En este mismo tiempo, se recaudó la suma de 1.044 euros (173.706 pesetas). Gracias a Dios, esta vez la recaudación ha superado las entregas, debido a que se han recibido varios billetes de 50 euros, lo que ha hecho aumentar el total.
Damos las gracias a todos los donantes que hacen posible, con su colaboración, esta obra de solidaridad parroquial para los más necesitados de nuestro entorno social.
Al mismo tiempo, cada mes se han repartido un muy buen lote de comida a unas 20 familias.
También el ropero parroquial ha distribuido, todos los martes, la ropa que los solicitantes demandaban. Es una ropa en buen estado para ser llevada.

Campaña de alimentos
En el tiempo de Adviento iniciamos esta campaña desde hace muchos años. Invitamos a los feligreses a que depositen, al pie del altar, como una ofrenda, un lote de comida o, en su defecto, dejen su importe en el buzón de Cáritas. Gracias a Dios, la feligresía acostumbra a corresponder generosamente a esta llamada. También colabora algún colegio y alguna Asociación de Vecinos. Esta campaña finaliza por Navidad.

Misa de Nochebuena
Tendrá lugar el día 24 de diciembre a las 12 de la noche. El día de Navidad se suprime la misa de las 10,15 y, por San Esteban, sólo hay misa por la mañana a las 10,15.

Belén Navideño
Como todos los años, el Sr. Vicenç Benedicto montará un artístico belén para deleite de pequeños y también de los mayores.

ITE-129. Notícies que fan pensar - I

Comentades per G.B.S.

Un nou catòlic vol canviar Europa
Magdi Allam és un sociòleg i periodista nascut a Egipte, que viu a Roma des de fa 35 anys. A la capital italiana hi va fer els seus estudis i fins ara ha treballat en un prestigiós diari on ha arribat a ser el subdirector. Es va fer molt conegut perquè, des de la seva condició d’intel•lectual musulmà moderat, en els seus llibres i articles criticava molt severament l’islamisme radical. Això li va suposar rebre amenaces de mort i des de fa més de cinc anys té escortes permanents.
Després d’un procés de discerniment molt madurat, aquest home, que ara té 56 anys, es va convertir al catolicisme. El Papa Benet XVI el va batejar el mes de març d’aquest any, durant la missa de Pasqua. Ara es diu Magdi Cristiano Allam.
Ara ha decidit fundar un partit polític d’inspiració cristiana perquè considera que a Europa hi ha una profunda crisis de valors i d’identitat; segons ell, la nostra civilització s’equivoca consentint el “bonisme” (tot ho hem de trobar bé, no s’hi val denunciar allò que està malament), el laicisme, l’acceptació cega d’allò que és “islàmicament correcte”, el relativisme i el multiculturalisme mal entès. Diu que no vol que el prenguin per un convers il•luminat que actua por impulsos passionals perquè el seu itinerari espiritual es va iniciar quan tenia quatre anys i ha arribat lentament a la fe catòlica.
Amb una manera de pensar que es veu que està al corrent dels textos de Benet XVI, aquest nou catòlic vol que Europa es desvetlli i retorni a les seves arrels. És ben curiós que això ens ho hagi de proposar un exmusulmà nascut a El Caire.

ITE-129. Notícies que fan pensar - II

Comentades per G.B.S.

Les cèlul•les mare adultes són les que funcionen
Metges del Hospital Gregorio Marañón de Madrid han dut a terme una intervenció a una dona operada de càncer de mama reconstruint-li el pit amb la implantació de cèl•lules mare adultes obtingudes del greix d’una liposucció realitzada a ella mateixa unes hores abans. Donat l’èxit de la intervenció, s’ha decidit repetir-la en altres casos i tots han tingut un resultat satisfactori.
Davant d’aquests avenços, segueix sent incomprensible que encara hi hagi professionals que s’entesten en fer servir les cèl•lules extretes dels embrions humans.

ITE-129. Nou llibre: Estirpe Salvaje

Autora: Montse de Paz
Editorial Espasa

És un relat d’aprenentatge, supervivència i heroisme, on els seus protagonistes han de lluitar per viure i trobar el seu lloc en el món. A través d’un argument molt atzarós, el lector va seguint la vida dels personatges, el seu creixement i evolució, i com els valors que els uneixen els donen força i coratge per superar totes les dificultats. Ruslan i Yvanka queden orfes i perden la seva llar en la guerra que assola Slavamir. Un dia, una companyia de guerrers arriba al poble i els nens decideixen fugir amb ells. Ruslan lluitarà en la tropa del rei per convertir-se en un gran cavaller, i Yvanka aprendrà a sobreviure en un entorn hostil a las dones.
Estirpe Salvaje eleva un cant als valors de la família, l’amistat i la lleialtat. També hi surten altres temes, com el drama dels infants de la guerra, la discriminació de la dona i el seu difícil rol en una societat que la margina, així com les lluites provocades per l’ambició sense escrúpols.
La novel•la s’ha distribuït àmpliament per tot el país. Es pot trobar a les principals llibreries de Badalona.
Tots els beneficis de la venda aniran destinats a la Fundació ARSIS, de manera que, comprant aquest llibre, es fa un regal solidari al mateix temps que es gaudeix d’una lectura amena i plena de valors humans.
Montse de Paz Toldrà, nascuda a Lleida el 1970, és llicenciada en filologia anglesa i compta amb una experiència de més de 15 anys treballant a diverses organitzacions humanitàries. Actualment viu a Badalona i és co-fundadora i directora de la Fundació ARSIS.
És autora d’altres llibres: “Cómo curar los sentimientos negativos” i “Mujeres de Dios”.
Manté el blog Mujer y valores.

ITE-129. Sacrifici i esforç

Sara Antoja Xirau

La paraula sacrifici té sentits força diferents en funció del context i de la persona. El sacrifici és un concepte fortament vinculat a l’àmbit religiós per la seva arrel llatina sacrum facere (fer sagrat). A la vida quotidiana, però, utilitzem la paraula sacrifici per a designar l’esforç que ens costa fer una cosa que ens hem proposat i que no ens reporta cap plaer en el moment en què l’estem fent.
Sovint sentim en el nostre entorn comentaris com els d’uns pares dirigint-se al seu fill “amb el sacrifici que hem fet tota la vida per pagar-te els estudis i ara vols canviar de carrera... ets un desagraït!”. Aquest comentari, com molts d’altres, conté un missatge implícit en el qual es pot veure exemplificat com allò que entenen uns pares com a un sacrifici, per al seu fill es pot convertir en un sentiment de deute del fill cap als pares que fins i tot el faci renunciar a estudiar allò que vol o l’incapaciti per saber què vol només per complaure els anhels dels pares.
Aquest sentiment de deute sovint es torna crònic en la dinàmica familiar i acaba dificultant el creixement i l’autonomia del fill, ja que constantment se sent obligat a satisfer les expectatives dels pares. En situacions com aquesta es posa de manifest com en algunes ocasions darrera d’un “sacrifici” hi ha una intenció d’autorealització desplaçada cap als altres. Per exemple, aquell pare que no va poder estudiar alguna enginyeria i fa un gran sacrifici per aconseguir que el seu fill n’estudiï alguna, però i si el fill es decanta pels ensenyaments artístics?
No obstant això, hi ha moltes accions positives i que provenen d’un amor altruista que algunes persones consideren com a sacrifici. D’aquesta manera podem entendre el sacrifici com l’esforç personal dirigit a aconseguir un bé per a l’altre o per a un mateix i que suposa una satisfacció per a qui realitza l’esforç i aconsegueix l’objectiu proposat. Carl Gustav Jung, un dels precursors de la psicoanàlisi, va escriure que el sacrifici és una pèrdua intencionada, i que com a tal no és una pèrdua sinó un guany, perquè el poder renunciar conscientment a certes coses demostra domini propi. Efectivament, el saber fer sacrificis augmenta la consciència d’un mateix: qui sóc, què sóc, fins on puc arribar i de què sóc capaç. Segons com, un sacrifici podria ser l’antídot contra el sentir-se fràgil i a mercè dels altres.
Quan algú se sacrifica per un altre, fàcilment apareix un sentiment de deute cap a qui s’ha sacrificat, mentre que quan algú fa l’esforç per ajudar a un altre el que sol aparèixer és un sentiment d’agraïment. L’experiència demostra que l’esforç per ajudar algú i l’agraïment que desperta són fenòmens més constructius i favorables per al propi equilibri emocional que no pas el sacrifici i el sentiment de deute.
Darrerament s’ha posat molt de moda el concepte de la cultura de l’esforç. Malgrat tot, la gent que defensa aquesta idea es planteja l’esforç com un objectiu i no pas com una eina. És necessari tenir la capacitat per esforçar-se per tal d’arribar a uns objectius determinats, però no podem pretendre que l’esforç es converteixi en una forma de vida. Per tal d’aconseguir la felicitat, haurem d’esforçar-nos molt sovint, però l’objectiu és ser feliç, no ser esforçat. No caldria fer esforços innecessaris per assolir allò que desitjo. La societat ens posa al nostre abast un gran nombre d’eines per assolir el mateix que es feia abans però amb menys esforç i això no és dolent si serveix per ajudar-nos a anar encara més lluny.
No és cert que hàgim de valorar més allò que hem aconseguit amb esforç, hem de valorar allò que ens agrada. Per exemple: molta gent diu que quan arribes a dalt d’una muntanya després d’una llarga caminada i de molt de cansament, encara valores més el paisatge que pots veure. No hi estic d’acord: crec que m’ha d’agradar igual el paisatge tant si he pujat a peu com si ho he fet amb helicòpter. I això no vol dir que no hàgim de promoure la cultura de l’esforç, però no cal convertir-la en un mite.

ITE-129. Racó literari

per Judith Monés Llivina

En aquestes dates nadalenques, en les que la innocència dels nostres “Pastorets” s’enfronta a la malícia de les “fures” de l’infern, us proposem un llibre singular del conegut escriptor irlandès C.S. Lewis, autor entre d’altres de les famoses i recentment portades al cinema “Cròniques de Nàrnia”.
Gran amic de J.R.R. Tolkien i de G.K. Chesterton, es convertí al cristianisme des d’un ateisme militant, tal com descriu en la seva obra “Sorprendido por la alegría”: “Me tienen que imaginar estando solo en Magdalen, noche tras noche, sintiendo, cada vez que mi mente se alejaba por unos segundos de mi trabajo, el lento venir de Él a quien yo honestamente había tratado de no conocer. Aquel a quien yo le había temido finalmente me alcanzó. En 1929 me entregué, y admití que Dios era Dios, y me arrodillé y oré.”
“Cartas del diablo a su sobrino” destaca per la seva fina ironia i per un plantejament ben original. Recull la correspondència imaginària entre un ancià i ja retirat diable, Escrutop, i el seu jove nebot, Orugari, enviat a la seva primera missió amb un humà. L’autor ens va descrivint les diferents vies per les quals l’inexpert Orugari intentarà que el seu pacient s’allunyi de Déu i de tot el que remotament pugui fer-lo despertar de la seva inclinació al pecat.
La lluita del diable per enterbolir la ment, per tergiversar la realitat, per posar obstacles a la recerca de la veritat es va repetint en cadascuna de les epístoles. L’autor, amb un coneixement exquisit de la naturalesa humana i amb un estil àgil, divertit i brillant, transcriu l’enfrontament dialèctic entre el bé i el mal que es produeix en l’interior de tota consciència.
Des que es va publicar l’any 1941, amb un gran èxit de vendes, s’han anat succeint les edicions una rera l’altra, confirmant la intemporalitat d’aquesta obra.

“Cartas del diablo a su sobrino”. C.S.Lewis. Editorial Rialp (140 pàgines).

ITE-129. XXIV Tómbola Missionera

Durant la tarda del dissabte 25 d’octubre i el matí del diumenge 27, es va celebrar la Tómbola que cada any organitza el Servei Missioner a l’entrada del temple parroquial.
La recaptació va ser de 650 euros, una quantitat lleugerament superior a la de l’any passat, però sense acostar-se a la de 2005, que va ser de 685 euros, la més alta de totes les edicions de la tómbola.
Els guanys, com s’ha fet sempre, es lliuraran íntegrament a la Delegació diocesana de Missions, com aportació especial amb motiu de la diada del Domund.
Donem les gràcies a la participació generosa de les persones que van comprar els números i també a les empreses i comerços i alguns particulars que ens van proporcionar els objectes destinats a premis.
Aquests són els comerços i empreses que han col•laborat aquest any:

Basi S.A. (Lacoste)
Bodegas Pinord, S.A. (vins i caves)
Caixa Laietana
Farmàcia Maria Dolors Xirau Vergés
Isdin, S.A. (especialitats dermatològiques)
Nestlé España S.A.
Productes Codina, S.A. (sabons i detergents)

ITE-129. Va de contes: La síndrome de les sabates dos números més petites

Adaptació d’un conte de Jorge Bucay

Un home va entrar en una sabateria a primera hora del matí i un venedor amable se li va acostar:
─ En què el puc servir, senyor?
─ Voldria un parell de sabates negres com les de l’aparador.
─ De seguida, senyor. A veure... quin és el número que busca? Deu ser el 41, oi?
─ No, vull un 39, si us plau.
─ Perdoni senyor, fa vint anys que treballo venent sabates i estic convençut que el seu número és el 41. Potser encara li cabria un 40, però un 39...
─ Un 39, si us plau.
─ Perdoni, em permet que prengui mesura del seu peu?
─ Mesuri el que vulgui, però jo vull un parell de sabates del número 39.
El venedor va treure d’un calaix aquell estrany objecte que utilitzen els venedors de sabates per mesurar els peus i amb satisfacció va proclamar:
─ Ho veu? Tal com jo li deia: un 41!
─ Digui’m: qui pagarà les sabates, vostè o jo?
─ Vostè.
─ Bé doncs, em porta un 39?
El venedor, entre resignat i sorprès, va anar a buscar el parell de sabates del número 39. Mentre les buscava al magatzem se’n va adonar de què passava: les sabates no eren per ell, segurament eren per fer un regal.
─ Senyor, aquí les té: un parell de sabates negres del número 39.
─ Em podria deixar un calçador?
─ Llavors, les sabates són per vostè?
─ Sí, és clar. Em pot portar el calçador?
El calçador era imprescindible per aconseguir fer entrar els peus d’aquell home en aquelles sabates. Després de diversos intents i de ridícules posicions, el client va aconseguir ficar-hi els peus. Fent petits gemecs va ser capaç de caminar algunes passes, amb molta dificultat, sobre la catifa.
─ Estan bé. Me les emporto.
El venedor sentia dolor en els seus propis peus només imaginant-se els dits d’aquell home comprimits dins de les sabates.
─ Les embolico?
─ No, gràcies. Me les emporto posades.
El client va sortir de la botiga i va caminar, com va poder, les tres cantonades que el separaven de la seva feina. L’home treballava de caixer en un banc i, a les quatre de la tarda, després d’haver passat més de sis hores dret dins d’aquelles sabates, la seva cara estava completament desencaixada i les llàgrimes de dolor queien inevitablement dels seus ulls. El seu company, el de la finestreta del costat, que l’havia estat observant durant tot el dia, li va preguntar:
─ Què et passa? Que et trobes malament?
─ No. Són les sabates, que em comprimeixen els peus.
─ Com és? Que s’han mullat i després s’han encongit?
─ No, són dos números més petites que els meus peus.
─ Però, de qui són?
─ Meves.
─ No ho entenc. I no et fan mal els peus?
─ Els peus m’estan matant.
─ Llavors?
─ T’ho explicaré. Mira: jo no visc una vida de grans satisfaccions. La veritat és que en els últims temps tinc molts pocs moments agradables.
─ I?
─ Jo ho passo molt malament amb aquestes sabates, pateixo un dolor terrible i el sofreixo en silenci, és cert. Però d’aquí unes hores, quan arribi a casa i me les tregui... T’imagines quin plaer més intens?

ITE-129. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb


20. OBERT AL PROBLEMA SOCIAL
Els pobres! Una paraula que m’espanta, com les barraques o la malaltia, un mot que difícilment es troba en el meu vocabulari. Una paraula, però, que m’hauria de despertar l’ànima a la veritable fraternitat humana.
Sé que és urgent parlar, cridar, sacsejar, despertar tothom que no hi ha dret que, mentre poc més d’un 10% de la humanitat frueix del confort, la resta (el 90%!) no té cobertes les necessitats primàries.
I entre aquestes necessitats primàries no només hi ha les materials. També hi haig de comptar els que no reben compassió ni dignitat; les dones violades i maltractades; els nenes abandonats com gossos sense collar; els que pateixen solitud; els disminuïts, els afectats de malalties greus com la sida; els exiliats i immigrants; els moribunds; i tants i tants d’altres.
Senyor: jo tinc tot el temps que Tu em dones per fer tot el que haig de fer en aquesta vida. Què puc fer jo pels pobres materials i espirituals?
Ara la meva obligació és complir els meus deures d’estudiant o de treballador, però m’agradaria viure obert al problema social que pateix el món d’avui, el meu món, perquè, quan pugui, faci el que estigui a la meva mà.
Dóna’m disponibilitat i esperit de servei.

ITE-129. Què deiem ara fa 10 anys?

A la portada del número 69 de la revista ITE de novembre-desembre de 1998 hi havia un dibuix original de Cinta Vidal Agulló , el mateix que es va fer servir a la postal de Nadal editada aquell any pel Grup Missioner.
Sota el títol “Infancia y Navidad” els redactors de la revista parlen de les activitats del Grup Missioner i lamenten que hi hagi pocs joves disposats a col•laborar-hi. La manca de gent és un problema que ja fa anys que existeix.
El “Tema clau” de la secció “Opinions” era “La infancia en el mundo, hacia el fin del siglo XX” amb comentaris de Antonio Delgado, president de l’Asociación La Esperanza de los Niños; Celerino Anciano, dominic de Veneçuela; Juan Pundik, psicoanalista i president de l’Asociación para la Prevención del Maltrato al Hijo; Begoña Arbó Escrihuela, responsable de los apadrinamientos de los niños del Proyecto PAN de la ONG REMAR; Y Purificación Llaquet Baldellou, presidenta de Save the Children.
La frase de “Llum i aliment, les paraules de la Bíblia” era de l’Evangeli segons sant Mateu, 18, 5.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. tractaven els temes: “Els arguments d’un anticlericalisme anacrònic” criticant un document de l’Ajuntament de Barcelona en el que es proposava que els membres del consistori deixessin d’assistir a la missa del dia de la Mare de Déu de la Mercè; ”L’huracà, els ajuts i les despeses” comentant les aportacions que alguns països havien fet per pal•liar les destrosses fetes per un terrible huracà al continent americà; i “La clonació humana, un debat pel proper segle” fent-se ressò dels advertiments del Vaticà sobre la manipulació genètica i la possibilitat de la generació de “fills a la carta”.
Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava una pàgina.
Hi havia una crònica del VI Nadal Missioner, feta els dies 6, 7 i 8 de desembre. A més de la petita “paradeta” on es van vendre llibres, postals de Nadal, centres de taula, figures i moltes altres coses, es va organitzar una exposició dedicada als infants (nens del carrrer, infància maltractada), segells de correus relacionats amb la infància i el II Concurs de Dibuix Missioner que va tenir 28 participants. També es van fer projeccions de pel•lícules i documentals.
Es publicava un nou fragment de l’encíclica “Tertio milennio adveniente”.
Vicenç Benedicto signava l’article “Nadal i el pessebre?”
La “Selección de lecturas” de M. Carme Samaranch presentava fragments del llibre “El belén de puso Dios” de Enrique Monasterio.
Una crònica de la XIV Tómbola Missionera explicava que la recaptació havia estat la més alta de totes les edicions: 75.550 pessetes.
L’escrit de Mn. Miquel estava dedicat al Nadal.
La Informació parroquial, el Diccionario de pensamientos” la secció “Què dèiem ara fa 10 anys?”, “El nostre calendari”, una petita resenya de les activitats de l’Esplai de la Parròquia i l’ITEglífico tancaven el número.

ITE-129. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao

Sant Mateu és l’únic evangelista que explica la matança dels innocents i la fugida de la Sagrada Família a Egipte. L’autor relaciona la matança amb un text de l’Antic Testament. De quin profeta es tracta?
A – Miquees
B - Jeremies
C – Isaïes
D - Ezequiel

Si no recordes la resposta, hauràs de repassar el capítol 2 de l’Evangeli segons sant Mateu. Després, la podràs comprovar ala darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.

ITE-129. ITEglífico

E.F.

La respuesta a este jeroglífico es lo que cada año, por estas fechas, el Sr. Vicenç monta en la parroquia de Ntra. Sra. de Lourdes de Badalona.

cordero (en catalán) + 50 + preposición
Si no has descifrado la respuesta, puedes encontrar ayuda en las páginas de este número de ITE.

ITE-129. Solució a l'Endevinalla bíblica i a l'ITEglífico

Solució a l’Endevinalla bíblica: B
Solución al ITEglífico: BELEN

ITE-128. Tema Clau: El sentit de la missió i la tasca dels missioners en el segle XXI - I

P. Enrique Silvestre, C.P.
Misionero en Honduras

La situación sociopolítica y religiosa que vive Latinoamérica nos ha enseñado una cosa: “Entre Evangelización y promoción humana ─desarrollo, liberación─ existen efectivamente lazos muy fuertes.” Eso dijeron los obispos latinoamericanos, reunidos en Puebla (México) en el año 1992. Basta abrir un poquito los ojos para darse cuenta que este principio tiene carácter universal, aplicable a toda la Iglesia y en todos los ámbitos donde desarrolla sus actividades pastorales y evangelizadoras.
Honduras es un país convulso. La pobreza se cierne sobre la nación como la espada de Damocles. La corrupción, la violencia, la ausencia de Justicia, la politiquería, el analfabetismo, la falta de políticas agrarias, el fundamentalismo religioso y político (aún dentro de la Iglesia Católica) convierten a esta nación en un campo de experimentación. Los fondos del Milenio, la cancelación de la Deuda Externa (Deuda Externa = Deuda Eterna, leí en una ciudad de España) no han sido capaces de sacar del subdesarrollo a esta nación. Más bien, ciertos grupos de poder (sobre todo los políticos) se han aprovechado para medrar o para hacer campaña política.
La pregunta, o preguntas, son claras: ¿Cómo llevar el Evangelio a estos ambientes? ¿Cómo presentar el mensaje del Reino a los hombres que viven asfixiados por esta problemática? ¿Qué tarea deben desarrollar los misioneros en el siglo XXI tan marcado por los problemas sociales y tan limitado por la globalización y el consumismo?
Debo reconocer que mi visión es muy limitada. Llevo 37 años en Honduras. No conozco, (sólo por lecturas) la situación de otros países. Sin embargo mi experiencia, en Honduras, me ha conducido a una conclusión práctica: si quiero ser fiel al Evangelio, debo enfocar todo mi trabajo para que las personas descubran su dignidad y sean protagonistas de su propio desarrollo, hasta el punto que puedan alcan-zar el grado de libertad que los haga libres en el mundo que les toca vivir. Si la fe en Dios Padre, Hijo y Espíritu Santo; si la fe en Jesús, Muerto y Resucitado, no nos conduce a esta meta, deja de tener valor para los hombres de hoy. Esta fe, en realidad, no interesa a muchos.
Con ejemplos comprendemos mejor las cosas. La promoción humana, como parte de la evangelización, incluye el desarrollo humano y social de la persona. Mi trabajo se enfoca particularmente con campesinos y campesinas. Un campesino que no tiene tierra es un pobre “desgraciado”. Apoyarles para que consigan tierra es parte de la evangelización. Apoyarles para que puedan producir y hacer frente a las necesidades de su hogar, es parte de la evangelización. En este punto se puede poner un largo etc. Pero… En el “pero” hay que entender el alcance de la evangelización, porque si se quedan en el mero desarrollo, no hemos llegado al meollo de la evangelización.
La Evangelización transita por los mismos caminos que transitó Jesús. La evangelización debe tener los mismos objetivos y las mismas metas que tuvo Jesús. El Evangelio es un proyecto social: convertir la sociedad en Reino de Dios. En ese Reino todos somos hermanos. Por lo tanto, el proyecto de Jesús se llama fraternidad universal. Esta utopía es el motor de la evangelización.
Llegó el proyecto al encargado de finanzas de la Embajada Alemana en Honduras. Ellos vieron con buenos ojos el proyecto de desarrollo rural y financiaron grupo algunos proyectos: agua potable, elaboración y producción de quesos de cabra y la electrificación solar. Reunió a los campesinos y les preguntó: ¿Qué fuerzas les mueven para trabajar y luchar?
─ “Mire, nosotros encontramos la fuerza en la fe en Jesús. Si no fuera por la fe, no trabajaríamos aquí. Ella nos mantiene unidos.” (Tengo que añadir que algunos de estos campesinos no frecuentan ─ni pueden─ la celebración de la Palabra de Dios en sus comunidades cristianas).
El objetivo de la evangelización no es que los evangelizados lleguen a la misa, o reciban los sacramentos, sino que se amen entre ellos; (Jesús nos lo dijo bien claro: “En eso conocerán los demás que sois mis discípulos”) y, en el caso de los campesinos de Honduras, luchen juntos por la liberación de sus miserias y pecados que tanto les hacen sufrir. El culto viene por añadidura.
Supongo que en Europa existen también miserias y pecados que hacen sufrir a las personas. Sufrimientos y pecados distintos, pero sufrimientos al fin. Jesús trató de quitar el sufrimiento y los pecados de los hombres de su tiempo.
La tarea de los misioneros del siglo XXI debe ser la misma de Jesús. Buscó hombres y mujeres que continuasen su obra. La comunidad cristiana, por necesidad, debe ser misionera. Si no es misionera no es comunidad cristiana.
En teoría, conocemos bien la tarea que le corresponde al misionero. No nos faltan documentos, como Evangelli Nuntiandi o Redemptoris Missio. La clave no está en el conocimiento, sino en el amor. He conocido hombres y mujeres ignorantes y hasta analfabetos que se han convertido en instrumentos, en manos del Señor, para llevar su mensaje a muchas personas y atraerlos a su reinado. No conocían el documento de la Evangelización en el mundo contemporáneo, pero amaban a Jesús y conocían lo que nos dejó dicho a sus discípulos: “Vayan por todo el mundo…” El amor superó en ellos todas las barreras.

ITE-128. Tema Clau: El sentit de la missió i la tasca dels missioners en el segle XXI - II

Javier Navascués Pérez

Redactor de Nuestra Señora del Encuentro Radio-Tv

La principal misión y tarea del misionero, su aportación esencial en el siglo XXI, debe ser “dar” a Dios. Si esto se cumple, todo lo demás viene dulcemente por añadidura, ya que el amor a Dios nos adentra en la sendas de la verdadera caridad. Y no puede haber nada en la tierra más sublime que amar a Dios sobre todas las cosas y al prójimo como a nosotros mismos.
Si amamos realmente a Dios amaremos a nuestro hermano necesitado, al que le entregaremos, en la medida de nuestras posibilidades, nuestro tiempo, nuestro dinero... y nuestro amor.
Es aconsejable que esta entrega al hermano no se haga de forma individual y anárquica sino en comunidad, encauzada en alguna obra o asociación de la Iglesia. Cada persona puede hacerlo libremente en aquellas con las que más sintonice, que más le ayuden a crecer espiritualmente.
Pero si el misionero no logra “dar” a Dios, todas su buenas ideas y proyectos humanos caen en terreno baldío, no cotizan para la vida eterna. Los proyectos humanos, aún los buenos, al margen de Dios carecen de alma, de sustancia, de sentido... Sólo Dios da verdadero sentido a la vida del hombre. No puede haber un sistema filósofico sólido y convincente al margen de Dios, origen y fin de todas las cosas.
El hombre moderno, aunque a veces le cueste admitirlo, tiene hambre y sed de justicia. Tiene hambre y sed de Dios. Cuando Dios entra con fuerza en la vida de un hombre, toda su vida se transforma, se sublima, se diviniza en cierta manera. Para ese hombre, la vida adquiere una nueva dimensión, un sentido profundo que transciende la monótona cotidianidad de su existencia, que le hace otear horizontes insospechados hasta entonces.
El misionero debe ser ante todo una persona espiritual, de profunda vida interior, para que nos transmita con coherencia y credibilidad la Buena Noticia de Jesús. Esto es esencial.
El misionero debe ser una persona que irradie paz, serenidad, alegría, humildad, mansedumbre, equilibrio y madurez cristiana. Así era por ejemplo la misionera por antonomasia del siglo XX, la beata Teresa de Calcuta. Que al igual que dijeron de ella puedan decir de nosotros: “si Dios existe, me lo imagino como usted”.
Muchos miles de millones de personas no conocen todavía a Cristo, no han oído hablar de Él. Deambulan como ovejas sin pastor. Tal vez muchos están en tinieblas y con sombras de muerte. ¿Quién es el encargado de llevarles la luz de Cristo? El misionero.
Dios nos ama con infinita ternura y está deseando que, en la medida de nuestras pobres fuerzas, respondamos a su amor. No importa que lo hagamos de una manera imperfecta al principio. Quiere contar con nuestra cooperación. Ya se encargará de que nuestro amor vaya creciendo en intensidad.
Esa es la misión principal del misionero: evangelizar. No una evangelización teórica, sino una evangelización viva que se traduzca en obras de caridad, de amor-servicio, en la construcción de un mundo más solidario y fraterno en Dios.
Pero, más allá todavía de las obras de Dios, está el mismo Dios, el Verbo Encarnado en Jesucristo, que por medio del Espíritu Santo nos lleva al Padre. El misionero debe llevar a los hombres a tener un encuentro personal con Cristo. Todo un reto. El mayor de los retos.
El misionero debe saber que nada puede sólo, que es el mismo Cristo el que le da la fuerza. El misionero no está sólo, tiene una Madre, María, que le alienta y fortalece siempre. Y esa Madre le lleva de la mano al encuentro con su Hijo, el mismo Dios Encarnado.

ITE-128 Tema Clau: El sentit de la missió i la tasca dels missioners en el segle XXI

Composició original de Míriam Ruiz Martínez

ITE-128. Llum i aliment

Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la vida eterna.
(Evangeli segons sant Lluc, 18, 29-30).

ITE-128. El cartell del Domund

Els elements que del cartell del Domund d’aquest any són:
• Una persona necessitada: una mare demanant almoina amb el seu fill en braços. El bisbe, com el bon samarità, no passa de llarg, sinó que la mira amb tendresa i misericòrdia. Com Pau, li diu: “No tinc plata ni or; però el que tinc et dono” (carta als hebreus 3, 6).
• El rostre de Pau, que ha gastat la seva vida al servei de l’Evangeli. En la seva mirada es reflecteix el testament que deixa a Timoteu: “He competit en la noble competició, he arribat a la meta en la carrera, he conservat la fe” (segona carta a Timoteu, 4, 7).
• La creu. En el centre de l’escena està la creu que vincula i uneix. Mai separa. Des de la creu, Jesús atreu totes les coses cap a ell. Pau no presumia de saber altra cosa: “Doncs jo, germans, quan vaig anar a vosaltres,... no vaig voler saber entre vosaltres sinó a Jesucrist, i aquest crucificat” (primera carta als corints, 2, 1-2).
El cartell té per objectius:
1. Descobrir en la persona de Pau l’exemple dels missioners que lliuren la seva vida al servei de l’Evangeli.
2. Promoure entre els fidels una sensibilitat i predilecció cap als més pobres i necessitats.
3. Participar en les activitats organitzades per les comunitats eclesials amb motiu de la celebració del Domund.
4. Col·laborar amb una generosa aportació econòmica a les necessitats materials dels missioners i de les missions.
5. Intensificar l’oració i el sacrifici per les vocacions missioneres de sacerdots, religiosos i laics.

ITE-128. Correspondència missionera

Mn. Jordi Jorba ens ha fet arribar una de les seves cartes-circulars des de Calama (Xile):

Benvolguts familiars i amics,
Com cada any, m’apresso a escriure-us per informar-vos d’algunes de les activitats de la nostra Església aquí a Calama.
Xile és un país sísmic i volcànic: des de fa setmanes tenim actiu el volcà Chaitén que ha cobert de cendra la ciutat del mateix nom i ha obligat als seus habitants a escapar-se ràpidament cap a d’altres localitats del sud del país. Les cendres han saltat els Andes i han arribat fins i a Buenos Aires. El govern i l’Església segueixen ajudant a tants afectats, que ho han perdut tot.
La nostra veïna ciutat de Tocopilla s’està refent, poc a poc, del terratrèmol que fa afectar el 80% de les cases y l’hospital. La majoria viu encara en casetes prefabricades.
Tot això ens ajuda a compartir realment amb els més necessitats, també amb els de Calama que, com ja us he dit moltes vegades, han de conviure veient com, un grupet de treballadors “fixos” de les mines del coure, ho tenen tot amb abundor. Els bisbes xilens demanen a la societat que els treballadors puguin rebre un “sou ètic” que els permeti viure dignament.
La nostra parròquia de l’Assumpció de la Verge tindrà una Missió del 22 al 29 d’aquest juny. Esperem un bon nombre de missioners i missioneres de fora, junt amb els de la nostra comunitat. Ens proposem visitar unes 5.000 famílies que viuen als tres barris que formen la parròquia. Això servirà de petita experiència per a la futura “Missió Continental” que es va decidir de celebrar a tota l’Amèrica Llatina, durant la reunió de bisbes, celebrada a Aparecida (Brasil), ara fa un any, i a la qual va assistir el Sant Pare.
Calama segueix creixent. Al sector de ponent de la nostra parròquia ─una de les nou que hi ha a la ciutat ─ es van edificant nous barris de cases senzilles, ja que augmenta el nombre de xilens del sud i d’estrangers bolivians, peruans i colombians, que venen aquí, atrets pel treball a les mines de coure, ara que aquest mineral està a bon preu internacional.
Ha estat providencial que una de les comunitats de religioses que ens han arribat i que viuen a la nostra parròquia, les Misioneres Creuades de l’Església, es dediquin especialment a acollir, orientar i ajudar els immigrants vinguts en gran nombre a la nostra ciutat. Les migracions són un fet universal que cal atendre amb serenor i cor ample.
I jo, què? La salut força reeixida. Tinc la diabetis controlada gràcies a la dieta. Ara ja tinc l’autorització del nostre bisbe Guillermo per “escapar-me” a Barcelona i Olesa per Cap d’Any. Celebraré, si a Déu plau, els meus 75 anys que hauré fet tres setmanes abans. El bisbe diu que no m’acceptarà la renúncia de rector de la Parròquia.
A primers de març varem tenir, aquí a Calama, la trobada de Catequesi de les 4 diòcesis del Nord de Xile. Jo en sóc el delegat diocesà de Calama. Ens va tocar molta feina, ja que érem a prop de 70 participants. Vam aprofundir l’experiència calamenya de la catequesi catecumenal (per Pasqua el bisbe va batejar a la catedral, 56 adults) junt amb altres aspectes catequètics propis de la nostra zona.
Varem anar un dia a visitar i pregar al Santuari de la Mare de Déu al poble d’Ayquina. És el nostre humil i petit “Montserrat”. Pel 8 de setembre ens hi apleguem 40.000 cristians a un lloc precordillerà on hi viuen 70 persones durant l’any. Us n’adjunto una foto.
Rebeu tots la meva salutació. Disposeu de la meva sincera estimació i amistat. Ben vostre,
Mn. Jordi Jorba

ITE-128. Noticia-Misión

Benedicto XVI ha nombrado al sacerdote español monseñor Miguel Maury Buendía nuncio apostólico en Kazajstán, estableciendo que sea ordenado obispo, con dignidad arzobispal, y con la sede titular de Itálica. Monseñor Miguel Maury Buendía nació en Madrid el 19 de noviembre de 1955. Fue ordenado sacerdote en 1980. Es licenciado en Derecho Canónico y entró en el servicio diplomático de la Santa Sede en 1987, prestando sus servicios en Ruanda, Uganda, Marruecos, Nicaragua, Egipto, Eslovenia, Irlanda y, por último, en la Sección para las relaciones con los Estados de la Secretaría de Estado. De los 15 millones de habitantes de Kazajstán, en torno al 60% son musulmanes chiíes, mientras que el 40% restante son cristianos, principalmente ortodoxos. Hay aproximadamente 250.000 católicos. El territorio de Kazajstán se extiende por 2,71 millones de kilómetros cuadrados, lo que significa que es 500.000 kilómetros cuadrados más grande que toda la Unión Europea. El país tiene frontera con China al este y Rusia al norte. También limita con Kirguizistán, Turkmenistán, Uzbekistán y una parte significativa del mar Caspio. La presencia de la Iglesia en Kazajstán se remonta al siglo II.

Miles de personas participaron el 10 de septiembre en la segunda Marcha Nacional de la Ciudadanía por la Vida, que se realizó en la explanada de los ministerios de Brasilia. Fue convocada por el Movimiento “Brasil sin Aborto” y llevaba por tema “Por qué legalizar la muerte su queremos la vida?”.
“No basta estar contra el aborto; es preciso manifestar nuestra posición en las calles, plazas y avenidas del país; pues sólo así los políticos del Congreso Nacional escucharán nuestra voz. Por eso, la palabra es: movilización permanente”, manifestaron los organizadores, recordando que el 93% del pueblo brasileño está en contra del aborto.
José Miranda, asesor jurídico de la marcha y abogado de la Asociación Pro-Vida y Pro-Familia, afirmó que la manifestación constituye un legitimo, vivo y verdadero acto de la población brasileña en defensa de la vida. “Está claro que el pueblo está en contra del aborto. Jamás aceptarán la muerte”.
En la marcha estaban presentes un nutrido grupo de jóvenes de la Pastoral de Juventud Estudiantil de Brasilia que afirmaron: “Tenemos mil razones para vivir. Estamos aquí porque luchamos por la vida y queremos concienciar a la juventud sobre la importancia de este valor”.

Ante la celebración de las próximas elecciones presidenciales en Estados Unidos, los obispos de Kansas han hecho público un documento que ofrece orientación pastoral a los fieles y que lleva por titulo “Los principios morales para votantes católicos”. Los obispos recuerdan que la Iglesia Católica no respalda a ningún candidato pero tiene la responsabilidad de ayudar a que sus fieles formen correctamente sus conciencias ante este acto importante de la ciudadanía. No se instruye sobre cómo votar sino que se ayuda a emitir el voto de manera informada y coherente con la enseñanza moral cristiana.
Los obispos recuerdan cinco puntos que no son negociables y, por tanto, a los que un católico no podrá dar su voto. En efecto, “la conciencia cristiana bien formada no permite a nadie favorecer con el propio voto la realización de un programa político o la aprobación de una ley particular que contenga propuestas alternativas o contrarias a los contenidos fundamentales de la fe y la moral”. Estos puntos son: el aborto, la eutanasia, las investigaciones con células embrionarias fetales, la clonación humana y el “matrimonio” homosexual. Por otra parte, también ante las elecciones, los obispos de Estados Unidos han invitado a los católicos a que recen una novena por la vida, la justicia y la paz, titulada Novena para los Ciudadanos Fieles. El texto se encuentra en la página web de la Conferencia Episcopal Estadounidense hasta las elecciones del 4 de noviembre.

ITE-128. Notícies que fan pensar

Comentades per G.B.S.

Congrés de Feminisme Islàmic

La Junta Islàmica Catalana, amb el patrocini de diverses entitats d’àmbit autonòmic i estatal, ha convocat el Tercer Congres Internacional de Feminisme Islàmic. Tindrà lloc a Barcelona, del 24 al 27 d’octubre.
A la convocatòria s’explica literalment que el congrés estarà centrat en la problemàtica de les dones musulmanes en l’era de la globalització, enfrontades a una doble opressió: econòmica, per la vigència del neolliberalisme, i política, per l’exis-tència de fonamentalisme religiós. S’analitzaran les respostes a aquesta situació des del feminisme islàmic i la seva contribució a la construcció d’una nova societat civil planetària, basada en la cultura dels drets humans i en els valors centrals del missatge de l’Alcorà, com són la democràcia, la justícia social, la llibertat de consciència i la igualtat de gènere.
En aquesta trobada es parlarà sobre la campanya contra la lapidació a Iran, la lluita per la participació política de les dones en la Península Aràbiga, o las estratègies per millorar els drets de les dones musulmanes en països com Marroc, Senegal, Pakistan o Malasia.
Hi haurà una vintena de ponents que vindran de Marroc, Síria, Oman, Aràbia Saudí, Pakistan, Iran, Índia, Senegal, Malasia, Indonèsia, EEUU i Anglaterra. Hi assistiran intel•lectuals musulmanes de primer ordre, entre elles la presidenta d’una associació d’Indonèsia que té més de 40 milions de membres, la presidenta de la branca femenina del Partit Comunista d’Índia, amb més de 10 milions de dones afiliades, la ministra síria pels Refugiats i una baronessa britànica que va ser la primera dona musulmana que ha estat membre de la Cambra dels Lords.
Desitgem que els organitzadores d’aquest congrés tinguin molta sort i que tot plegat no es quedi només en paraules i declaracions més o menys formals. Cal que se’n treguin conclusions que després serveixin per mobilitzar les societats i els dirigents polítics i religiosos vers una presa de consciència sobre les desigualtats evidents que, els que no som musulmans, ens sembla percebre. I cal que les dones que es reuniran aquest dies sàpiguen i puguin transmetre i fer entendre aquestes conclusions als homes que, en gran majoria, ocupen els càrrecs claus en els centres de poder de les seves respectives societats.

ITE-128. 40 anys de la parròquia

Mn. Miquel

El número 128 d’aquesta revista, que sortirà en el mes d’octubre, coincidirà amb els 40 anys de la parròquia.
El diumenge 6 d’octubre de 1968 tingué lloc la primera missa a la “Casa Amparo” i, el diumenge 3 de novembre, el primer bateig, també a la “Casa Amparo”, que era una institució religiosa regida per les monges dominiques de la Presentació, que tenia una capella que va servir per començar els actes de culte de la parròquia.
La parròquia fou erigida canònicament per l’arquebisbe de Barcelona, després cardenal Mons. Marcelo González Martín, en el mes de març de 1968 i va nomenar-ne rector a Mn. Josep Xicart Serra, però amb les mans buides, sense dotar-la de cap lloc d’acolliment per poder fer el treball pastoral.
Mn. Josep Xicart era molt conegut a Badalona, on va néixer; era un sacerdot molt actiu i emprenedor.
A la “Casa Amparo” s’hi van fer els actes de culte fins l’any 1977 en que tingué lloc la benedicció del temple, el dia 11 de febrer, pel cardenal arquebisbe de Barcelona Mons. Narcís Jubany Arnau.
Primer va haver de trobar tres finques en els números 87, 89 i 91 del carrer Sant Bru. Les seves propietàries eren les germanes Camins, que van estar d’acord en vendre-les per poder construir el temple parroquial. Però, com que les tenien llogades, es va haver d’indemnitzar els llogaters perquè les deixessin lliures. Eren unes cases velles i en no massa bon estat, i els llogaters van acceptar la indemnització. El preu de la compra-venda va ser de 7.800.000 pessetes i es va formalitzar el dia 9 de maig de 1973.
Aleshores, el treball va ser com poder finançar les obres de construcció del temple, que es van realitzar a base de crèdits bancaris avalats pel bisbat i altres persones; quan s’amortitzaven, es renovaven per uns altres, i hi va col·laborar tota la feligresia.
El cost total de la construcció del temple i la casa parroquial fou de 18.000.000 de pessetes.
En el mes de novembre de 1970 tingué lloc la donació per la Sra. Cecília March Blanch de la finca del carrer Antoni Maura, 4, que va servir, en un principi, i una vegada condicionada, per posar una guarderia d’infants en una barriada molt necessitada d’aquest equipament. Els infants s’hi passaven tot el dia i se’ls donava el dinar. Hi va treballar molta gent desinteressadament. Va ser realment, durant molts anys, una obra social molt important d ela parròquia. Actualment, aquesta finca, convertida en Casal Parroquial, serveix com a Rober, per poder subministrar roba a la gent necessitada que ve de tota Badalona. Constitueix també un bon servei social ja que les assistents socials de l’Ajuntament el tenen molt en compte , ja que hi adrecen moltes persones i famílies necessitades de roba. Fan aquest servei un total de 12 dones, que ho fan altruistament, i la roba es reparteix tots els dimarts. Certament, es rep roba de tota Badalona, i a vegades s’ha de llençar, perquè arriba en bon estat per fer-ne un ús digne.
També hi ha en el local el magatzem de queviures que es distribueixen cada mes a unes 20 famílies. Totes viuen en la nostra demarcació parroquial. També els membres d’aquesta revista ITE hi tenen els seu lloc de trobada i de treball.
En tota la història de la parròquia hi ha hagut tres rectors: Mn. Josep Xicart Serra, Mn. Pau Delgado Saldaña, fundador del Grup Missioner, actualment a Uruguai, i Mn. Miquel Pareja Baygual, un servidor.
Com a fruits notables, i que cal destacar, hi ha l’ordenació sacerdotal de tres joves: Mn. Joaquim Fluriach Domínguez, Mn. David Amado Fernández, ambdós fills de la parròquia, i darrerament, el juny d’aquest any, Mn. Miquel Ramón Fuentes, que no és fill d’aquesta parròquia, però que hi ha estat integrat.
Els bens espirituals de tots aquests anys han estat immensos i ningú no els podria comptar. Els cristians de la barriada han trobat en la parròquia un suport per a la seva fe, un aliment pel seu esperit i una fortalesa i un consol davant les malalties i els sofriments físics i morals.
La parròquia sempre ha tingut un sentit missioner i així ho ha intentat inculcar a la seva feligresia. Ens considerem una molt petita part no solament de l’Església diocesana, sinó també de l’Església universal.
Celebrem-ho doncs amb joia i alegria el diumenge 12 d’octubre a la missa de les 12,30 que serà presidida pel cardenal arquebisbe metropolità de Barcelona Mons. Lluís Martínez Sistach.

ITE-128. Ha mort el bisbe Joan Carrera Planas

El bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera Planas va morir el dia 3 d’octubre a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, després de passar quinze dies ingressat per un vessament cerebral.
Havia nascut a Cornellà de Llobregat el 12 de maig de 1930. Era fill únic i la seva mare enviduà poc desprès de que ell nasqués. Va cursar els estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona i va ser ordenat sacerdot el dia 11 de juliol de 1954 al Monestir de Montserrat. Va començar treballant al costat del món obrer i la immigració de l’època en parròquies de l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Barcelona. Concretament, a Badalona, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni de Llefià on va desenvolupar una enorme tasca social, creant un dispensari i promovent l’edificació de blocs de pisos per substituir barraques.
Va fundar l’editorial Nova Terra que va publicar llibres de pensament cristià progressista entre els anys cinquanta i setanta.
Va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona el 16 de juliol de 1991 i ordenat el 22 de setembre, als 61 anys, juntament amb Carles Soler, que després va ser bisbe de Girona, Pere Tena, Jaume Traserra, l’actual bisbe de Solsona, i Joan Enric Vives, actualment bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra.
Ha estat bisbe auxiliar en els pontificats dels arquebisbes Ricard Maria Carles i Lluís Martínez Sistach. Quan va ser nomenat, es va encarregar del Barcelonès Nord i el Maresme i dels assumptes de mitjans de comunicació, economia i apostolat seglar. Després, va encapçalar els bisbes auxiliars de l’arxidiòcesi, fins el maig de 2000, quan va dimitir com a coordinador de la cúria i dels organismes diocesans.
Era el bisbe de més edat en actiu d’Espanya, de 78 anys. Ha mort exercint el càrrec, malgrat que el 2005 ja va presentar la seva renúncia en haver complert els 75, però la renúncia encara no havia estat acceptada.
Amb el seu estil obert i dialogant era un referent importantíssim del compromís per la democràcia i la justícia social. Va ser un home d’Església arrelat al carrer i proper als problemes de la gent.
L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, ha destacat el servei “generós, constant, profund, encertat, lúcid i preuat” del bisbe Carrera a l’Església de Barcelona, ha remarcat que “la seva vida ha estat totalment dedicada a Déu, a l’Església i al país”, i ha indicat que ha viscut el seu sacerdoci amb “intensitat i generositat”. També ha dit: “Amb dolor dic que des del Cel ens ajudarà, però ara aquí, a la terra, d’alguna manera, sento haver perdut a aquest col•laborador tan important per mi.”
L’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Jaume Pujol, ha destacat “el seu tarannà positiu, la seva faceta integradora, el seu caràcter tranquil i animador, així com la seva voluntat d’explicar què es l’Església i que és el que fa”. També ha fet notar el gran coneixement que el bisbe Carrera tenia de la cultura catalana i com va treballar amb molta il•lusió en la redacció del darrer documento publicat per la Conferència Episcopal Tarraconense.
L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, s’ha referit al bisbe Joan con a “pastor de l’Església i servidor del poble”, afirmant: “Li volem agrair el seu testimoniatge d’amor a Jesucrist i a l’Església, la seva delicadesa per ser agent de comunió, el seu coratge a defensar els valors evangèlics, el seu compromís a favor dels marginats, el seu estil de vida tan proper a la gent senzilla, el seu treball en bé de l’Església catalana, el seu servei a Catalunya amb unes mires ben obertes als altres pobles”.
Jordi Pujol, l’expresident de la Generalitat, ha escrit del bisbe Joan que ”ha passat per tants barris de gent senzilla, ha fet doctrina i pensament, ha aconsellat i instruït polítics i sociòlegs, ha estat alhora home de fe i home d’obres, ha assolit alts nivells i ha estat sempre capaç d’arribar al cor”.
Demanem-li a Déu que aquest home d’Església, compromès i senzill hagi trobat ja el merescut repòs i la benaurança eterna.

ITE-128. Acceptació

Sara Antoja Xirau

A la vida tenim moltes decepcions. Pensàvem que els nostres amics no ens fallarien mai i, després, en algun moment ho fan. Somiàvem en una carrera professional genial i resulta que no ho és. Desitjàvem una societat més equilibrada i on a ningú li manqués res i constatem que la realitat és ben diferent. I també ens adonem que nosaltres mateixos som bastant mediocres, que no tenim ni la generositat ni el coratge que desitjaríem.
Davant de tots aquests contratemps cal adoptar un bon criteri: canviar el que puc i acceptar serenament el que no puc canviar. Dic serenament perquè, si bé hi ha situacions que no podem controlar, gairebé sempre és a les nostres mans decidir l’actitud amb què ens hi enfrontem.
Normalment, quan ens encarem amb un problema o una situació negativa de la nostra vida pensem que aquest té origen en una causa exterior a nosaltres. Així, les nostres accions per solucionar-la passen per intentar canviar aquesta causa exterior, evitar-la o resignar-nos-hi. Però la veritat és que els problemes provenen de reaccions interiors a estímuls exteriors.
Millor amb un exemple: posem el cas que ens molesti que una persona sigui desagradable i egoista amb nosaltres. El primer que pensarem serà que això és culpa de la persona per ser com és. Com que no ens fa sentir bé, tenim, a priori, varies opcions: intentar canviar-la, evitar-la o resignar-nos-hi. Però el fet és que ni la persona, ni les seves actituds són el problema, perquè potser ella se sent satisfeta tal com és i no té cap intenció de canviar. El problema s’origina quan el nostre cap comença a pensar en les actituds d’aquesta persona ja que si ella tingués les mateixes actituds però nosaltres no les veiéssim, no ens molestarien pas. L’opció més fàcil acostuma a ser evitar el problema. Però amb això només el posposem en el temps, perquè el problema real és a dins nostre. Així que, quan tornem a trobar una altra persona amb les mateixes característiques, ens tornarà a molestar.
Això és una bona notícia, ja que tots els problemes que tenim a la vida són una oportunitat fantàstica per fer un treball interior i ser més nosaltres mateixos. El que realment hem de fer és acceptar. I acceptar no és resignar-se, cal saber-ho distingir.
Acceptar significa comprendre que les situacions humanes no sempre seran com jo hauria desitjat i que, sovint, s’escaparan del meu control. Significa saber-ho assumir sense perdre la pau, perquè les persones i les coses humanes són com són. Resignar-se, en canvi, significa considerar aquesta situació com una derrota, quelcom que no hauria de ser. Per això la resignació es viu amb tristesa i pessimisme, treu les ganes de viure i roba la pau. I, fins i tot, fa minvar l’autoestima perquè ens fa sentir fracassats.
Però, i com s’accepta? El primer pas és començar a ser conscient de la diferència entre l’estímul i el que jo sento. L’estímul és exterior. El que jo sento és interior. Hem de distingir entre el món objectiu i el subjectiu, saber-ho identificar en l’experiència.
Un cop hàgim aïllat allò que sentim de l’estímul, hem d’ubicar aquesta sensació que sentim en el nostre cos i en la nostra ment. On notem que sentim això? Acte seguit ens hem d’obrir del tot a l’experiència enlloc de negar-la. Viure-la intensament. Només així podrem acceptar-la i integrar-la en nosaltres. D’aquesta manera tots els NOs que sentíem s’aniran convertint en SÍs. Els “això no pot ser”, “és injust”, “per què em passa a mi...?” passaran a ser acceptats.
Aquesta no és una formula màgica que funcioni cada cop sense fallar. Tampoc es tracta d’un procés senzill ja que requereix una bona dosi de reflexió i revisió interior. Però veurem que, si la posem en pràctica, donarà resultats ben aviat. Com tot el treball interior, requereix una disciplina que hem de seguir i tenir ben present.
I per a què serveix acceptar? Doncs perquè acceptant ja no reaccionem enfront de l’estímul, sinó que passem a l’acció després d’haver-lo interioritzat. I amb l’acció és quan comencem a canviar les coses.

ITE-128. Racó literari

per Judith Monés Llivina

S’inicia un nou curs i, amb ell, sempre nous projectes. Per això, aquest any volem incorporar una nova secció, Racó Literari, que pretén animar-vos a tots a llegir quelcom diferent, fugint dels “superventes” exposats en totes les llibreries.
En aquest número, us proposem un llibre “Con ojos nuevos” que narra la història autobiogràfica d’Alessandra Borghese. Aquesta noia, provinent d’una família adinerada de l’aristocràcia romana, explica com les diferents circumstàncies i vivències de la seva vida l’han conduïda a retrobar-se amb Jesucrist i la vida de fe.
Amb sinceritat i valentia, Alessandra ens narra el seu trajecte vital, amb una infantesa feliç, una adolescència en la que va presenciar el suïcidi d’un amic íntim seu, i una joventut allunyada de la seva Roma natal, en una Nova York trepidant i frívola a la vegada. Després del fracàs del seu matrimoni, torna a Roma per dedicar-se a promoure exposicions artístiques.
És en aquest moment, quan en un casual encontre amb una vella amiga de les mogudes novaiorqueses, s’inicia un canvi radical a la seva vida que la porta a mirar “amb nous ulls” la seva existència i tot el que l’envolta.
L’èxit d’aquest primer llibre va animar l’autora a iniciar un llarg periple per diverses ciutats europees per testimoniar i donar fe del que explicava. D’aquest contacte amb la gent, de les seves preguntes i respostes, de la infinitat de cartes rebudes transmetent experiències similars en va sortir un segon llibre, també altament recomanable titulat “Sed de Dios”.
L’estil directe i planer amb que escriu l’autora fa que sigui una lectura molt amena i alhora enriquidora. Conversions com la d’Alessandra Borghese ens animen a confiar en que tothom pot canviar i apropar-se a Déu.
“Con ojos nuevos. Un viaje a la fe”. Alexandra Borghese. Editorial Rialp (172 pàgines).

ITE-128. Nou llibre: Mujeres de Dios

Autora: Montse de Paz
Ediciones Mensajero

Es tracta d’un llibre sobre dona i espiritualitat on l’autora no presenta el retrat acabat de les dones de la Bíblia, sinó que es fixa en alguns trets que li semblen més rellevants o significatius pel nostre temps. Conté un seguit de reflexions sobre el que algunes dones de la Bíblia poden dir-nos a les persones d’avui, especialment als cristians. Acaba amb dues pinzellades literàries sobre dues grans dones en dos moments claus de la història de la salvació: Maria en el moment de l’Anunciació i Maria Magdalena en el dia de la Resurrecció de Jesús.
És un llibre clar, senzill, lluminós i molt amè, de 88 pàgines que es llegeixen d’una manera ràpida.
Aquest llibre actualment és a la venda a les llibreries religioses.
Montse de Paz Toldrà, nascuda a Lleida el 1970, és llicenciada en filologia anglesa i compta amb una experiència de més de 15 anys treballant a diverses organitzacions humanitàries. Actualment viu a Badalona i és co-fundadora i directora de la Fundació ARSIS. Té un blog d’espiritualitat y el seu correu electrònic és montse@arsis.org.

ITE-128. Va de contes: La princesa i el jove orfebre

Popular

Hi havia una vegada, en un regne molt llunyà, una bonica princesa que, per a inquietud del seu pare, rebutjava tots i cadascun dels pretendents que demanaven la seva mà. Com que era la seva única filla, el rei no volia morir-se sense saber que la seva sang tindria descendència. Potser per això o potser per la simple raó que volia veure la seva filla feliç, li va demanar, li va pregar i finalment li va ordenar que en el transcurs d’aquell any escollís el qui seria el seu marit.
La princesa va decidir posar a prova a qui pretengués casar-se amb ella: qui volgués obtenir la seva mà havia de seure al carrer, sota la seva finestra, i estar-s’hi allà tot un any, sense moure’s del lloc per cap motiu. Entre els qui ho fessin la princesa elegiria el seu cònjuge.
El decret reial va ser signat i el primer dia de l’any següent gairebé mil joves de totes les classes socials i de tots els pobles del regne es van acostar a la paret de la torre per quedar-se allà i aspirar a la mà de la princesa. Portaven mantes, begudes, aliments i algun coixí. Però al cap d’una setmana, la meitat dels aspirants havia abandonat i, al cap d'un mes, més de la meitat dels que encara hi quedaven havia desistit.
El desafiament era molt dur. Quan els aliments es van exhaurir i les mantes es van tornar insuficients per a les fredes temperatures hivernals, a poc a poc, del mur van anar marxant la major part dels pretendents, fins que només en va quedar un.
Es tractava d’un jove orfebre que havia quedat enamorat de la bellesa de la filla del rei des de la primera vegada que la va veure passar. I així va ser, que al fred li seguí la pluja, i a aquesta la calor sufocant, però el jove es va mantenir ferm en el seu lloc.
Al novè mes, la princesa es va donar per assabentada que hi havia un jove que encara esperava la seva oportunitat. Sorpresa, la princesa es va interessar per veure’l. Era possible que algú veritablement l’estimés tant com per suportar tanta penúria i humiliació? Coberta amb la roba de les seves serventes, va sortir una tarda de la torre i va passar pel costat del jove. Malgrat el seu aspecte, la seva olor i la seva brutícia, la princesa va sentir que potser aquest era realment l’home de la seva vida.
Des d’aleshores, cada matí, la princesa s’asseia davant la finestra i mirava cada moviment, cada gest, cada ganyota o gemec de dolor del seu jove admirador. Quan van haver passat onze mesos, la princesa es va acostar al pare i li va donar la bona notícia. Si aquest jove veritablement estava disposat a aguantar-ho tot per poder pretendre-la, hi hauria casament al regne en poc més de trenta dies. El palau es va posar de festa, els preparatius no es dissimulaven i era evident per a tots que el jove compliria el seu somni.
Així va arribar el penúltim dia de l’any. El jove havia arribat gairebé al final. Només una nit el separava del tron. El rei va manar als seus delegats que diguessin al jove orfebre que l’endemà hauria complert la seva part i que podria acostar-se al palau per demanar la mà de la seva filla.
Però no va ser així. Quan el sol va il•luminar la torre, el jove ja no hi era. Havia abandonat el seu lloc, just unes hores abans de completar el desafiament.
Quan arribà a casa seva li explicà a la seva mare:
─ M’havia escollit, mare. Em mirava des de la finestra durant hores i hores els últims tres mesos.
─ I aleshores, si ho sabies, què va passar fill? Per què no vas esperar una nit més?
─ 364 dies vaig estar sota de la seva finestra. I ella, podent fer-ho, no va ser capaç ni va voler evitar-me ni un sol dia de patiment. Ni un sol dia! Ella no es mereixia el meu amor, mare, no el mereixia.

ITE-128. Finestra jove

Pregària tot caminant
per llmb


19. FENT FELIÇ TOTHOM
El cor humà s’ha d’eixamplar segons les dimensions del món. Cada persona hauria de destruir, a la seva ànima, totes les fronteres geogràfiques, lingüístiques, religioses. Sociològiques que l’egoisme hi ha aixecat.
Cada home està cridat a viure, no només a la mesura de la seva família, ciutat o país, o del seu bloc ideològic, racial o religiós, sinó a la mesura de tota la humanitat, amb les seves diferències i singularitats.
Atès que la terra és rodona, no tinc orient ni occident. Tots som la mateixa família humana.
El primer pas per viure “de cara als altres” ha de ser el meu esforç constant per conèixer-los, per comprendre’ls, per assumir com a propis els seus problemes.
Si vull que les meves relacions amb les persones de l’altre sexe siguin un èxit, primer m’haig d’esforçar en comprendre-les.
No puc passar a prop dels altres com un turista, ni haig d’encasellar les persones sobre criteris superficials.
Veig clar, Senyor, el camí a seguir per a fer feliç tothom amb qui tracti, però la conversió de la teoria en realitat no la sé fer. Una vegada més vull però no puc.
Ajuda’m a viure, efectivament, cara als altres.

ITE-128. Què deiem ara fa 10 anys?

A la portada del número 68 de la revista ITE de setembre-octubre de 1998 hi havia una original composició feta per F.S. Combinant el Domund 1998 amb el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquest era el “Tema clau” de la secció “Opinions” amb comentaris de Jordi Montaner Maragall, president d’Amnistia Internacional de Catalunya; M. Isabel Roura, presidenta d’Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura; José Manuel Pazos Ferrando, químic; Jordi Font, d’Amnistia Internacional de Badalona; i José Luis Castañer Vidruejo, estudiant de COU.
La frase de “Llum i aliment, les paraules de la Bíblia” era de la carta de sant Pau ala Romans, 12, 9-13.
S’anunciava el VI Nadal Missioner pels dies 6 i 8 de desembre.
Noticia-Misión de Q.Z.E. ocupava dues pàgines.
Es publicava l’exhortació del cardenal-arquebisbe Ricard Maria Carles amb motiu del Domund.
Es publicava un nou fragment de l’encíclica “Tertio milennio adveniente”.
Les “Notícies que fan pensar” de G.B.S. tractaven els temes: “Vint anys de pontificat” celebrant l’aniversari de l’elecció del cardenal Karol Wojtyla com a Papa Joan Pau II” i “Malalts de sida: un pas endavant” comentant la benèfica tasca d’una institució fundada a Badalona pel franciscà Josep Costa que darrerament havia rebut el suport de les monges del monestir de la Providència.
La “Selección de lecturas” de M. Carme Samaranch presentava fragments del llibre “Queridísimos jóvenes” de Joan Pau II.
L’escrit de Mn. Miquel estava dedicat al Domund.
Vicenç Benedicto signava l’article “Pensem i som fidels a Jesucrist?”.
Sor Lucía Caram publicava un dels seus interessants “mots encreuats”.
La Informació parroquial, la resolució de la IV Campanya de segells usats, que va guanyar la Sra. Carmina Bassagaña Dalmau, el Diccionario de pensamientos” la secció “Què dèiem ara fa 10 anys?”, “El nostre calendari” i l’ITEglífico tancaven el número.

ITE-128. Endevinalla bíblica

Joan B. Trifao
Jesús, a la creu, va cridar: “Eloí, Eloí, ¿lemá sabactani?”. Ho va dir en arameu i alguns no l’entenien i deien: “Mireu com crida Elies”. Però, en realitat, Jesús resava el salm 22 i aquestes paraules volen dir:
A - Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?
B - Tot s’ha complert
C - Pare, confio el meu alè a les teves mans
D - Tinc set

Si no recordes la resposta, hauràs de repassar el salm 22 i també el capítol 27 de l’Evangeli segons sant Mateu i el capítol 15 de l’Evangeli segons sant Marc. Després, la podràs comprovar a la darrera pàgina d’aquest mateix número de la revista.